Opinió
Miquel Saumell
De les persones designades pel govern per formar part de l’equip d’acadèmics que haurà d’elaborar un document que ja té títol, Acord de Claredat, qui més ha cridat l’atenció és la politòloga Astrid Barrio. És una persona amb una llarga trajectòria pública, i ja sabem de quin peu unionista calça: el més extrem. Dit això, no deixa de ser curiós que un document que encara no existeix ja tingui un títol, i que es doni per fet que serà fruit d’un acord entre acadèmics de visions polítiques absolutament oposades.
La realitat és, però, que aquesta és una via que el Govern s’ha tret de la màniga amb l’objectiu d’anar tirant de la rifeta per tenir entretingut el personal. Des de la plaça de Sant Jaume s’intenta justificar el gir polític que ha fet el partit que governa Catalunya, un partit que últimament es declara més republicà que independentista. El terme republicà pot tenir molts significats, i amb aquesta ambigüitat juguen aquells que el defensen, mentre que la independència d’un país tothom sap què significa.
Astrid Barrio, com altres membres de l’equip d’acadèmics, no és independentista, però no per això se’ls ha de criticar. A Catalunya hi ha de tot, i Barrio representa l’unionisme més abrandat. I no se n’amaga. Ara bé, no hem d’oblidar que segons els últims resultats electorals, més de la meitat dels catalans va votar partits independentistes, i no sembla que s’hagi tingut en compte una majoria similar per decidir l’equip d’experts. No és un detall menor.
Tampoc és sobrer recordar que en una democràcia el vot popular ha d’estar per sobre de l’acord d’uns acadèmics, o d’unes enquestes fetes a la mida de qui les encarrega. Franco també signava acords i feia enquestes, però en democràcia es vota. Però hi ha més. Barrio no només es posiciona en contra de l’independentisme —repeteixo, hi té tot el dret— sinó que va molt més enllà, ja que també està radicalment en contra que es pugui preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un país independent. I només per aquesta negativa, ja hauria de quedar exclosa de l’equip d’acadèmics.
L’Acord de Claredat no tindrà recorregut polític, i una part de la militància del partit que governa Catalunya n’és perfectament conscient. Càrrecs polítics i militants de base no amaguen el seu descontentament a qui els vulgui escoltar. Els mitjans de comunicació no controlats pel govern estan qualificant tot això com una enredada política, gairebé de forma unànime. Amb tot el meu respecte per a les posicions polítiques discrepants —cadascú és lliure de pensar com vulgui—, seria d’agrair que els nostres dirigents deixessin de tractar-nos com si fóssim pàrvuls.
