Gent del Barri
Sergi Alemany
Carmen Piquet Sala (Barcelona, 1940) és delineant i fundadora de l’Associació Catalana de Dones Separades. L’any 1974 va iniciar un negoci de nines de drap al carrer Major de Sarrià 222, que gairebé 50 anys després encara funciona gràcies a les seves filles. Amb 80 anys, acaba d’escriure el seu primer llibre, titulat La meva vida a través dels treballs manuals. L’entrevisto l’endemà de fer la presentació als Caputxins de Sarrià i el telèfon mòbil no li para de sonar. És gent que la felicita. De la primera tirada de 200 llibres, gairebé ja no en queda ni un a la botiga. Avui fa vent, i diu que per això ve “disfressada” amb una gorra, però que no és habitual en ella. Es declara religiosa i fanàtica del Pare Noel. Té set fills: tres homes i tres dones. El setè va morir poc després de néixer: “Tinc un àngel al cel.”
Què és Artesanies Carme Piquet?
És l’empresa que vaig crear quan em vaig haver d’espavilar pel meu compte per sobreviure i pujar sis fills. Vaig començar a casa fent nines de drap i el negoci es va anar fent gran fins a necessitar trobar un local.
Un negoci generacional.
Ara el porten les meves tres filles, un fill i un gendre. Amb l’excusa de sortir a caminar, m’hi acosto cada dia uns minuts i m’expliquen com els va. Per desgràcia, amb la pandèmia ara ho estan passant una mica malament.
Carme Piquet ha estat una marca.
Això sembla. La gent em coneix per ser la Carme Piquet a Sarrià, i durant anys a Barcelona. Vam arribar a fer uns 200 models de nines diferents, cadascuna amb el seu nom. Tenia representants per tot Espanya.
El negoci de les nines de roba va evolucionar.
Després de les nines, em vaig posar a fer disfresses, i també va ser un èxit. Pensa que sortíem del franquisme. Més tard, ens vam posar a fer bates i xandalls esportius per a escoles, i vestits per a tot tipus de festivals. La veritat és que les meves filles ara els fan molt macos!
“Les meves filles havien de vestir 10 nines si volien mirar la tele”
En algun moment vas pensar que no funcionaria?
Abans que el posés en marxa, quan només treballava fent encàrrecs des de casa, vaig abandonar-ho un temps per anar a treballar amb un arquitecte. A l’administració hi havia moltes ofertes de feina per a una delineant com jo, però l’horari no era compatible amb criar tota sola els fills. Malauradament, aquest arquitecte va morir en un accident molt absurd, i aleshores me’n vaig tornar a fer nines.
“Fer deu caps de nina em donaven per comprar un bric de llet”
Vas involucrar tres filles en el negoci.
Jo em vaig separar del meu marit fa 45 anys. Llavors, per mirar la tele, cadascuna havia de vestir primer a deu nines. I els fills també, eh! Tots ho tenien assumit i col·laboraven.
Era una manera d’educar els fills?
Era pura necessitat. Si m’ajudaven, jo podia assumir més encàrrecs, i per tant guanyar més diners per portar a casa. Mai anava a dormir sense haver fet deu caps de nina, que em donaven per comprar un bric de llet.
Supervivència.
Sí, no m’he fet mai rica! [riu] Encara ara, que la meva economia és molt precària, tinc bones amigues que m’acullen o em regalen coses. Quan a mi m’anava bé, mai havia cobrat per benzina a la gent a qui portava en cotxe. Coses d’aquestes em donen peu a sentir-me bé ara amb elles.
“Quan em vaig separar del meu marit, el jutge em va dir que no podria tirar endavant tota sola”
Ets una dona separada l’any 1976.
Sí, i amb orgull. En aquell moment em va semblar que mai més tornaria a riure, però els amics em van fer molta companyia. Sabien que m’havia quedat sola amb quatre criatures, així que la gent em comprava totes les nines que podia.
Com recordes aquell moment?
El jutge em deia que no podria tirar endavant tota sola. Ara m’adono del masclisme de la societat. Ho feia amb un menyspreu absolut. Però no era l’únic, perquè la meva mare també em deia que una dona sola no era res.
I et vas separar igualment.
Tres vegades davant dels jutjats em vaig fer enrere pensant en el disgust que donaria a la meva mare. Per ella, la separació era un pecat; no ho va pair mai. Tot i així, sempre em va ajudar molt en la feina. La vaig entendre perquè sabia que era coherent amb tot, i mai l’havia vist fallar.
Vas decidir fundar una associació de dones separades.
Sempre penso que Déu permet que actuïs segons la teva circumstància: aprofitar que estàs separada per ajudar altres persones que passen per la mateixa situació. Ara som unes trenta, però havíem arribat a ser un centenar. La gent jove separada ja s’espavila i troba noves parelles.
“La gent jove separada ja s’espavila i troba noves parelles”
Has viscut una vida en contacte amb la religió.
Penso que la fe s’ha de viure en comunitat: una fe sola és morta. Jo he estat educada amb uns principis molt estrictes, però tampoc n’era conscient. Tenia uns pares grans, del segle XIX. El pare nascut a Sarrià, el manyà de Sarrià, i la mare que venia d’un poble de Girona, molt senzilla i que no havia anat a l’escola però que tenia molta creativitat després de passar una guerra.
De petita anaves molt sovint a missa.
A la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, amb la meva mare. Ella va arribar a Barcelona per fer de minyona d’un capellà de la parròquia. Una casa tranquil·la, un capellà… estava encantada! Més tard, vaig deixar la parròquia per anar a fer escoltisme amb els frares als Caputxins de Sarrià. Sempre he fet les coses al barri i amb un compromís, que trobo que això ara s’ha perdut molt.
Era un altre Sarrià.
Ho seguíem tot de la parròquia i allà hi veies tot el Sarrià que ara ja no hi és, perquè desgraciadament els fills dels fills no s’han pogut quedar a viure a Sarrià. Cap dels meus sis fills s’hi han pogut quedar: els pisos són massa cars.
“Cap dels meus sis fills s’ha pogut quedar a viure a Sarrià”
Ells van a missa?
T’adones que els temps canvien. De fills meus que vagin a missa cada diumenge no n’hi ha cap. Hi ha coses en què l’església tampoc ha donat bon exemple per seguir-la al peu de lletra. Això ho he de reconèixer.
Com és casa teva?
Hi tinc uns 70 arxivadors. No soc maniàtica, però ho tinc ordenat per matèries: records, psicologia, arquitectura, dibuixos del Pare Noel, etc.
Per què el Pare Noel?
En soc una fanàtica! [riu]. És un personatge que a casa meva no s’havia vist mai, i des que el vaig descobrir m’ha agradat sempre. Una de les il·lusions de la meva vida hauria estat anar als països nòrdics a viure-hi un Nadal.
“Fins passat Reis era l’època més potent de la meva empresa; m’hagués agradat viure un Nadal als països nòrdics”
Potser en el futur…
Nooo! Ara em moriria de fred. Ja no tinc aquell entusiasme d’anys enrere. El problema sempre va ser que fins passat Reis era l’època més potent de la meva empresa. Anar a Disneyland París també m’hauria agradat molt.
Has viatjat a la vida?
Professionalment. Visitava fires de joguina a Lisboa, Frankfurt, París, Milà o València.
Acabes de presentar el teu primer llibre, La meva vida a través dels treballs manuals.
El primer i l’últim [riu]. Que tinc 80 anys! Va ser molt entranyable, als Caputxins i envoltada de tots els amics i familiars.
“M’agrada recordar i compartir les coses divertides de la vida”
La gent riurà llegint el llibre?
No ho sé. A mi m’agrada explicar les coses divertides de la vida. Recordar-les i compartir-les. M’ha sorprès veure les coses que la gent em diu que ha descobert de mi a través del llibre. Gent que no conec de res.
Qui es la Margarita Duran?
Per saber això t’has de llegir el llibre. Només puc dir que, de petita, amb la meva millor amiga de l’escola ens posàvem al saló de la casa d’uns senyors de la Bonanova quan marxaven a l’estiu, i ens fèiem passar per senyores riques prenent el te i hablando en castellano.
“Sempre he defensat que soc del Sarrià poble”
La burgesia de Sarrià.
Jo sempre he defensat que soc del Sarrià poble. Vaig estudiar a l’escola pública (Dolors Monserdà). Els pocs que quedem al barri de la meva època ens apreciem.
Sarrianenca o barcelonina?
Sarrianenca. Tot i que el sol surt per a tothom a la ciutat, penso que cal ser especialment fidel a les botigues del barri. Som comerç de proximitat.
