Relats de Confinament
Eduard Reig Palau @Neuscatala1
Vas arribar per casualitat i portem mitja vida junts. Estaves prima, famolenca, tenies els ulls lleganyosos, et queia el moc i estossegaves. Vaig pagar un preu força alt per tenir-te amb mi, haver de marxar de casa, i avui em sembla barat. No sé si tu ho recordes, intueixo que vagament, però durant el nostre primer dia, em vas ferir un braç i em vas estripar la màniga. Ho confesso, no et vaig entendre i et vaig pegar, no vaig saber calmar-te el dolor i una surra em va semblar la millor manera d’aplacar-te la ràbia, m’equivocava. Sempre m’equivoco. Ahir mateix, escrivint un article que hores després hauria d’esmenar gairebé del tot. Però tu mai t’has equivocat, inclús quan et posaves histèrica i t’enfilaves per les parets, no ho feies amb malícia, només provaves d’expressar-me l’angoixa que et produïen les ombres del teu passat. Què hagués fet jo si hagués sigut orfe? Segurament el mateix.
No eres gaire bonica, tenies el nas marcat per una cicatriu, la cara un xic massa peluda i estaves prima, famolenca. De vegades penso que jo no et vaig escollir, sinó que no em vas donar alternativa. Van passar els primers mesos, sempre convulsos en una relació, plens d’estira-i-arronses, aquells en els quals un s’esforça més i vol mostrar-se millor, diferent de com és en realitat. Sé que t’esforçaves, t’ho notava als ulls cada dia més vius, a les orelles en sentir el teu nom, al nassarró xafarder entre els meus papers. Jo et recitava aquells poemes de nen traumatitzat i tu mai me’ls criticaves, malgrat eren horribles, exagerats, poc honestos. M’escoltaves en un silenci submís i després volies que t’acaronés, perquè les paraules et temperaven les emocions, sobretot la ràbia, la ràbia que jo també patia.
Vas passar del tercer món a viure a la vil·la de Sarrià i com en qualsevol ascens social, et vas acostumar de pressa. Menjar carn cada dia t’encantava, amb la llet et llepaves els morros, i si al principi, caminaves desmanegada, sempre a l’aguait, aviat vas anar traient una passada llarga, elegant, com el trot dels cavalls d’un carruatge de Sissí l’emperadriu. Més endavant, quan ja feia uns anys que estàvem junts, en part per tu, en part per mi, vaig deixar de fumar, i per tal d’ofegar el meu neguit, vam començar a fer caminades fins a la carretera de les Aigües. Primer trotàvem, després galopàvem, ho reconec, suava com un garrí, tu, en canvi, vas demostrar ser molt millor corredora i sempre vas exigir-me el màxim. Tot i que havia sigut un noi ben plantat, des que anàvem junts a córrer, que el barri sencer ens fitava, alguns admirats, d’altres envejosos. Perquè la bellesa i la intel·ligència casen molt bé, però no agraden al comú dels mortals, i tu i jo sempre hem sigut això; barreja de bellesa i intel·ligència.
Van passar els anys i no vam canviar en essència, només vam tornar-nos inseparables. Tant ens vam arribar a conèixer que d’una ensumada tu intuïes com m’havia anat a la feina, i si em sabies encapotat, callaves, no m’exigies sortir a córrer, per molt que te’n morissis de ganes, per molt que fos el que més em convenia. Així mateix, pentinar-te va convertir-se en la meva manera d’agrair-te la companyia sempre respectuosa. Pentinar-te va convertir-se en la meva intimitat. Fins al punt que només començar a desenredar-te els nusos, a mi em semblava que estava desllorigant els embolics de la meva ànima, que els astres s’alineaven i que el món ni era tan dolent, ni era tan complicat, sinó mera supervivència.
Ara farà un any, una tarda d’aquelles que havíem sortit a córrer, tot d’una, vas clavar-te, i vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé. D’acord, havien passat dotze anys i ja no érem aquells eixelebrats d’abans, que perseguíem porcs senglars per Vallvidrera, que vaig arribar a foragitar-ne un a cops de roc, quan eren ells els que ens perseguien. Però tampoc estàvem tan malament, no? Vam tornar caminant a casa, ho recordo bé, era una tarda d’abril i l’endemà et vaig portar a fer unes proves. Com odies les agulles, les lliteres, les pastilles, sempre has sigut una mala pacient. Però tu també vas espantar-te, tu també vas capir que alguna cosa no anava bé dins teu, i malgrat que no et vaig dir el resultat de les analítiques, tu ja sabies que tenies un tumor.
Vam deixar de córrer per sempre, et van extirpar la malura, et van practicar quimioteràpia durant un temps i va ser pitjor el remei que la malaltia, per poc t’hi quedes. Tornaves a estar prima, desganada. Vaig decidir per tu, vaig dir que no et faríem més tractament. El cel em va caure al damunt i la vida em va semblar una puta merda. Vas adonar-te que jo també començava a morir-me. I per una comprensió mística que supera a la ciència, et vas empassar la pastilla diària sense rondinar. Segueixes empassant-te-la de gust amb el tros de pernil, i jo, resignant-me al teu últim estadi, la mort, he après a viure.
És un càncer fulminant, li queden sis mesos, van dir els experts, tot i que fa gairebé un any que te’l van detectar. La teva resistència està sent providencial i en aquests dies en què arreu del planeta contem els morts en centenars de milers, tu segueixes viva, ara mateix mentre escric aquesta línia, jaus tranquil·lament, arraulida als meus peus, amb el musell entre la cua, mullada perquè fa una primavera humida com mai n’havíem viscut cap altre, i aquest matí quan t’he xiulat, ensumaves un pixat al tronc d’un dels treus aurons de la Placeta del Roser, t’ha importat un rave i has trotat cap a mi feliç sota la pluja.
