“Han topat amb una pedreta”

Notícies de Sant Gervasi

Juanjo Compairé

Imagineu-vos-ho. És el pis de la teva vida, hi has nascut; els teus pares es van casar i hi van anar a viure. I un bon dia comença el compte enrere. Et vas quedant sense veïns. Només sou 4; ja fa temps que els “iaios” de la residència que ocupava una part de l’edifici han marxat. El senyor del principal primera, ja grandet, mor; 3. Dos pisos ocupats per nebots dels antics inquilins accepten els diners que la nova propietat els ofereix i marxen. Ja només quedes tu i la teva família.

Però el compte enrere continua. A dalt i a baix i als dos flancs de casa teva comencen a buidar pisos, a treure sostres, a trencar finestres. S’omplen de coloms i brutícia. Un soroll de martells mecànics que sobretot a les tardes es fa insuportable. Travesses el carrer Balmes per entrar a casa i veus un núvol de pols blanca que surt del portal de casa, obert de bat a bat. Uns dies et quedes sense pressió d’aigua. Uns altres, sense calefacció. I finalment, sense gas.

La nova propietat, que ha comprat tot l’edifici, primer presenta un expedient al Govern Civil per fer-te fora. Però tu, que ets aparelladora i saps de l’ofici, presentes al·legacions i l’expedient és rebutjat. L’empresa –una empresa catalana, amb seu al Passeig de Gràcia- fins llavors només ha presentat papers “d’obra menor”. El compte enrere sembla aturar-se un moment.

T’ofereixen diners -100.000 €- si marxes. Però tu no els vols. “Quants anys em dura, això? […] No, que em deixin en pau i que em deixin al meu pis”. “Respecto molt que ells vulguin fer negoci, però el negoci no s’ha de fer mai trepitjant a ningú. Ja he patit. Ja he patit prou. Per a mi es tracta d’una qüestió de dignitat”. I rebles el clau: “He plorat molt, però aquesta gent confon les llàgrimes amb la feblesa”.

Fins que llavors un dia, gairebé per casualitat, t’assabentes de tot el projecte final. I observes que el teu pis, com la resta, apareix partit en dos. Dels 12 pisos de la finca en faran 24. Al permís –ara ja “d’obra major”- que l’empresa ha sol·licitat a l’Ajuntament figura que tota la finca està buida. Et volen esborrar del mapa. No t’havien avisat, com és de sentit comú i a més figura a les ordenances municipals.

Però tu “no és el que se solen trobar; no es tracta d’un ‘iaio’, que és el que ells estan acostumats; no és una persona que no tingui recursos; la meva professió és aquesta. Han topat amb una pedreta. I ho seré”.

Comença el teu pelegrinatge: l’associació de veïns del Putxet, el Consell de Barri –on planteges la teva situació-. Et sorprèn que el regidor d’urbanisme t’escolti (“Em vaig quedar molt sorpresa: ostres! M’està escoltant!”). Envien un inspector i a la setmana següent el permís d’obres és anul·lat perquè, segons el districte “la presència d’inquilins a l’edifici fa que el procés de treball proposat no sigui vàlid”.

Fa uns dies que pots viure tranquil·la. Fins quan s’aturarà el compte enrere?

Hi ha altres Carmes?

Al nostre barri hi ha molts pisos de renda antiga on viuen majoritàriament persones grans, algunes soles.  Al costat mateix de la finca de la Carme (Balmes 362), a Balmes 360 està a punt de passar un cas semblant: un grup inversor ha comprat tot l’edifici i planteja una “rehabilitació” que consisteix a dividir els pisos. Un grup de veïns que encara hi viu estan atemorits. La Carme ens ho explica: “Els vaig dir: ‘és el moment’. Hi ha una senyora que està molt preocupada i em va dir: ‘a mi me da mucho apuro’.”.

I és que “a Sant Gervasi hi ha molts casos, però la gent no s’atreveix. La gent d’aquest barri som especials o confonem la dignitat amb una altra cosa. El ‘què diran’ no té sentit. El que té sentit és defensar el teu dret”, ens diu la Carme. “I és que l’habitatge és un dret bàsic i essencial, està clar“.

El patrimoni arquitectònic. I històric

Aquesta part de Balmes compta amb alguns edificis fets sota el mateix patró pel mateix arquitecte, els anys de la República. El seu nom figura a l’entrada: Francesc Nebot i Torrens, un arquitecte reconegut, autor, entre altres, de l’edifici del teatre Coliseum de la Gran Via, de l’edifici de la Telefónica i de la urbanització de la plaça de Catalunya.

Cada cop de martell que s’hi fa és un tros de la història del barri i la de la ciutat que està en perill. L’Ajuntament no contempla cap protecció patrimonial especial de l’edifici. Podem continuar imaginant: una veïna ens diu que quan ella era petita des del pis principal de casa seva es veia el mar i tot al voltant eren camps i torres. Aquesta imatge ningú ja ens la podrà retornar, però almenys preservem el nostre patrimoni. És també una qüestió de dignitat.