El Parc de Collserola: amenaçes i fut

reporatge

Ariadna Coten

Barcelona és una ciutat privilegiada per moltes raons: entre d’altres perquè, malgrat que està situada en una àrea molt densament urbanitzada, té a tocar un parc natural, el de la serra de Collserola.

Un parc natural és un indret rellevant pels seus valors ecològics i el del Parc de Collserola destacar tant per la variada fauna que hi habita com per l’ampli mosaic d’ambients vegetals que inclou (boscos, màquies, matollars, prats…) i, especialment, per les reserves de la Font Groga i la Rierada/Can Balasc. Però la singularitat del Parc va més enllà, perquè, en ser tan proper a grans zones urbanitzades, ajuda a millorar-ne l’ambient i a dissipar-ne la calor i la contaminació. Així mateix esdevé, per una gran població, un lloc idoni per fruir de la natura i un indret de descoberta i gaudi de tots els seus valors.

Publicitat

Però el Parc de Collserola també té greus amenaces, que s’han de tractar i abordar si volem que continuí essent un parc natural. En aquests moments, Collserola pateix un gran aïllament ecològic respecte als espais naturals del seu voltant (Parc Agrari del Baix Llobregat, Parc de la Serralada de Marina i el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, al Vallès) i es troba fragmentat per l’eix viari i urbà de Vallvidrera – Les Planes – La Floresta – Sant Cugat. Aquesta fragmentació i manca de connectivitat ecològica són el principal risc pel manteniment de la seva biodiversitat, ja que les espècies esdevenen endogàmiques i tenen menys recursos de subsistència.

El Parc també es veu amenaçat per l’ús del sòl amb fins especulatius dins i fora dels seus límits. Així, hi ha el risc que suposa la construcció d’un seguit d’infraestructures que ja estan en marxa o que ho poden estar si no es desprogramen, com el túnel d’Horta, el túnel Central –o de Sant Medir/Tibidabo–, la línia elèctrica de molt alta tensió, l’emplenament de la pedrera Berta com a abocador, l’establiment del Centre Direccional del Vallès – Sant Cugat/Cerdanyola, etc., i també hi ha la problemàtica de les zones urbanitzades fora de regulació. A tot això cal sumar el fet que gran part dels seus límits són reserves de sòl urbanitzable dels diferents municipis que l’envolten.

L’excés de visites, excursions, curses i marxes de tot tipus, especialment en les zones més sensibles del Parc, influeixen directament en el deteriorament dels ecosistemes

La consolidació del Parc com a espai de lleure i de contacte amb la natura per a milions de persones i la manca de voluntat política per regular convenientment aquest fet, està convertint la hiperfreqüentació en una nova amenaça. Aquest excés de visites, excursions, curses i marxes de tot tipus, especialment en les zones més sensibles del Parc, influeixen directament en el deteriorament dels ecosistemes, ja que hi fan augmentar l’erosió, la contaminació lumínica, acústica i ambiental i el risc d’abocaments nocius i d’incendis.

I, finalment, hi ha, sobre tot en l’àmbit vegetal, l’amenaça de les espècies invasores. S’han catalogat més d’un centenar d’espècies al·lòctones, algunes amb gran potencial invasor com ara l’ailant, l’atzavara, la canya, l’ungla de gat…, les quals competeixen amb les autòctones, les desplacen i posen en perill la biodiversitat local.

La protecció del parc

Des de l’any 2012, és a dir, dos anys després de la declaració de Parc Natural, havia d’estar enllestit el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat), que ha de ser la figura que en reguli la protecció. En aquests moments s’està redactant aquest pla, i fa uns quants mesos se’n va presentar un avanç que no sembla que hagi d’ajudar a preveure i resoldre les amenaces citades anteriorment.

En aquest context, creiem que el PEPNat hauria d’incloure tots els ambients de transició connexió i contacte amb la ciutat urbanitzada que incloïa la superfície del Pla Especial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural (PEPCo) del 1987, avui vigent, i no excloure aquestes zones del Parc.

Com a eix fonamental, el PEPNat hauria de prioritzar l’ecologia i la conservació de la biodiversitat per davant d’altres qüestions. Hauria d’assegurar que Collserola sigui un parc natural i no pas un d’urbà on es prioritzi l’ús social, les activitats de valoració dels recursos naturals amb col·laboracions públicoprivades i la recuperació del patrimoni construït per davant de la preservació de l’espai natural. En aquest sentit, cal una regulació per desmassificar-lo, limitar-hi bé les àrees d’esbarjo i promoure-hi l’accés en transport públic, per tal de controlar-ne la sobrefreqüentació i el tipus i volum d’activitats que es donen dins el seu àmbit.

També s’hauria d’impedir la construcció de noves infraestructures i habitatges dins el Parc per tal de garantir-ne la superfície i la connexió amb altres indrets naturals, derogar els espais catalogats com a Espais de Regulació Especial i afrontar el problema de les construccions afectades urbanísticament.

I, finalment, no s’entén l’elaboració d’un PEPNat sense que es consulti la ciutadania i sense que es faci un procés real de participació per definir-ne, consensuadament, les bases. Aquest procés ha de ser extens i comptar amb el paper actiu d’universitats, centres de recerca, entitats ciutadanes i persones residents.

Estem orgullosos de tenir un parc natural a tocar de casa nostra i volem conservar-lo així per molt de temps, de manera que el Parc de Collserola, tot i ser proper a una gran àrea metropolitana, esdevingui un emblema de la preservació i la cura de la natura.

Ariadna Coten forma part de l’Assemblea 15-M de Sarrià-Sant Gervasi

Més informació a:
http://www.collserola.org/
http://www.parcnaturalcollserola.cat/