Finestretes dels Records
Neus Gavaldà
Un dels meus primers records, molt antic, però ben clar, com si ho veiés ara, és de quan van entrar els nacionals a Barcelona. A prop de la Bonanova es va trobar un magatzem ple de menjar que devia ser per als soldats rojos, ple fins dalt d’oli, patates, llenties, pots de llet condensada, sucre, llaunes de carn… Però com que els rojos ja havien marxat, tothom passava carrer avall amb tot el que podia arreplegar.
A casa també hi van anar, i a mi, perquè no em fessin mal perquè era petita, em van deixar al bar de la plaça Frederic Soler, més coneguda aleshores per la plaça de la Vila. El bar era de la tieta Emília, la germana gran de la mama. Era un cafè grandiós que es deia “Espléndido”, ple de taules, unes allargades i unes altres rodones, totes amb uns peus de ferro que feien molts dibuixos. El taulell era molt alt. El tiet sempre era a la cuina, i a la tieta, tot i que tenia mal geni, li agradava que jo hi anés, ja que tenia tres nois i li hauria agradat tenir una nena.
Les dones de casa van tornar molt carregades del magatzem de menjar, i quan van passar per la plaça em van recollir al cafè i cap a casa corrents. Vam tancar la porta de baix amb clau perquè tothom deia “Ja venen!”, referint-se als nacionals. Vam sortir al balcó a mirar com passaven els soldats, alguns a cavall i d’altres a peu o en camionetes. I la gent aplaudia: suposo que tothom estava content perquè s’havia acabat la guerra i creien que s’haurien acabat les privacions, però no va ser així. Més tard vam saber que els nacionals, passant per la Bonanova, havien tirat un tret que va matar un cosí de la mama.
