Arts i lletres
Juanjo Compairé
Quan el dimecres 18 de juliol s’han obert les portes del teatre de la Gleva, la seixantena d’assistents que omplíem la sala (feia unes hores que totes les localitats d’aquest petit teatre estaven exhaurides) ens hem trobat com si fóssim convidats al saló de la família Granados. L’amfitriona, Bàrbara Granados (besnéta d’Enric Granados), al piano, tenia al costat un bagul de records familiars del que anaven sortint fotografies, cartes i notes que hem escoltat de la veu profunda de l’Albert de la Torre qui, assegut a l’escriptori, les anava llegint o be anaven apareixent projectades com a quadres del saló.
Tot plegat, amanit amb música: la pròpia Bàrbara al piano, Eva de la Torre al violoncel i la veu de soprano de Cristina Koch. En aquesta festa familiar hem escoltat peces del besavi Enric, de l’avi Eduard i de la Bàrbara. Un menú variat amb temes orquestrals o de dansa adaptades al cello, cançons d’arrel popular, entrellaçades amb alguna nana i àries de bel canto. I, és clar, peces per a piano, alguna de desconeguda. La Bàrbara ha fet una feina de cerca al Museu de la Música trobant documents i partitures. El resultat, un viatge, doncs, en el temps, a través de tres generacions.
“Em considero tan català com el que més…”
Descobrim un Enric Granados amb moltes cares. El títol, “Cartes d’amor” fa referència a una coneguda obra seva, però en aquest cas il·lustra algunes cartes pròpies i de la seva esposa Amparo adreçades als seus fills (una d’elles, molt emotiva, la darrera abans de morir en el vaixell, torpedinat per un submarí alemany). Cartes d’amistat amb altres músics (com ara el seu amic “Pablo” Casals). Un Granados, doncs, afectuós. Però també sorneguer, espòs amant, però també seductor d’altres dones; amb un aire barrejat de pianista de concert, però també coneixedor de l’ambient popular i bohemi dels temps en què feia de músic de cafè.
Un Granados que es considera “tan català com el que més…”, capaç de compondre sardanes i cançons (sovint amb lletres del seu amic Apel·les Mestres), però també sarsueles madrilenyes i òperes. Impulsor de l’Orfeó Català, però també gran admirador de Goya (gran amant i admirador del món femení) i seguidor de l’orientalisme marca de l’època.
Improvisació
El bagul dels records s’ha tancat amb una peça inèdita del fill gran de Granados, avi de la Bàrbara: una improvisació sobre una melodia que ell recordava haver sentit al seu pare. Tota la representació ha tingut, doncs, aquest caire, de remembrança, no nostàlgica sinó més aviat festiva.
Tota l’estona no he deixat de preguntar-me: com sonarien aquestes veus, aquesta música a la Sala Granados de la casa de l’avinguda del Tibidabo que acabem de perdre?
