La Mirada Jove
Sergi Alemany
Dani Benedicto (26 anys) és un aventurer graduat en Polítiques i veí de la Bonanova. Al maig farà dos anys que viatja pel món com a nòmada, sense agafar avions i amb només una motxilla i fent autoestop. Viu la vida com un constant afrontar reptes. L’últim, aquest hivern al costat del també viatger català Sergi Unanue. Junts han creuat a peu la serralada més alta de la terra, l’Himàlaia, sense cap mena d’assistència, convertint-se en les persones més joves del món en aconseguir-ho. Des de Calcuta, a l’Índia, el Dani concedeix aquesta entrevista a El Jardí.
Enhorabona. Repte aconseguit!
Sí. Travessar l’Himàlaia ha estat un viatge dur i exigent, però alhora romàntic com els d’abans, ara que la moda és viatjar amb Booking, agències, taxis i complexos turístics.
Tu prefereixes anar a peu…
Fa dos anys que visc la vida que m’agrada. El projecte de fer la volta al món sense avions. Els sis primers mesos no vaig pagar ni una sola nit per dormir ni per transport públic.
En això de no agafar avions coincideixes amb un altre viatger, el Sergi Unanue.
Amb el Sergi ens vam conèixer a través d’Instagram gràcies a una amiga en comú. Els dos viatgem per trobar els nostres límits, posant-nos en situacions en què normalment no ens trobaríem. Ens agrada aquesta vida de tenir objectius.
“Cada nit busco on situar la tenda de campanya per dormir”
Com arribes a compartir amb ell l’últim repte?
Com tot en la vida, les coses poden canviar en un segon. Casualment vaig trobar per Internet que existia una ruta i l’hi vaig proposar. Només ens havíem vist una vegada abans per comprar uns cavalls i creuar una regió de Mongòlia. Aquesta vegada volíem pujar el llistó de l’aventura anterior en grau de dificultat i duresa.
La idea de creuar a peu l’Himàlaia sense assistència.
Allà molta gent ens deia que no ho féssim, però volíem comprovar amb els nostres ulls els perills i la dificultat del repte. Ens vam adaptar a la situació i vam tirar endavant, caminant de setembre a gener. En total van ser 99 dies.
Patint per la vostra vida?
En alguns moments puntuals, sí. Sobretot un dia que el Sergi va tenir símptomes de congelació als dits a 4.500 metres d’altura, a les quatre del matí. Ens vam precipitar a l’hora de sortir de la tenda per començar a caminar, sabent que el dia seria llarg. L’aparició dels primers raigs de sol va ser el que ens va salvar.
“Boig és algú que porta una vida sedentària a Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa”
Això és ser un boig?
La clau està en ser 100% conscients dels riscos que correm, de saber que et pots quedar a la muntanya. No érem bojos. Per mi és més boig algú que porta una vida sedentària a Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa, menjant carns i processats. No adonar-se’n d’aquests riscos…
“No té cap sentit agafar un avió per fer la volta al món si tinc temps per creuar-lo a peu”
Com és el Sergi Unanue?
Connectem perquè tenim una idea molt similar del que és el viatge de la vida. Viatjar per viure i no per arribar a cap lloc. No té cap sentit agafar un avió i fer la volta al món en tres dies, si tinc temps per creuar-lo a peu.
Creus que repetiríeu l’aventura a l’hivern?
Vam iniciar la travessia en una bona data, quan se suposava que el monsó s’havia d’acabar. Per coses de la vida, les pluges van durar tres setmanes més… No ho canviaria, però tampoc ho tornaria a fer (riu).
Què t’aporta cada aventura?
En aquesta he après molt sobre mi mateix. Si no estàs 100% convençut, no té sentit fer-ho perquè no ho aconseguiràs. La confiança en un mateix és clau en el moment de començar un gran repte com aquest de l’Himàlaia.
“Això no és una competició amb ningú”
Recordes la primera aventura?
Sempre havia viatjat bastant amb la família però l’Erasmus, amb 20 anys, va ser la primera aventura tot sol. Més endavant, un cop acabat el Màster, vaig decidir que volia conèixer món i gaudir d’experiències abans de casar-me amb una possible vida a Barcelona.
En aquell moment vas decidir fer la maleta.
Vaig muntar amb el meu germà una parada de roses a Sarrià per Sant Jordi i amb els diners aconseguits em vaig comprar una càmera que és amb la que ho documento tot.
Veus possible una vida sense viatjar?
No m’ho he plantejat. Ara mateix no tinc data per tornar però potser d’aquí a tres mesos m’he cansat de viure així. Això no és una competició amb ningú. No penso més enllà de l’endemà.
No tens dibuixat un proper repte?
El meu dia a dia és de reptes, començant per l’autoestop i per buscar cada nit on situar la tenda de campanya per dormir. Si acabés de viatjar, no seria per un tema de diners perquè oportunitats per treballar sempre en trobes, i els idiomes t’obren portes. Si hi estàs disposat, el món està ple d’oportunitats i de bona gent.
L’últim repte ha tingut força repercussió.
Estem molt contents perquè ens agrada fer veure a la gent que al final no tot és tan difícil ni impossible. Es tracta de provar-ho. El missatge ha de transcendir.
