Relats de Confinament
Eduard Reig Palau @NeusCatala1
“Ens adonem de la importància de les coses quan ja no les tenim.” Aquesta frase se m’ha repetit d’ençà que tinc ús de raó i si bé té part de veritat, durant aquests dies de pandèmia, quan més força se li hauria de pressuposar, se m’ha quedat curta, poc honesta. La frase que de debò estic repensant és la següent: ens adonem de la importància de les coses quan tenim temps per gaudir-les. I ho argumento mitjançant els esmorzars.
Suposo que abans del confinament, la gran majoria, al matí ens llevàvem i havíem de sortir de casa com uns esperitats, per tal de no perdre el tren o l’autobús, i aquells que es desplaçaven en transport privat, doncs prémer l’accelerador igualment per fitxar puntual. Però, i avui? Més aviat, la gran majoria, es lleva i amb molta parsimònia s’encamina fins a la cuina per preparar-se l’esmorzar. Com què no sé com ho faràs tu, t’explicaré com el preparo jo.
A casa som dos, ens llevem d’hora, i mentre la parella es dutxa i s’empolaina amb ritme -treballa al sector sanitari- sóc jo l’encarregat de preparar els esmorzars. Esmorzem el mateix cada dia. Suc espremut de taronges de València, les de Sud-àfrica o les italianes no ens agraden perquè o bé són àcides, o bé massa amargues. Les torrades regades amb oli d’oliva, les carreguem amb pernil en dolç, formatge de cabra o llonganissa de pagès, i el pa acostuma a ser gallec, tot i que el xusco també ens satisfà sempre que l’untem amb tomàquets de branca.
El cafè de cultiu sostenible el preparo amb cafetera tradicional, perquè Nespresso no és cafè, i la llet sencera, perquè la resta no són llet. La meva àvia sempre em diu que jo sóc com ella, que no ens agrada menjar plàstic, i per plàstic entén els productes del Mercadona. Pensaràs que exagera, però ella destriava pedres de les llenties en l’època de l’Autarquia i tu no. Tanmateix, la majoria de sarrianencs, els que no ens sentim barcelonins, no ens aprovisionem en grans superfícies, sinó que comprem al mercat, a la fleca, a la cansaladeria, a la peixateria, i només allò que no es pot trobar en cap d’aquests establiments (paper, cervesa i Fairy) ho comprem al supermercat. Per aquest motiu les “aglomeracions” de dissabte al Carrer Major, perquè hem de fer cua i comprar de dos en dos, i diguin el que diguin, deixem la distància convinguda i complim la normativa amb civisme.
Tornant als esmorzars, al cafè amb llet li suco magdalenes de les normals i ella de les farcides amb crema de xocolata. I algú pot pensar que gasto massa en menjar, que hauria d’estalviar. I jo li respondré que la roba són complements, els viatges són vacances, els gintònics són esnobisme, però tenir un rebost esplèndid, cosa que per desgràcia per a alguns pot ser un privilegi, és un dret no prou ben desenvolupat a l’article 43 de la Constitució. Fins que no hem tingut el coi de virus a sobre no m’he adonat que part del meu mal humor d’abans venia per culpa d’esmorzar malament.
Fa dos mesos esmorzava per fascicles: la torrada a casa, el cafè al ferrocarril i la fruita la pelava una vegada assegut a l’oficina, revisant el correu electrònic de bon matí. I aquells àpats que pel que fa a proteïnes, hidrats, vitamines, cafeïna i sucres eren idèntics als d’ara, resultaven una tifa punxada amb un pal en comparació amb els d’aquests dies confinats. Com sempre, la principal raó de la millora és ella. Perquè no és el mateix esmorzar dempeus agarrat al capsal d’una cadira que devorar la llonganissa al seu costat. I l’ordre no altera el producte, jo esmorzo primer el salat i després el dolç, ella en canvi primer suca la magdalena i després devora la torrada.
Som tan diferents que per això ens atraiem tant. Fa deu anys que estem junts i me n’adono ara. Els dies comencen més pausats, el sol sembla que pugi més mandrós, no com abans, que entrava al ferrocarril de nit, i quan sortia al centre, la llum em bufetejava les galtes. I quan tot això s’hagi acabat, acabi quan acabi, i no torni a la feina, ja que m’hauran acomiadat, però sí a la rutina perquè hauré trobat una altra feina, hi haurà una cosa que tant tu, benvolgut lector, com jo, haurem après; a esmorzar ‘com Déu mana’. I creu-me, no és cinisme, si estàs acompanyat prou bé que ho hauràs experimentat, no és poca cosa, ans al contrari, és la diferència entre un dia per recordar o una vida per oblidar.
