21.6 C
Sant Gervasi
| Diumenge 05 de juliol de 2020 |

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Un relat sobre la vida en parella per celebrar el Sant Jordi d'enguany

Cultura – Especial Sant Jordi

Mò Bertran

La Teresa se sorprendrà que torni a aquesta hora. En Ricard també s’ha sorprès quan el cap del departament li ha dit que podia marxar a casa. No ha entès si era una ordre o un consell, i no s’ha atrevit a mirar-lo a la cara ni a demanar-li que ho tornés a repetir, per poder veure-li l’expressió o fixar-se més en el to de veu. En Ricard és complidor, d’una manera escrupolosa. Segueix els horaris meticulosament, fa la feina en el temps convingut, esmorza sense dedicar-hi un minut més del que toca, marxa a dinar també a l’hora pactada. Sempre en punt.

Només li faltava una hora per acabar la jornada laboral. Intenta no donar-li més voltes, tornarà a casa més aviat. Preocupat, perquè li ha semblat més una ordre. Però si desfà el fil del dia, tirant enrere, no hi troba cap error. Ha de ser un consell. En Ricard somriu poc, habitualment. Avui el seu rostre encara és més seriós. Camina a pas decidit, no sap perquè, no sap on anar. A casa, és clar. Però no vol trobar-hi la Teresa, enfeinada en el que ha convertit en el seu hàbitat excloent. Quan ell arriba a casa, a casa seva, té la sensació de ser un convidat, un convidat no desitjat. En Ricard torna sempre a la mateixa hora, i la Teresa sempre se sorprèn quan ell entra a casa. Això l’enerva, molt. Al principi li feia gràcia, ella tan concentrada en les seves coses. Avui se sorprendrà encara més, i ell no està per preguntes. El rostre seriós es va crispant. El caminar s’alenteix, de manera dissociada. Més crispació, més lentitud. No vol arribar aviat. No vol arribar.

Publicitat

No vol fer girar la clau al pany, obrir la porta, avançar pel passadís, trobar-hi la Teresa en algun punt de la casa. Potser a l’estudi, treballant. Potser a la cuina, preparant el sopar. Potser al passadís, anant o venint. Veure-li la sorpresa tan esperada, escoltar la pregunta que imagina, més diplomàtica que encuriosida. Captar-li el desencís. El desencís que li percep des de fa tan temps. El desencís que li fa tan mal. La Teresa els imaginava diferent. Ell també, no et fot! Ell també volia fills, ell també volia que el promocionessin a la feina. Ell també volia canviar de pis, tenir una terrassa, petita, o gran. Ell també volia viatjar. Ell també volia sortir a sopar en un bon restaurant.

La Teresa el mira. Tot bé? Ell intenta no deixar anar tota la rancúnia que li estreny el pit i no respon. La veu allunyar-se cap a la cuina i no es mou. La Teresa es tomba, i el fita. En Ricard li percep la mirada suplicant. No, res no va bé!, pensa, i li torna una mirada dura. No soc capaç de canviar la nostra vida. No en soc capaç i ja no ho espero. Ni tu tampoc hauries d’esperar-ho, hòstia! Mentre es repeteix el mateix mantra de cada dia, en Ricard l’observa, de dalt a baix. La Teresa s’ha engreixat. Continua sent atractiva, però el que ell ja no suporta és la seva inseguretat, i sobretot la manera com el fa culpable de la seva merda de vida.

–Deixa’m passar, ocupes massa.

Li ha sortit així, brusc. Com li surten totes les frases que deixa anar a casa, que deixa anar amb la Teresa, des de fa ja uns anys. Cada dia més brusquedat, cada dia més silencis, que ell no sap trencar. Que ell provoca.

Veu com la Teresa es retira i s’enganxa a la paret. En Ricard avança cap al menjador. Per què no és capaç de parlar-li, d’abraçar-la, potser? D’acceptar junts la situació? D’intentar canviar junts la situació?

Es treu la jaqueta i es desploma al sofà. Tanca els ulls. Imagina que la Teresa s’acosta, seu al seu costat, li agafa la mà sense dir-li res, sense retreure-li res. Imagina que ell l’atreu cap al seu cos, i ella recolza el cap a la seva espatlla. I així, en un silenci harmoniós, continuen uns minuts, abans d’aixecar-se junts cap a la cuina. Se li dibuixa un mig somriure a cara.

Sent un cop fort de porta que li fa obrir els ulls. Obrir els ulls.

______________

 

En Ricard arriba a casa més aviat del que és habitual. La Teresa està enfeinada escrivint, és a punt d’acabar l’article, el podrà enviar avui mateix. S’aixeca per descansar la vista i anar a la cuina, a veure què prepara per sopar. Potser ensenyarà l’article a en Ricard, abans d’enviar-lo.

No sent la clau al pany i s’espanta quan el troba al passadís. El mira. Tot bé? Troba un silenci dens com a resposta, no s’hi acostuma. Continua cap a la cuina, sentint la mirada burleta d’ell al clatell, a l’esquena, la mirada de fa temps. Es tomba, el fita, però no aconsegueix aguantar-li la mirada dominant. En pocs segons torna a ser la dona encongida, depenent. En Ricard ho percep i recupera l’aplom. Examina la Teresa amb el menyspreu de fa anys, ella el contempla immòbil mentre se sent repassada de baix a dalt. Els peus –la Teresa pensa que les botes s’han fet velles–, el cos –els pantalons són massa amples, la brusa massa estreta?–, els cabells –m’hauria d’anar a tenyir–, el rostre –porto massa maquillatge?

En Ricard l’empeny a un costat:
–Deixa’m passar, ocupes massa.

La Teresa es retira fins a tocar la paret. El segueix amb la mirada fins que el perd quan arriba al menjador i gira a la dreta. Durant uns minuts no es mou, el cos no li respon. Aixeca el cap i observa la fotografia que té al davant. Al Cadí, fa cinc anys, fent el signe de la victòria, ella, feliç.

Intueix que en Ricard ja s’ha desplomat al sofà. És tard, pensa. Tot i així, agafa la jaqueta, la bossa de mà, i surt sense fer soroll. S’ho repensa, torna a obrir la porta i, sense entrar, la tanca amb un cop fort. Escolta el ressò al replà i quan torna el silenci baixa les escales amb pressa. Camina una bona estona, sense rumb. S’atura en un aparador elegant. Brioixos, croissants, tota mena de pastissets col·locats en filera, per colors. Dubta. Finalment, hi entra, s’asseu a la taula del centre i demana, decidida. Xocolata desfeta i una ensaïmada. El cambrer li serveix amablement i ràpid. La cafeteria és plena, tothom li sembla atractiu, refinat, sobretot l’home de l’americana grisa, que remena el cafè, l’observa i li somriu. La Teresa es col·loca bé els pantalons, que li baixen per darrere. M’he engreixat una mica, pensa. Riu, imaginant que ensenya mig cul als desconeguts de la cafeteria. S’arregla la camisa, botonant-se l’escot que se li obre, s’atura en el botó d’entre els pits i decideix no cordar-se’l. S’acomoda a la cadira, ben dreta, i continua sucant l’ensaïmada a la xocolata fosca, amb tota la dignitat del món.

Mò Bertran

Març 2020

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.