Opinió
Àlex Quevedo Gala
Com és habitual, els grans problemes per a alguns són, de vegades, dificultats menors per a altres i no és menys en el cas dels més grans i la resta de la població.
No va ser fins a l’1 de setembre d’enguany que, acompanyant la meva àvia, una dona de vuitanta-tres anys, a recollir la pensió al banc, vaig descobrir realment l’odissea que significa per a les persones de la tercera edat tractar amb les entitats bancàries, que a poc a poc i amb excuses escassament desenvolupades com la covid-19, han accelerat exageradament la “modernització” en els processos de gestió del patrimoni, fent que els nostres avis es vegin submergits en processos burocràtics complicats i horaris escassos per administrar els seus diners, la qual cosa fa que la retirada de la pensió, per exemple, sigui una tasca impossible.
A més d’aquestes dificultats, també podem veure com, sense gairebé adonar-nos, les oficines i sucursals dels principals bancs s’han anat volatilitzant per avançar cap a la “digitalització”, de manera que aquelles persones sense gaire coneixement en l’ús de les noves tecnologies, amb mobilitat reduïda o nul·la, es vegin obligades a fer desplaçaments llargs per a retirar efectiu. Per descomptat, sense esmentar la “digitalització” imposada de l’Espanya buida, que es veu abocada a la despoblació i se li retiren els serveis essencials i bàsics per a l’augment de la demografia en zones majoritàriament rurals o la retenció de tots aquells que encara lluiten per una Espanya plena.
Finalment, després d’un camí de quinze minuts i tenint en compte l’horari al qual volíem anar, quan vam arribar a la sucursal, situada a un quilòmetre de casa, vam veure un cartell escàs que indicava que del 29 d’agost a l’1 de setembre l’horari es veia interromput per vacances. Així que ens vam veure obligats a tornar a casa les mans buides i, en el cas de la meva àvia, les cames cansades.
Desgraciadament, vivim en un sistema que no es preocupa pels nostres avis i mira cap a l'”avanç”, sense gairebé adonar-se que els que han aconseguit que arribem fins aquí estan patint una regressió en els seus drets i en la seva qualitat de vida.
Així doncs, amb aquest article no vull mostrar-me en contra de continuar amb el desenvolupament de la tecnologia, sinó que critico la manera com s’està fent aquest “progrés”, que des del meu punt de vista no és gens inclusiu amb aquells a qui devem la vida i les llibertats que tenim actualment.
En conclusió, hauríem, com a mínim, d’oferir l’ajuda i els coneixements necessaris als nostres avis abans d’anticipar les mesures cap a una realitat abstracta i esborronada per als ancians.
