Jardins de Muñoz Ramonet

Cultura

Betlem Vidal

Aquest empresari de principis del segle XX era d’origen humil, però es va iniciar en la indústria del cotó i, gràcies a l’estraperlo, amb el seu germà van comprar edificis singulars i luxosos de Barcelona i es van fer amos d’un gran imperi econòmic. No va ser pas un col·leccionista d’ofici o per sensibilitat (com ho van ser d’altres de la seva època), sinó més aviat un propietari d’un fons artístic impressionant. I tot això per atzar. Però amb la fixació, tota la seva vida, de fer-se ric i reconegut. Es veu que era més aviat baixet, metre seixanta-cinc, i potser per això li agradava explicar grandeses.

Va comprar el Palau del Marquès d’Alella, que eren dos edificis del carrer Muntaner 282-290, cantonada Avenir. Ell vivia al principal, amb la seva dona i les quatre filles. Allà era on, més tard, exhibiria la seva col·lecció.

I com la va aconseguir?

Doncs bé, gran part de les peces li van venir de Ròmul Bosch i Catarineu, que pertanyia a una família molt destacada en l’economia i que el 1923 va dirigir un grup d’empreses, la Unión Industrial Algodonera. El 1930, R. Bosch va patir una situació econòmica molt complicada i durant uns quants anys va anar aportant una col·lecció d’art espectacular com a garantia d’un préstec que li va concedir l’Institut Contra l’Atur Forçós. El 1934 li van concedir 4.000.000 pessetes per una magnífica col·lecció de més de 2.500 peces.

Esther Alsina ens explica que la col·lecció constava d’objectes d’arqueologia, vidres, miniatures-retrat; obres medievals, romàniques i del gòtic català i valencià, i modernes. I és que R. Bosch i Catarineu estava relacionat amb personalitats que tenien molt bon olfacte com a col·leccionistes. Cal destacar el Retaule de Santa Bàrbara, de Gonçal Peris, del gòtic valencià, que es va valorar en 300.000 pessetes. O bé les Escenes del martiri de Santa Llúcia de Mur (Guàrdia de Noguera). El Retaule de la Mare de Déu de la Llet, també de Gonçal Peris, Bosch i Catarineu, el va deixar per a l’exposició de 1929, però ara està en parador desaparegut, així com moltes miniatures-retrat irrepetibles, que a partir del segle XVI servien de medallons o per decorar objectes, i que venien de França o Anglaterra. També havia adquirit obres del segle XX.

Per tant, des del 1934, la col·lecció va quedar en dipòsit. Les peces van estar custodiades per la Junta de Museus de Barcelona. Les van documentar i les exposaven a diferents museus, com ara al Museu d’Art de Catalunya, l’actual MNAC. Ròmul Bosch, fins i tot, oferia materials perquè s’exposés la seva col·lecció. En una carta dirigida a la Junta, donava mobles i pedestals, així com més de 500 sòcols i caixes de ferro per guardar les miniatures. Ròmul Bosch i Catarineu va morir el 1936 en circumstàncies que no s’han aclarit. Ni tan sols sabia qui s’havia de beneficiar, més endavant, de la seva preuada col·lecció.

Negociacions sense definir

El 1943, la Junta de Museus va escriure una carta a l’Ajuntament pregant que adquirís la col·lecció per la importància de les pintures i per tal que no es fragmentés. Hi va haver negociacions, però no es van acabar de definir. El 1944 Julio Muñoz va comprar la Unión i va reclamar la col·lecció, ja que n’era el propietari. Va demanar que es fes un inventari i que s’actualitzés el valor econòmic de les obres.

Per exemple, consta que va reclamar un àlbum de dibuixos i gravats de Marià Fortuny, que actualment no se sap on és. No estava disposat a perdre’l, però al mateix temps, els de la Junta demanaven a l’Ajuntament que el comprés. Consten moltes llistes amb descripcions d’obres, però moltes no tenen fotografies i estan incompletes o bé entren en contradicció amb d’altres. A més, hi ha poquíssimes fotografies de l’interior del Palau: ell no mostrava les seves obres. Per això, es fa difícil constatar quin va ser el fons artístic que va obtenir, però sí que se sap que va ser un dels més espectaculars de la postguerra a Barcelona.

Ens podem imaginar l’interior del Palau, on familiars, majordom, minyona i visitants diversos devien mirar fascinats o impassibles retaules del romànic o del gòtic, miniatures i pintures que eren de valor incalculable. Pel seu amo, sembla que tenien sentit, únicament, com a inversió.

El 1949, l’Ajuntament va començar a negociar per adquirir les obres més importants de Bosch i Catarineu. Joan Ainaud de Lasarte, crític d’art, considerava que era l’Ajuntament qui havia de seguir conservant aquelles peces en lloc de deixar-les en mans d’un empresari que probablement no els dedicaria la cura que calia. Sobretot, pressionava perquè obtinguessin dos retaules: el de Santa Bàrbara i el de la Mare de Déu de la Llet. Si no, pregava a Julio Muñoz que es comprometés a no desprendre-se’n i que no les vengués a ningú que no fos l’Ajuntament. En aquells anys, l’Ajuntament va pagar 4.000.000 de pessetes a J. Muñoz Ramonet per comprar 36 retaules i obres pictòriques d’època medieval. Gràcies a això, són al MNAC.

Hi ha un document on Julio Muñoz feia la promesa d’una donació, com a agraïment per haver rebut la gran col·lecció. El que donava eren dues peces medievals: un fragment d’una taula de retaule medieval de Lluís Borrassà i un fragment d’una predel·la de l’església de Sant Pere de Cubells. El 1950, va escriure que se sentia contribuïdor d’haver evitat el desmembrament de la col·lecció de Bosch i Catarineu. En aquells anys se li van retornar obres, i així consta en tampons del MNAC, però Esther Alsina qüestiona que es pugui parlar de retorn, perquè durant anys van ser dels museus.

El que és clar és que més de 1.000 peces van passar llavors a les seves mans, probablement al Palau. Per exemple, l’Anunciació d’El Greco o el Retaule de l’Adoració dels Reis, de l’església de Cubells. L’Anunciació actualment és propietat de l’Ajuntament. I també està en dipòsit judicial un quadre de Goya, Aparició de la Mare de Déu del Pilar a Santiago i els seus deixebles, que era desconegut de l’obra del pintor i que té un gran valor documental.

No hi havia col·lecció al Palau

Julio Muñoz va morir el 1991 a Suïssa, on havia fugit cinc anys abans de la justícia espanyola (per estafes) i de la pròpia família. Al testament està escrit que deixava dos llegats: una col·lecció de miniatures, que ell volia que estiguessin a una Fundació a Suïssa que portés el seu nom; i la finca de Barcelona, és a dir, els dos palaus del carrer Muntaner, que havien de ser d’ús públic. I per mitjà d’una Fundació, s’havia de vetllar pel manteniment dels edificis i per la col·lecció. Però durant anys, les quatre filles van amagar aquest document. Quan, finalment, el 2013, es van aconseguir les claus del Palau amb una sentència, no hi havia la col·lecció. Es va demanar explicacions a les filles i el que va succeir a partir d’aleshores van ser moltes actuacions judicials entre elles i l’Ajuntament.

A part de la col·lecció de Bosh i Catarineu, Julio Muñoz tenia obres que havia adquirit ell mateix, com un retrat de la seva mare, de Juli Borrell, o un quadre del seu casament. També tenia un conjunt força valuós: una sèrie de la vida de Josep, d’Antoni Viladomat, artista molt important al Barroc.

Aquestes obres són a la Fundació perquè una experta americana no les va valorar i les filles de Julio Muñoz les van deixar allà. Són unes 200 obres. No se sap ben bé quin criteri seguia Muñoz per comprar les obres; potser l’amistat amb els artistes, o fins i tot tapar algun forat. Sí que és pal·lès l’estil figuratiu de molts quadres, en gran part d’autors contemporanis de cert renom, com ara Jordi Curós. També hi inclouríem les escultures de bronze del jardí, de Josep Dunyac.

La Fundació Julio Muñoz Ramonet es va constituir el 1995 per recuperar el fons i continua mantenint litigis amb les filles, que durant anys, amb visites furtives al Palau des de Madrid, van aprofitar per fer desaparèixer moltes de les grans obres.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here