22.6 C
Sant Gervasi
| Dilluns 21 de setembre de 2020 |

Amor confinat

"A tu i a mi el confinament no ens està passant factura, sinó que ja ho hem assumit com una nova experiència del nostre amor"

Relats de Confinament

Eduard Reig Palau @Neuscatala1

El coronavirus ens ha saturat la redacció. Aquests dies, tots els que escrivim busquem amb delit nous punts de vista, dades que profunditzin en el punt personal de la pandèmia, o en el més abstracte que són els valors fundacionals d’Occident. També provem d’endevinar les conseqüències econòmiques que tindrà la patacada de la Covid-19 pel país, o la fatalitat de comprendre que el sistema sanitari ha col·lapsat, i que l’afirmació què teníem una de les millors sanitats del món, era mera propaganda. No vull frivolitzar, perquè tinc família patint, però sí que vull escriure sobre un tema diferent, més important per a mi i que mai fins ara havia sabut com argumentar sense sonar estúpid. Vull escriure sobre tu.

Quan tu vas aparèixer en la meva vida jo era un drogoaddicte, i si no fos per tu hauria acabat com han acabat molts dels meus amics; prostituint-se al Raval a canvi d’una pipa de crac, o bé enganxats a la cocaïna, sense feina, sense estudis, amagats com ratpenats munt d’un campanar edificat sobre mentides. No vaig ser mai el més drogoaddicte, perquè era el més culte de la colla, però per més llegit que fos, la droga s’hauria filtrat per les escletxes del meu dolor i m’hauria corroït com ho ha fet amb els amics d’infància. Ells eren més forts, més intel·ligents o més carismàtics que jo, però avui són una ombra lànguida al meu costat, i no ho dic jo, sinó els ulls de les seves mares quan me les trobo pel veïnat i se sorprenen que hagi crescut tant. El mèrit no ha sigut meu, sinó teu. Tu vas mostrar-me un altre pla d’existència, un de més elevat, un de més profund on la diferència entre el bé i el mal sonava a absurda dicotomia per fer callar la quitxalla.

Publicitat

L’amor entre els pares m’havia mostrat l’odi, la ràbia, la guerra, la pena, l’angoixa, la por i la desgràcia, sentiments que m’han proporcionat una àmplia paleta de grisos tan necessaris per escriure, però tan prescindibles per viure. Vas ser tu qui em va mostrar l’alegria, la rauxa ben entesa, la felicitat, la pausa. Les ganes que arribés l’estiu també per a mi, i poder passejar per la platja dels meus sentiments sense roba, sense prejudicis, sense preocupar-me per si cada vegada que t’atansava per la cintura estava sent massa brusc. A tu t’agradava i encara t’agrada quan t’arrambo. Amb tu, la vulgaritat era joia, allò sublim no era una idea romàntica de l’amor, sinó més aviat posar-se les banyes, confessar-les i no haver-les ni tan sols de perdonar. Perquè una cosa és el sexe esporàdic i una de molt diferent, l’amor perdurable. Tu mai has desitjat amb mesura, tu ho vols tot.

Eres menor quan vam enllitar-nos per primera vegada i jo en contava dinou. Però l’innocent, l’idiota era jo, i tu una nena que sabia com manegar als homes o a aquells que creien ser-ho. Sovint, em pregunto què coi vas veure en mi aquella tarda de dimecres al pis de dalt de l’escola Traç, si tal i com deia el mestre, jo no sabia pintar, ni tampoc era especialment fornit o ben plantat, per aleshores, fumava i bevia massa per estar bo. Crec que vas veure més enllà de mi, del que jo podia imaginar, em vas traspassar amb la mirada i em vas projectar més adult, més fort, més sa, més rialler, sempre he tingut una bona dentadura, i per no decebre’t, vaig netejar els pinzells i fa anys que no els embruto. Vaig deixar els amics i les drogues, vaig entrenar molt, vaig menjar com un animal, i després d’un viatge d’un any pels confins orientals d’Itàlia, vaig tornar i em vas mirar. Llavors, ja no era només un projecte, sinó que al reflex de les teves pupil·les latents vaig albirar aquell home que tu tantes vegades havies esculpit en somnis. Va ser llavors quan et vas enamorar perdudament de mi. Recordo que ma mare no em va reconèixer, i encara faltaven onze anys perquè em retrobés amb el pare.

Tu, en canvi, sempre has sigut la mateixa. I no per això t’estic dient que siguis avorrida, sinó que tu mai has perdut el nord, mai t’has traït i sempre has sigut allò que volies. La teva passió eren els animals, vas estudiar a la universitat i avui treballes a la veterinària de Major de Sarrià. La clínica bé, però ets tu qui la fa especial, qui la fa un lloc on client que arriba, client que es queda. Jo he canviat mil i una vegades de feina, ja que sempre he volgut dedicar-me al mateix, a viure de compartir-me l’ànima, i no va ser fins ben entrada la vintena que vaig trobar la veu pròpia. Hi ha artistes que mai ho aconseguiran. Fa uns dies, li llegia a l’únic “articlista” del barri que treballa a l’ABC, unes paraules que venien a dir que detestava els escriptors que només troben la profunditat en la tristesa. Aquest text que t’escric pot semblar només cruesa, però en realitat és un cant al goig d’haver-te trobat i d’haver-me atorgat la justa mesura a l’escriptura, que és el meu art, doncs és com transmeto allò que porto dins. I no necessito la prosa tràgica de Mercè Rodoreda o els versos fleumes de Joan Margarit, per saber com vull escriure i a qui vull dedicar-li les poques paraules que mai mecanografiaré sobre l’amor.

Aquests mesos de confinament serviran per trencar moltes parelles, perquè de tant moviment mai s’havien arribat a conèixer. És possible que molts pares es divorciïn i molts fills pateixin una infantesa desestructurada. Alguns d’aquests nens creixeran i refaran la seva vida, d’altres cauran en cercles viciosos i tindran sort si arriben als quaranta amb totes les dents a lloc. Però, a mi ja no em passarà, perquè sé que per destruir l’amor no calen grans melodrames o escenes barroques, sinó una gota malaia en forma de crits, de retrets, de silencis esquius dia rere dia. Tu i jo podem estar en desacord, i sovint, jo seré un exagerat, però a tu i a mi el confinament no ens està passant factura, sinó que ja ho hem assumit com una nova experiència del nostre amor, i quan passi, sortirem a sopar fora, res de restaurants cars i racions minses, jo no m’alimento, devoro. Anirem al Monterrey sense haver reservat, o potser a un mexicà i després al Gran Sarrià Multicines, ho celebrarem sense fer grans escarafalls, perquè no ha sigut cap drama, perquè ens tenim l’un a l’altre i això no ha canviat des del dia que et vaig conèixer aviat farà tretze anys.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.