Deures d’estiu
Eduard Reig Palau (@neuscatala1)
El dia que vaig anar a casa d’en Messi ell no hi era i jo encara era un xaval de vint i pocs, però amb prou anys treballats a les espatlles per comprendre com anaven les coses. Va ser quan treballava per un dels homes més intel·ligents pels quals hagi treballat mai. Un dels seus negocis era la venta d’art al detall. Aquest home, el meu cap, em va dir que agafés la furgoneta de la seva empresa de motocicletes, i primer anés a buscar un quadre a tal galeria, i després l’entregués a la direcció corresponent. Hauràs d’anar a la casa del Messi, em va dir. Vaig suposar que es tractaria d’un paio, un altre home de negocis, que es feia dir així, ja que tots tenim un amic que s’assembla a tal o qual famós i afectuosament l’anomenem amb el nom del personatge.
La direcció era una casa situada a la urbanització de la Pineda, a Castelldefels. Vaig arribar, vaig descarregar i vaig picar al timbre. Em va obrir el servei amb aquell uniforme ratllat de color blau cel i nata tan característic. No era una casa gaire extravagant, tampoc gaire gran, més aviat perfectament arreglada i de planta senzilla; dos pisos i un jardí força ample que l’encerclava. Com què havia de col·locar el quadre, em van dir que m’esperés al rebedor, i sense adonar-me, mentre esperava instruccions, vaig endinsar-me a la llar. Estirada al sofà més cèntric d’una sala d’estar gegantina i diàfana hi havia una dona, vestida d’estar per casa, que al veure com jo entrava, envaint la seva intimitat, va alçar-se, va apagar el televisor, una pantalla colossal que va amagar-se rere una doble paret falsa i va enfilar per unes escales. Doncs, hi havia un segon pis en passarel·la envoltant el gran saló.
La noia era molt jove, de fet tenim la mateixa edat, molt morena i amb un somriure agradable, era l’Antonella. Vaig veure com es tancava en la que vaig suposar seria alguna de les habitacions. De sobte, un home amb el nas guerxo i ulleres de sol va treure el cap del jardí interior i va ordenar-me. Ho va fer mentre atenia una trucada telefònica i només amb dues paraules i un dit imperatiu em va manar que pengés el quadre a tal paret del menjador. Era el pare d’en Messi, el qual, mentre jo clavava l’obra d’art a la paret, una pintura abstracte de la que no recordo l’autor, va tornar al jardí i va continuar cridant pel telèfon amb aquella cara de pocs amics que se li veu per la tele. Enllestida la tasca, el servei va acompanyar-me fins a la sortida. Just en aquell moment, arribava una altra furgoneta amb un altre noi que descarregava. Abans que em tanquessin la porta als morros, vaig veure com muntava una paradeta sobre la gespa amb tota una vedella, o dos, perfectament tallades.
És impossible que ells em recordin, potser van ser escassos deu minuts, però ja veieu que a mi aquell encàrrec em va marcar, sobretot per la llar. Per dins, era una casa espatarrant, amb mobles gens ostentosos però de disseny, amb un jardí més podat que el Camp Nou. A la piscina hi suraven algunes pilotes, a la zona de barbacoa hi fumejaven algunes brases. Jo vivia, encara hi visc, en un pis tan gran com el seu rebedor, o com l’espai que ocuparien els quatre sofàs posats en línia recta, l’un al costat de l’altre. Vaig entendre que les classes són estaments hermètics, i que en aquest sistema els diners ho poden tot, ens agradi o no. Ells estaven a un any de tenir el seu primer fill i la meva parella i jo mateix no podíem, per falta d’espai, de diners, de la seguretat i de l’estabilitat que requereix un bebè. Encara no podem res i mira que han passat uns quants anys. I estic convençut que aquella era una de les cases, la més austera de les que disposen els Messi.
Jo no segueixo el futbol, m’importa poc el Barça, que l’Espanyol hagi baixat a segona em sembla que no afavoreix a l’esport català, com tampoc que l’esport femení tingui tan poc impacte mediàtic. Que l’altre dia el Barça quedés eliminat de la Lliga de Campions amb un vergonyant 8 a 2 en contra, no m’ha fet perdre ni un minut de son. Però, si el personatge més important de Catalunya, l’estrella més rellevant de Barcelona, l’home més idolatrat per la canalla i el jugador més transcendental d’un club de futbol amb més de cent anys d’història vol marxar de Barcelona, vol marxar d’aquesta vida a tot tren de la que gaudeix, crec que és perquè ja no som la perla del Mediterrani, ja no som aquell enclavament burgès on tot era possible a cop de talonari, on el millor d’Europa es barrejava amb la qualitat nostrada, amb el segell distintiu que li imprimíem a cada feina, sense desmereixen cap ni una, al contrari, portant-la a la seva màxima expressió.
Ens estan denigrant a una ciutat caïnita, mesquina, plena d’enveges i sense empenta, en una nació esquifida, acomplexada, derrotada. Com a bon sarrianenc, és a dir, veí d’una vil·la que és el millor barri de la ciutat comtal, no puc evitar que em bulli l’estómac malgrat no m’interessi el futbol. Quan Messi s’acomiada via burofax i els homes de negocis que porten el Barça, o sigui, la nostra institució més visitada pels turistes d’arreu, la més valuosa i internacional marca que tenim, responen que marxarà quan els serveis jurídics del club determinin quina és la seva situació, t’adones que caminem enrere com els crancs. Som governats per una colla de prohoms que no saben què és treballar, no entenen de l’esforç, del triomf nascut del dolor, del sacrifici, els quals estan convertint Barcelona en una ciutat de tenebres.
