Societat
Són dies de contrastos. Dies que els joves han fet un canvi de paradigma total i han sortit al carrer a defensar uns valors que han vist violats. Dies en què han protagonitzat queixes plenes de ràbia contra el sistema, i han evidenciat que estan farts que no hi hagi solucions polítiques a problemes que marcaran el futur. Lluny de les discussions de si va o no d’independència, són una generació que ha pres la decisió de no quedar-se aturada front la precarietat i l’amenaça als drets socials. Al nostre barri, sovint caricaturitzat pels estigmes com un barri pijo, tranquil, conformista o fins i tot d’extremadreta, també han despertat i s’han fet visibles moltes veus. I les dones han estat protagonistes, protagonistes als espais de decisió, promovent cures, i ocupant primeres files. Les escoltem. Totes elles amb nom fictici per evitar represàlies.
LÍA: “No soc independentista, però cal un canvi de sistema”
“No soc independentista, i no els considero ‘presos polítics’, però la sentència no està bé i el problema de fons és que cal un canvi de sistema”. Amb aquestes paraules, la Lía, de 16 anys i estudiant de l’Institut Menéndez y Pelayo, m’explica per què està participant d’una columna que baixa des de plaça Molina fins a plaça Universitat, per trobar-se amb altres estudiants convocats principalment per organitzacions juvenils de l’esquerra independentista. És dia 25 d’octubre, i ja fa 11 dies que es va saber la sentència contra els líders del procés, dels quals diu que no li agraden perquè no són prou d’esquerres. Des de fa un any, la Lía participa a l’Assemblea del Menéndez y Pelayo, i assegura que especialment amb la sentència ha estat quan més s’han mobilitzat: han fet talls a Via Augusta cada dia a l’hora del pati, i s’han unit a les diverses protestes que han arrancat al districte. A casa, li diuen que està bé que es mobilitzi pels presos, però que creuen que també s’haurien de reivindicar més coses que afecten els joves, i protestar així contra la privatització de l’educació o la precarietat laboral. “De fet, crec que és el meu objectiu. Un cop acabin les protestes pels presos, vull començar a moure que lluitem per tot el que ens fa mal i que se’ns faci sentir”.
SÒNIA: “No es pot tenir por quan estàs defensant una cosa que més por et fa encara”
“No he sentit por. No es pot tenir por quan estàs defensant una cosa que més por et fa encara. La injustícia”. Amb 17 anys, em respon així la Sònia, estudiant de primer de Batxillerat a una escola privada del districte que prefereix no esmentar. Porta cada dia des que va sortir la sentència protestant, i ja suma 10 vespres des que va sortir la sentència estant a l’epicentre de les manifestacions, mentint als pares, que voten el Partit Popular i que assegura que “amb ells no s’hi pot parlar”. “No tenia amb qui recolzar-me. Cap amiga de classe comparteix el que penso”, explica. L’altre dia va assistir a una reunió antirepressiva que es va fer al barri, on diverses joves van posar en comú les experiències d’aquests dies en una sessió de cures. “Quan vaig escoltar ‘sororitat’ em va resultar una paraula molt estranya. I això que vinc de l’escola de monges. Ara que sé el que és, penso tatuar-me-la”.
ELENA: “El millor d’aquests dies és la unitat”
“És autodefensa, però és cert que hi ha moments que són violència. No defenso per res que hi hagi gent destruint pedres per tirar-les als policies: hi deu haver altres maneres millors de protegir-te”. L’Elena, de 19 anys, exalumna d’Infant Jesús i estudiant d’Econòmiques a la Universitat Pompeu Fabra, veu així els aldarulls i les barricades quan es compleixen 14 dies de la sentència. Ha participat de moltes de les manifestacions aquests dies, fins i tot a les més punyents, com a plaça Urquinaona: “Vaig tenir por quan van començar a tirar coses i un noi del meu costat va caure atordit a terra per l’impacte d’una pilota de goma. Vaig retrocedir i vaig anar una mica enrere”, ens explica. A casa també els pares pateixen, però assegura que no li posen traves perquè estan bastant indignats amb tot plegat. “El millor d’aquests dies és la unitat, que ens estem fent visibles. Sabia que hi havia molta gent a favor del moviment però no esperava que tots ens uníssim i fóssim capaços de fer tantes coses tants dies seguits”. La Paula també ha acompanyat aquests dies l’Elena. Van anar juntes a Infant Jesús i han compartit l’assistència a les manifestacions. Mentre que creu que cremar contenidors sense cap finalitat no està bé, assegura que prefereix “que es cremin contenidors, a coses com que un noi es quedi sense un ull o pateixi qualsevol tipus de contusió”.
CARLA: “Marxar quan saps que has de marxar”
També la Carla, exalumna de La Salle Bonanova i estudiant de Relacions Internacionals a la UIC, destaca d’aquests dies l’augment de participació de dones a les concentracions i la decisió de no treure banderes d’organitzacions ni fer partidisme amb tot plegat, “tot i que ja se sap qui ho dinamitza tot”. Ella, que és una “sempre hi soc” a totes les manifestacions de caràcter antifeixista, feminista o independentista, emocionada diu com ha vist al seu costat noies que mai abans s’havia creuat a cap concentració. Aquests dies els ha viscut a les barricades, i ha treballat molt les mesures antirepressives amb els col·lectius en els quals està implicada: “Per exemple, ens hem dit que si hem d’encendre un contenidor, ens assegurem que està obert, perquè si no la combustió podria portar a una explosió on tots prendríem mal”, i reivindica tenir cura els uns dels altres i “marxar quan saps que has de marxar”.
ALBA: “El dia que més por vaig passar va ser el dia que no vam fer barricades”
“Les dones hi hem estat sempre. Sempre. El problema és que els mitjans posen la mirada sobre l’home amb testosterona que tira coses i juga a veure qui és el més fort o qui la té més gran. La masculinitat descarada. Però nosaltres també hi hem estat. I no a darrera fila, sinó a primera, encenent el foc, rebent càrregues i sent detingudes”. Així em parla l’Alba, de 19 anys, exalumna de Frederic Mistral i veïna de la plaça Artós, sobre el paper de les dones aquests dies: “No es té la imatge que la noia pugui tenir capacitat de revolta, es pensa que la noia és la ‘revolució del somriure’, però no. Tenim moltes raons per sortir al carrer i ho hem fet”. Ens explica que a ella li costa força sortir al carrer, per timidesa o bé perquè no té amigues amb qui anar a les manifestacions, però tot i això ha estat a la de l’Aeroport, que considera que serà un dia que no oblidarà mai, i a diverses barricades a la nit. “El dia que més por vaig passar va ser el dia que no vam fer barricades”. Així es refereix l’Alba a dia 26 d’octubre, un dissabte en què no hi va haver contenidors cremant, i en què segons ella llavors els policies van tenir completa llibertat per perseguir i disparar: “Vaig tenir un atac d’ansietat i mentre fugia corrents em vaig haver de parar del mal que em feia. És autodefensa. Amb les barricades em sentia segura”. A més, considera que sí, que hi pot haver hagut fets puntuals de violència perquè ningú és perfecte, igual que creu que no tota la policia és violenta i vol anar a carregar. A casa no ha tingut problemes i diu que els pares, com ella, són independentistes. Sí que un dia recorda que va demanar a la seva mare comprar-se un buf i ella li va dir que no, que no volia que fes aquestes coses, i ella va contestar: “Si una càmera d’un policia t’identifica, et pot arribar després una notificació a casa que has de declarar. No permetré que arruïnin el meu futur per haver anat a una manifestació”. Amb tot, ha lamentat sentir-se abandonada pels polítics catalans, i també la impunitat amb els ultres de plaça Artós, si bé apunta: “Quan veus els neonazis, et convenç encara més de per què has de lluitar”.
