© Ajuntament BCN

Història

Roser Díaz

“La Mare de Déu-quan era xiqueta,

anava a costura- á aprendre de lletra,

ab un coixinet – y una cistelleta,

ne feya fusets – y texia beta”

(El Sarrianenc, diari del poble de Sarrià, 20 de novembre de 1897)

Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, està envoltada d’una sèrie d’anècdotes llegendàries, que a molts de nosaltres ens sorprenen quan ens endinsem a estudiar-les. Hi ha qui diu que la nostra Santa, com a tal, no va existir, sinó que va ser un desdoblament d’una altra Santa Eulàlia, Santa Eulàlia de Mèrida, que coincideix en el temps i en el martiri i que està més ben documentada historiogràficament.

Però per als barcelonins això només és una anècdota, i continuem fidels a la nostra Santa Patrona. Una varietat de la tradició sarrianenca, recollida per Joan Amades, ens diu que Santa Eulàlia era filla de Barcelona. En el segle IV, quan els cristians patien la persecució i el martiri dels romans, Eulàlia es va traslladar amb els seus pares a la casa d’estiueig que tenien per damunt de la Vila de Sarrià, en una zona després coneguda com el “Desert de Sarrià”, a les faldes de la muntanya de Collserola. Allà començaren els seus miracles.

Hi havia un pou d’aigua clara, d’on bevien la majoria dels habitants, que un bon dia es va assecar. Santa Eulàlia va estendre el seu mantell i l’aigua va brollar formant un torrent que anava a parar al mar. Avui en dia encara hi ha la font de Santa Eulàlia darrere la residència d’avis del Desert de Sarrià. A prop de la casa, hi havia un gran bosc de xiprers, que marcaven el camí d’accés. La Santa estava asseguda a l’ombra d’un d’aquests xiprers, quan un àngel li va pronosticar que seria patrona de Barcelona. En aquell moment els xiprers van convertir-se en palmeres -recordem que Eulàlia fou crucificada amb creu d’aspa i una fulla de palmera a la mà-. Els arbres es van anar morint, però sempre, fins avui, al Desert hi ha molts arbres grans. El culte a Santa Eulàlia va arrelar a Barcelona a partir de l’any 630. En aquell temps, Quirze, bisbe de la rodalia de Barcelona, va erigir un monestir on es guardaven les relíquies. L’any 877, el bisbe barceloní Frodoi va traslladar-ne les restes a la Catedral. Quan la comitiva anava pel carrer encara avui conegut com “la baixada de Santa Eulàlia”, les relíquies es van fer tan pesades que no es podien moure. El bisbe va demanar als fidels que comencessin a pregar. A mitja oració, un àngel va aparèixer senyalant amb el dit un dels canonges. Aquest va confessar que havia tallat un dit del peu de la Santa per guardar-lo com a record. Quan el va tornar, la processó va continuar. Durant molts anys, en aquell lloc hi va haver un àngel de coure amb el dit estès, per recordar el fet.

La Santa destituïda

Durant el setge de 1714, els pendons dels combatents barcelonins duien la imatge de Santa Eulàlia. De fet, diuen que l’últim a caure va ser el que representava la Santa: amb la caiguda de la seva imatge, simbòlicament queia la resistència. Aquest fet va envoltar la imatge de la Santa, amb una certa llegenda revolucionària i patriòtica, allunyada dels paràmetres dels Borbons. Antoni Strubell i Treuta té un article del 12 de febrer de l’any 2000 on presenta a Santa Eulàlia com “la patrona roja”. El cronista Josep Roca publicà entre 1874 i 1889 al diari La Publicidad una dotzena d’articles sobre la destitució de Santa Eulàlia a favor de la Mare de Déu de la Mercè. L’any 1868, amb el suport del papa conservador Lleó XIII, Santa Eulàlia, patrona de Barcelona des de temps immemorials, va ser substituïda per la Mare de Déu de la Mercè.

“Ingratos borbónicamente no concedieron a la candorosa Virgen Martir, tan despoticamente destituïda, retiro alguno”

Iconogràficament es va representar amb la figura de la Santa que col·locava una corona als peus de la Mare de Déu de la Mercè. De forma inesperada es va tancar l’accés a la seva cripta. Alfonsis, carlins, isabelins, montensieristes, amadeistes, van representar l’extracte social que es decidiria per un “canvi de patrona de la ciutat”. Casualitat o no, ho deixo al pensament lliure, una sèrie de desgràcies van caure sobre la ciutat: la insurrecció carlina de 1869, la febre groga de 1870, la guerra carlina de 1872…

Al canviar de segle, les coses continuaven igual. Fins i tot l’any 1936, quan va començar la guerra, lestàtua de Llàtzer Tramullas (1673) va ser destruïda. Un veí, Ferrant Serracant, en va guardar el cap, que pesava uns 30 kg. Quan la guerra va acabar, el va entregar al Museu d’Història de la Ciutat. Després, Frederic Marès va ser l’encarregat de fer una nova escultura.

Avui en dia podríem parlar d’una “entesa cordial” entre les dues copatrones de la ciutat: la Mare de Déu de la Mercè i Santa Eulàlia. Sempre és millor dues que una. Així, segur que estarem més protegits.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here