Història
Jordi Bigues i Amadeu Blanch
El dissabte 11 de febrer del 1939, dues setmanes després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es produïa una catàstrofe ferroviària entre l’estació del Peu del Funicular, Sarrià i Sant Gervasi. Malgrat l’ocultació del règim, un total de 32 persones moririen i unes altres 130 resultarien ferides i ateses a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els veïns es van acostar a les vies per socórrer els accidentats. Es compleix el 80 aniversari del pitjor accident ferroviari del tren de Sarrià.
La línia havia tornat a entrar en funcionament després que els antics Ferrocarriles de Cataluña, S.A haguessin estat militaritzats per l’autoanomenada “Jefatura de los Servicios de Ocupación”. Des del dimarts 31 de gener, el Servei Militar de Ferrocarrils se n’havia fet càrrec i havia restablert els serveis.
A les vuit del matí de l’11 de febrer, el comboi del tren de Sarrià va sortir totalment ple de l’estació de Terrassa. El tren circulava per una via soterrada per Collserola, com ara, i descoberta fins a l’estació de Muntaner. Els frens de l’automotor van petar abans d’arribar a l’estació del Peu del Funicular i el comboi va anar augmentant la velocitat. Va passar de llarg l’estació del Peu i a la de Sarrià va topar amb un altre comboi que afortunadament era buit.
El comboi avariat va continuar avançant, mentre alguns passatgers saltaven amb el tren en marxa i topaven amb la mort o patien ferides greus. El tren desbocat va passar, sense aturar-se pel pendent, per les Tres Torres, la Bonanova i Muntaner. Novament va xocar amb un tren que estava aturat a l’estació de Sant Gervasi, i el va arrossegar cent metres. Malgrat el rumor que es tractava d’un sabotatge, sembla que la culpa va ser el lamentable estat de conservació de la locomotora.
Entre les víctimes mortals hi havia cinc empleats de la companyia, entre ells el conductor del comboi, segons relata Carles Salmerón, autor del llibre El tren de Sarrià. Fins al 8 de març no es va fer una crida per identificar els morts que encara no havien estat reclamats. Aquesta catàstrofe va ser ocultada a un país que encara estava en guerra i iniciava una llarga dictadura on la llibertat d’informació no existiria.
Molt interessant, però no cal mentir.
Mireu La Vanguardia del dia 12 de febrer de 1939, i a la pàgina 7 trobareu tot el detall de l’accident.
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/02/12/pagina-7/33121169/pdf.html?search=accidente
El problema que tenim ara, son las FAKE NEWS, amb ganes d’enganyar als lectors.
“Malgrat el règim ho va ocultar”?… us té que caure la cara de vergonya
Benvolgut Jaume,
Gràcies per l’aportació. Coneixem la notícia de “La Vanguardia” que parla de víctimes en un sentit general, no concreta el nombre de morts, ferits greus o lleus… És cert que no ho amaga del tot, però queda molt emmascarada.
No ens cau la cara de vergonya per haver dit que l’accident s’havia ocultat. Pensi que estem parlant de 32 persones mortes i 130 persones ferides i ateses a l’Hospital Clínic de Barcelona. Si l’accident s’hagués produït al nostre temps, hauria estat en portada dels diaris durant dies i no sota l’apartat de “vida marítima”. En resum, no considerem que la notícia contingués cap mentida. En tot cas, encara no hem pogut veure la llista de les víctimes.
No se’ns cau la cara de vergonya per haver dit que l’accident s’havia ocultat. Pensi que estem parlant de 32 persones mortes i 130 persones ferides i ateses a l’Hospital Clínic de Barcelona. Si l’accident s’hagués al nostre temps hauria estat en portada del diaris durant dies i no sota l’apartat de “vida marítima”. En resum, no considerem que la notícia contingués cap mentida. En tot cas, encara no hem pogut veure la llista de les víctimes.
Jordi Bigues i Amadeu Blanch
Als meus 70 anys recent complerts, per fí trobo la notícia que parla de l’horrorós accident ferroviari ocorregut al tren de Sarrià. De molt petita, des del bresol en el que vaig dormi-hi fins els 3 anys, jo tenía el somni recorrent, d’uns trens descarrilats, encara mai havia vist el trens, jo vivia a Gràcia, el primer dia que el meu pare em duia de la mà per l’estació de Gràcia, debia ja tenir 4 o 5 anys, vaig saber que el fet d’aquell somni tan horrorós havia succeit allà.
La meva àvia, Maria Ferrer Arquimbau, nascuda al 1908, anava en aquest tren de 1939, i sempre va explicar el poc ressó que s’en va fer de la tragèdia i que creia que havia estat un sabotatge. Gairebé va morir, ens explicava que ella es queixava i pensava “Maria no et queixis, mira els demés que no ho fan!” Tots morts, evidentment. Va estar molts mesos a l’hospital totalment enguixada i va quedar amb les cames malmeses per sempre. Dimecres 6/11 es presenta un llibre del fet al MNATEC de Terrassa