Nomenclàtor
Jesús Mestre
Molts veïns comparem l’urbanisme de la Vila amb una ‘espina de peix’: l’espina central seria el carrer Major, i els laterals els carrers que a dreta i esquerra completen l’estructura urbana. Cal dir que és un urbanisme que es remunta a l’antiguitat, quan els romans van traçar una via per pujar des de la plana a la muntanya. Sembla que van escollir l’espaiosa esquena d’ase que hi havia entre la Riera Blanca i la de Gardenyes, resguardada de sobtades crescudes torrencials; a Collserola hi havia plata i altres metalls, molt valorats pels romans. Aquesta via es va integrar en la xarxa romana d’ordenació ortogonal del territori del Pla de Barcelona.
L’urbanisme medieval va seguir aquesta via. En la part central, la plaça Major, es va construir la parròquia de Sant Vicenç i, a la seva sagrera, el primer nucli urbanitzat. Segurament, la seva primera gran expansió va ser a l’entorn dels segles XVII i XVIII, com encara en són testimoni les cases més antigues, que es conserven a la part alta, per sobre de la plaça. A principis del segle XIX, cada tram tenia un nom diferent: entre les places Artós i Sarrià es coneixia com a ‘Cristina’ (després també ‘Prim’ i, des de 1922, ‘Mayor’). La part alta es coneixia com a ‘Capuchinos’, però a partir de 1950 també com a ‘Mayor de Sarriá’.
El carrer amb més vida
Sempre ha estat el carrer amb més vida de la Vila, cosa que es va accentuar a partir dels anys 90, quan es va fer de vianants la
part de baix. Això va potenciar encara més el caràcter comercial del vial, sobretot el del comerç de proximitat. Ara s’ha començat a fer de vianants la part de dalt, començant pel tros entre la plaça i el carrer de l’Institut Químic, que es preveu inaugurar durant la Festa Major d’enguany. Aquesta part és menys comercial i popular que la de baix, però reuneix un excel·lent catàleg d’edificis de diverses èpoques i estils que caldria preservar com a patrimoni històric o artístic
