Deures d’estiu
Eduard Reig Palau (@neuscatala1)
La crisi econòmica de la covid-19 és aquí. De fet, el catacrac està provocant molts canvis a l’artèria de Sarrià. Hi ha negocis mítics que mai tornaran, i altres que neixen en moments tan complicats que romandran, o per contra, s’estimbaran.
Comencem pels que marxen. El Pedro ha plegat. La seva botiga, Sarrià 46, que jo anomenava ‘La Kodak’ per un cartell promocional de la marca, ha abaixat la persiana per sempre. El Pedro és un home especial, si el seu negoci ha aguantat més de trenta anys al barri ha sigut gràcies a com és ell. Ningú aguanta trenta anys a Major de Sarrià venent despertadors, auriculars i revelant fotografies si nó és perquè treballa sense fallar i per un carisma especial que l’acaba convertint en un imprescindible del barri. Jo sempre m’havia fet totes les fotografies de carnet per a la renovació de DNI o passaport amb ell, i la veritat és que tenia un art especial pel retrat. Sempre sabia treure’t allò de dins, el que se’n diu essència, com els grans retratistes, el que neix al cor i supura a través de la mirada i els llavis. Quan et retratava, t’eriçava el bell del clatell i et posava la pell de gallina, perquè et senties còmode i protagonista al mateix temps. Tant és així que l’última setmana que tenia obert, ma mare m’havia alertat, vaig anar a acomiadar-me, i amb mascareta i tot em va reconèixer. T’he conegut pel somriure dels ulls, em va dir, tot i que t’has posat fort com un sant Pau, hi ha coses que no canvien. Ell, malgrat el seu esperit sempre intrèpid, no podia dissimular un xic de tristor, tampoc rere la mascareta. Arreveure Pedro i gràcies.
Un altre que ha tancat per sempre és l’Antiga Casa Rafael, el restaurant més vell de tot el barri que portava servint àpats des de finals del segle XIX. Hi havia anat força vegades, de fet, un antic amic meu hi va treballar uns quants anys. Què ha passat? Doncs que la propietària ha finit i el seu nebot, un penques, no ha heretat. Per ser honestos, tret de l’arròs dels dijous al migdia, els àpats tampoc eren res de l’altre món, i l’última vegada que hi vaig sopar va ser la nit en què vaig esbroncar al pare i vam deixar de veure’ns durant molts anys. Per això no hi vaig tornar, i per això no em produeix tanta pena el tancament, malgrat que, tothom al barri la coneixia i formava part de l’estampa característica del Carrer Major com el Bar Tomàs, el Sant Marco, La Foix i altres negocis emblemàtics.
Els que arriben. Fruiteries. En aquest interval de juliol a agost han obert tres fruiteries al veïnat, una al carrer Major i dues a Reina Elisenda. Després de les sabateries, crec que el negoci que vindrà seran les fruiteries, potser per allò de tenir les defenses altes, les vitamines equilibrades i altres nutrients, per tal de combatre la covid-19 i el rebrot de la tardor, quan coincideixi amb els primers vents i els centenars de milers de refredats.
D’altra banda, al carrer Mare de Déu de Núria, cantonada amb Salvador Mundi, ha obert una Clínica Veterinària. Quina falta què ens feia! Les dues veterinàries que teníem fins ara havien quedat velles. La Veterinària de Sarrià aterra amb tot el necessari per ajudar i guarir als nostres amics peluts; un local perfectament condicionat per a les mascotes, amb l’última tecnologia en radiografies, anàlisi, ecografies, etcètera, i el més important, amb un personal format, ple d’empenta i crescut a Sarrià. Gent del barri, treballant al barri i per al barri. Tanmateix, amb la quantitat de gossos que passegen pels carrers i la quantitat de gats que s’ho miren des dels balcons, un servei com aquest era més que necessari. Arrencar ara serà duríssim, però és això o l’ermàs.
Mort i resurrecció. Aquest és el signe dels nostres temps i la Vila de Sarrià comença a experimentar-lo amb la cruesa que comporta, però també amb la naturalitat i la il·lusió que rau en qualsevol ésser viu.
