Notícies dels Barris de Muntanya
Jesús Mestre
Al llarg del mes de setembre s’ha pogut veure al Centre Cívic Vázquez Montalban i a la Biblioteca de Collserola una exposició sobre la pintora Pepita Teixidor (Barcelona 1865-1914). Si fa un parell d’anys es va recuperar la figura de Lluïsa Vidal, amb una important exposició al MNAC, aquest any s’està desvetllant una altra artista de molta categoria, Pepita Teixidor, de la mà de la historiadora M. Isabel Gascón, qui va fer una interessant xerrada a la Biblioteca, el dia 19 de setembre.
Pepita Teixidor va pertànyer al grup feminista de principis del segle XX entorn de la revista Feminal, on també hi havia Carme Karr, Dolors Monserdà o Lluïsa Vidal, entre altres dones; era un grup molt vinculat a Sarrià i Sant Gervasi. Pepita, filla petita d’una nombrosa família burgesa, dedicada professionalment a les belles arts i a la reproducció de fotografia artística, tenia una gran facilitat per pintar i, desoint els consells del pare i del germà Modest, també pintor de renom, s’especialitza en l’aquarel·la i en temàtica floral. Se la va considerar la millor aquarel·lista del moment, tot i que també va pintar a l’oli, i la seva obra es va vendre molt bé. De fet, actualment l’obra està molt dispersa en col·leccions privades. A finals del segle XIX va participar en algunes exposicions col.lectives de dones —es considerava que les dones no tenien prou qualitat per exposar individualment— i el 1900 exposa a París, junt amb Ramon Casas y Santiago Rusiñol.
© MNAC
Hi ha relació de Pepita amb Vallvidrera des de l’any 1890, potser fins i tot d’abans. Com a pintora de temes florals, a les valls i boscos de la muntanya podia trobar molta informació. El seu germà Modest hi tenia una casa i tots dos hi passaven temporades. Carme Karr descriu aquesta vinculació dels pintors amb aquest barri de muntanya: “… On cal veure a Pepita és en el seu refugi de la serra que domina Barcelona; en la seva caseta de Vallvidrera, enfilada en el cim del turó, amb grans finestres que, obertes, són dos admirables marcs. Un d’ells, el que mira cap al migdia, enquadrant la ciutat immensa que allà sota dels vessants coberts de pinedes i ginestes s’estén com un misteriós tapís cap a la riba d’un mar incomparable, mar llatí, d’or o plata, segons li besa el sol o la lluna. L’altre finestral és un marc únic sobre el paisatge agrest, de turons coberts de boscos aromàtics, en les quals reposen com a aus blanques els caserius allà sembrats. En l’horitó infinit, perfilant-se els cims blaus del Montseny, la muntanya de les tradicions catalanes, i la liliàcia diadema de Montserrat, estoig del temple d’or on els segles guarden religiosament la perla de Catalunya, la Verge negra i adorada, i més enllà, els pics nevats, rosats, de la serralada pirinenca. Allà treballen Pepita i el seu germà Modest en les hores que descansen de les seves excursions artístiques per la serra. L’estudi és gran i bell, i en ell entren generosos totes les aromes de la muntanya, tota la llum del cel, tots els reflexos dels astres, tots els refilets dels rossinyols que nien allí en els boscos que envolten la caseta. Allà és on cal conèixer a Pepita en el seu niu de Vallvidrera, on resideix des de la primavera fins a l’arribada dels vents hivernals…”. (Carme Karr, La Actualidad, 22 – II – 1913, traducció del castellà).
Pepita Teixidor va morir l’any 1914. Va ser una commoció social a Barcelona i es va decidir retre un seguit d’homenatges pòstums: es va fer una gran exposició retrospectiva a la Sala París i, cosa insòlita en el cas d’una dona, es decidí fer-li un monument amb un bust obra de Manuel de Foxà. Aquest monument ara s’ha restaurat i se’l pot veure al seu emplaçament original, al Parc de la Ciutadella.
