Relats de Confinament
Eduard Reig Palau @Neuscatala1
Em sembla que mai havia sigut tan prolífic i a la vegada tan pobre. No tant com una rata, però força pobre per viure a Sarrià. De totes les hores que treballo no en cobro ni la meitat i les que sí, les cobro a la meitat d’abans de la pandèmia. D’ençà d’una setmana que podem sortir a córrer, l’exercici em desvetlla, tot i que surto al torn de nit. Del campanar al Monestir de Pedralbes, enfilant fins a l’Oreneta per tornar avall al campanar. I cada vegada que veig un veí que també corre, em fa l’efecte que som hàmsters.
Mentre escric, plou, i m’agrada que no surti el sol durant el confinament. Crec que és perquè visc a un primer. Escriure confinat és un pleonasme però necessito sortir. Ahir vam passejar uns carrers agafats de la mà i em vaig envalentir; volia que em guiessis fins a l’escalf d’Urquinaona.
Em sembla que mai havia estat tan distret i això que m’avorreixo força. Llegeixo poc, no puc anar al gimnàs i no he vist cap sèrie. Menteixo, n’he vist una de dibuixos animats que és la tercera vegada que visiono, i me l’he cruspida com un sol cop de puny. Com que estic fent moltes peses, em figurava que tindria els braços més grans del veïnat. M’equivocava. Sempre hi ha algú amb els braços més forts que tu. “Piu, piu!”, fa l’agapornis mentre pico el teclat. Adoro el so del silenci i temo pel dia que els cotxes tornin a envair-me les estones.
Em sembla que mai havia portat una dieta tan variada: poca carn, molta verdura i fruita, fruits secs, pa, llegums, peix blau i molta aigua. També bec dues ‘Estrella’ al dia. Crec que quan acabi aquest paràgraf sortiré a comprar alguna tartaleta a la Foix. La de maduixes està bona, la de gianduia millor, ara bé, moro pel tiramisú i la seva dolça amargor.
Em sembla que tinc quinze euros, i en cap cap cap que me’ls gasti en un pastís per omplir el pap, menys en el meu, és clar.
