Cultura
Maria Antònia Font
Aquest mes ha estat un plaer entrevistar Maria Dolors Cortès, sarrianenca de tota la vida. Pels dos pianos i per la llitera massejapeus de casa seva hi han passat molts deixebles de Sarrià, dels barris del voltant, com ara servidora, i de bastant més lluny. Però si té una deixeble alumna famosa, aquesta és, ni més ni menys, que Rosalía Vila. Per a les persones que la coneixem, la Maria Dolors és, des de fa uns anys, la Dolçors: «El dolor no m’agrada, i només amb una lletra…». Donem-li la veu, encara que sigui, en efecte, de lletra.
Has viscut sempre a Sarrià. Què recordes del barri que els joves ja no hàgim conegut?
Jo soc nascuda a Sarrià, al carrer Fontcoberta cantonada Bonaplata. El meu pare ja era conegut al barri perquè, a part que cantava a l’Orfeó de Sarrià, tenia autocars amb els quals hi viatjaven moltes entitats, com ara el Centre Excursionista Els Blaus. També recordo que, per Setmana Santa, portava gent a veure la Passió d’Olesa. Al barri hi havia moltes botigues: la merceria de la Carmina, casa l’Eulàlia, el colmado del Joan… No dèiem que anàvem al colmado, per exemple, sinó que anàvem a cal Joan. També hi havia la Serafina, que tenia la lleteria, i encara recordo l’olor de les vaques quan passaven pel carrer. I la bacallaneria, cal fideuer… A l’estiu, els dimecres al vespre molta gent de Sarrià pujàvem a Vallvidrera a ballar sardanes. Baixàvem caminant, per les escales.
Viatgem ara per la teva trajectòria professional. Quins van ser els teus primers contactes amb la música?
Els meus pares eren melòmans, però sent la petita de set germans vaig créixer envoltada de música. La meva germana Remei aniria a perfeccionar estudis de piano a Brussel·les, on ha fet de pedagoga i concertista (té gravada tota la Integral per a piano de Mompou). La Maria Lluïsa, que és religiosa del Sagrat Cor, va estudiar piano, orgue i cítara, i ha estat professora de música. La Mariona (que ens va deixar l’any 2000) va posar la primera escola de danses d’arreu del món i de balls de saló a Barcelona. I la Roser, que també s’ha dedicat a la dansa, posaria la seva escola a Mataró.
“Fer música era quasi com menjar”
O sigui que tots els germans heu estat músics.
La Montserrat, la meva germana gran, i el Lluís (que ens va deixar al 2013) no s’hi van dedicar professionalment, però tocaven la guitarra, la flauta… I encara falta el meu cosí Joan Lluís, que també vivia a casa: ell va estudiar la carrera de violí i va tocar primer a l’Orquestra Municipal de Barcelona i després a l’Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola, a Madrid i al trio Mompou. Amb tot aquest ambient, en fi, fer música era quasi com menjar. Jo no vaig ser gaire bona estudiant de piano, però sí que agafava la guitarra i cantava. Aleshores, el meu cosí va proposar als meus pares de portar-me al conservatori, i com que ho suggeria ell, que ja havia estudiat tota la carrera, en van fer cas.
I vas anar al conservatori a estudiar cant.
M’ho vaig combinar amb els estudis de Magisteri i treballant alguns anys de mestra a l’Escola Betània, encara que era molt difícil. Però vaig tenir la sort de conèixer el foniatra Jordi Perelló i em va obrir altres portes. Vaig anar a treballar a la seva consulta, on vaig veure passar cantants famosos com per exemple la Montserrat Caballé. Vaig conèixer també a fons les patologies que poden afectar la veu: lesions a les cordes vocals, nòduls, pòlips, edemes… Hi vaig estar uns anys, aprenent moltíssim, i em vaig interessar per la rehabilitació vocal. Amb l’ajuda del foniatra Perelló vaig començar a fer sessions per ajudar la gent que patia de disfonia a recuperar la veu.
Per tant, també vas estudiar Logopèdia…
Bé, els estudis de logopèdia pròpiament no existien aquí: estem parlant dels anys 1974-1975. Però vaig anar a Besançon a fer els estudis de Bioacústica, que en aquell moment equivalien als de Logopèdia.
Després de França vas anar a Viena…
Com que La Caixa em va concedir una beca, me’n vaig anar a perfeccionar estudis de cant i interpretació a Viena. I un dissabte a la tarda, fent cua per anar a veure La flauta màgica, on cantava l’Anton Dermota, el meu professor, vaig conèixer el Konrad, el meu marit i pare dels meus dos fills.
I a la fi cap a Barcelona.
Al cap d’un any i mig, em vaig establir pel meu compte fent classes de cant i de reeducació de la veu. A partir d’aleshores, m’he dedicat bàsicament a l’ensenyança com a autònoma, tot i que també he col·laborat amb alguna escola, com per exemple Eòlia.
Quin va ser el teu primer projecte professional com a cantant?
La primera vegada que vaig cantar de solista va ser amb la Coral Cantiga, que aleshores la dirigia Oriol Ponsa. Després van sortir algunes col·laboracions amb corals, orquestres… Entre el 1986 i el 1991, vaig cantar a la Capella Reial de Catalunya, amb Jordi Savall. Amb l’orquestra del Teatre Lliure vaig cantar el cicle de Mahler ‘’Lieder eines fahrenden Gesellen” i vam fer diversos concerts, un d’ells al Teatro Real de Madrid. M’he dedicat més a l’ensenyança, però sempre he anat fent algun concert.
Els darrers temps, has aportat una nota musical a les Festes Majors de Sarrià.
El 2004, des de la Comissió de festes de Sarrià, vaig constatar que el programa de Festa Major era ple d’activitats maques, però que no n’hi havia cap de música clàssica. I com que la gent de certa edat podia recordar la família Cortès, se’m va acudir d’organitzar un concert de cant, piano i violí amb la meva germana Remei i el meu cosí Joan Lluís (que per cert son els meus padrins). La resposta del veïnat va ser fantàstica, i vam tenir la sort de comptar amb dos espònsors molt fidels: el Leandre Mateu del bar Dole i el Miquel París, un empresari i amic de joventut. Hem actuat a la Sala de Plens, a la Casa Orlandai, al Teatre de Sarrià… I quan la meva germana va tenir més dificultats per venir de Brussel·les, al piano ens va acompanyar Carles Puig, nascut a Sarrià i vinculat al barri. Amb ell hem fet també altres programes com “Cançons de cabaret “ i “Melodies de Broadway”.
“En la música, fora que siguis molt famós, ho tens molt difícil per guanyar-t’hi la vida com a solista”
Moltes persones estudien música només per gaudi, però hi ha gent que s’hi dedica professionalment. Com valores la situació laboral dels músics en general i dels cantants en particular?
Així com en moltes professions no t’exigeixen que siguis el número 1, en la música, fora que siguis molt famós, ho tens molt difícil per guanyar-t’hi la vida com a solista.
Però fora de l’Estat espanyol, a Viena, per exemple, no és així, oi?
És que a fora (a Alemanya, a Àustria…) a molts pobles hi ha un teatre i una companyia d’òpera, i molta gent hi té feina. Hi ha més música, més subvencions i més activitat. Rosalía va va comentar que el treball que havia fet amb mi li havia servit per expressar a través de la veu una sèrie de sentiments.
Ara tenim el fenomen Rosalía, que sé que ha estat alumna teva…
Ha estat alumna meva molt temps, i una alumna molt agraïda. En una entrevista va comentar que el treball que havia fet amb mi li havia servit per expressar a través de la veu una sèrie de sentiments. Ho vaig trobar molt maco. I al disc últim que ha tret, El mal querer, em cita als agraïments.
Parlant d’agraïments, com porta el veïnat que facis classes de cant a casa teva?
Des del 1992, que estic aquí [al tram final de Major de Sarrià], estic bastant tranquil·la. Abans, però, vivia al carrer Caponata i vaig haver de marxar cuita-corrents perquè se’m queixaven molt. Ara, en canvi, hi ha persones que em diuen que la nostra música els fa companyia.
Què et sembla la nova zona de vianants del tram final de Major de Sarrià?
Oh, jo estic molt contenta: feia anys que l’esperava, perquè no s’hi podia caminar amb comoditat!
Quines aficions tens a part de la música?
Saps què passa? Que la música ha estat la meva professió, però també la meva afició, i tot ho he acabat portant a la música. Sempre m’he interessat per millorar com a persona i he fet cursos de desenvolupament personal, reiki, aromateràpia, massatge Ayurveda, un any d’estudis del mètode Grimberg, cursos de sanació energètica… Així ha estat com després he pogut ensenyar a traves del treball de la veu, a connectar amb la respiració i la nostra força vital.
Respirar, connectar cos i ment, vocalitzar, explicar una història. Això és cantar i això és viure amb harmonia… i dolçor. Perquè després de cantar, un veu la vida endolcida. I amb la Dolçors, encara més.
Excel·lent entrevista i excel·lent entrevistada. Felicitats!!