Explorar Els Jardins
M. Josep Tort
Anomenat en molts indrets rurals com l’arbre de les forques, el lledoner s’està imposant als grans nuclis urbans com l’espècie més competitiva, més soferta i amb més prestacions, fins al punt que està desplaçant els icònics plàtans de Barcelona. És una espècie molt longeva que pot arribar a viure més de mig segle, fet que explica el gran nombre d’exemplars centenaris que perviuen arreu del territori català.
L’espècie (Celtis australis)
És un arbre de fulla caduca, amb una capçada ampla i densa de color verd intens. El tronc generalment és recte i les branques erectes. Pot assolir els 25 m d’alçària. L’escorça és llisa de color gris. Les fulles asimètriques estan disposades en dos rengles alterns al llarg de la tija. Són estretament ovades i finament serrades amb l’extrem acabat en una punta allargada.
De les fulles del lledoner s’alimenten les erugues d’una singular i bonica papallona molt coneguda a Europa, la Libythea celtis. Les flors no criden gens l’atenció, són molt petites i de color groc verdós. Creixen a l’axil·la de les fulles i no desenvolupen pètals.
El fruit és el lledó, una drupa carnosa arrodonida, comestible i de mida similar a un pèsol amb un pinyol gran en relació amb el volum del fruit. Madura a l’estiu i a la tardor adopta un color negre. La polpa és rica en vitamina C, ferro i potassi. Té un gust dolç molt agradable semblant als dàtils. A la postguerra va constituir una molt bona alternativa a la manca de vitamina C. Al País Valencià, la canalla es menja els lledons i el pinyol l’utilitzen com a projectil que llancen a través d’una fina canya.
El lledoner pot viure més de 600 anys. Es troben magnífics exemplars arreu, alguns d’ells monumentals. A Catalunya n’hi ha quatre de catalogats a Rajadell, Cervelló, Cervera i Riudarenes, però, molts altres mereixerien ser catalogats. A Sarrià en tenim un de catalogat com Arbre d’Interès Local (Manel Girona 55).
El lledoner pertany a la família de les Ulmàcies, amb més de 80 espècies a tot el món.
Origen, distribució i ecologia
Probablement el lledoner és un arbre d’origen oriental, però sembla que els fenicis grecs i romans el van introduir a la conca mediterrània i, avui dia, constitueix una espècie totalment naturalitzada. No forma boscos. Es troba habitualment als indrets humits de la terra baixa, al peu de cingleres i racons feréstecs i amagats.
Prefereix els sòls profunds, les zones al·luvials i els cursos d’aigua, però, tanmateix, es pot considerar un arbre rústic, molt sofert. Els lledoners desenvolupen algunes funcions ecològiques importants. Plantats als marges i talussos impedeixen l’avanç de l’erosió. Antigament, els camperols de muntanya de les serres valencianes, plantaven lledoners quan no podien construir marges i els esporgaven i aprofitaven la fusta per altres usos.
Els lledoners s’utilitzen també com a barrera contra el foc. Un conjunt dens i espès d’aquests arbres constitueix una zona frescal que dificulta la propagació ràpida de l’incendi.
Usos, aprofitaments i simbologia
La funció més rellevant del lledoner radica en els seus atributs com arbre ornamental, que vesteix i ombreja carrers, places i passeigs de moltes ciutats. La seva resistència a la contaminació i la gran fortalesa contra les malalties ha propiciat la gran proliferació d’aquesta espècie en nuclis urbans.
Des de fa uns quants anys els lledoners estan substituint els icònics plataners que són més propensos a patir malalties urbanes.
La fusta, forta i flexible del lledoner s’utilitza en la construcció dels mànecs de diferents eines com les destrals, les aixades, els pics i les masses, les forques per ventar el blat, els cèrcols de les botes, els jous, els arquets de carros, els esquís i un llarg etc. Les forques, però, constitueixen l’aplicació estrella dels lledoners, gràcies al tipus de ramificació d’aquest arbre que permet la confecció de forques amb un gran nombre de pues. També s’usa en el sector de la construcció i per a fer carbó. Antigament, les fulles s’usaven com a farratge per a cabres i ovelles. Els lledoners són molt habituals al voltant de santuaris, la qual cosa indica que van ser introduïts pels seus poders sobrenaturals, relacionats en aquest cas amb la fecunditat. El costum de curar parelles estèrils amb rituals, al voltant d’aquest arbre, té el seu fonament en aquesta creença.
Altres mites fan referència a la fusta de lledoner que se li atorga unes propietats màgiques. Diuen que el bàcul o bastó de Moisès i de tots els profetes estaven fets de fusta de lledoner. Els pastors dels indrets on hi havia lledoners feien flautes d’aquest arbre per espantar llops i altres bèsties.
A la literatura el lledoner ha estat enaltit per diferents literats com en Frederic Mistral, escriptors mallorquins com Llorenç Riber i Llorenç Vilallonga que han cantat i parlat d’aquest arbre, molt present al voltant de les cases del camp balear. En Jacint Verdaguer i, en Vicent Andrés Estellés el recorda com un arbre que pobla totes les raconades de l’horta valenciana.
Leiòtrix bec-roig
Enric Capdevila
El leiòtrix bec-roig (Leiothrix lutea) és un ocell exòtic, de colors brillants, una au ornamental escapada que s’està expandint per Europa. Una de les principals poblacions la trobem a Collserola, instal·lada des del 1993 a la zona de la Rierada i la Vall de Sant Feliu, però podem veure’n exemplars per tot el parc i zones properes, com el Parc del Laberint, i s’està expandint pel Llobregat i la serra de Marina. És un atractiu més per al turisme ornitològic a Catalunya.
És un ocell passeriforme petit de 15 cm. El color general és verd grisenc, amb una cua forcada de color blavós. Té la gorja i el pitet groc, que es torna taronja cap al pit i té zones grogues i taronges a les ales. El bec és d’un roig ataronjat, té una àrea blanquinosa del bec a l’ull i les potes de color carn. Té poc dimorfisme sexual, la femella és només una mica menys acolorida.
Té costums tant arborícoles com terrestres, segons la disponibilitat de l’aliment. La seva alimentació és principalment insectívora, que complementa amb cucs, baies, fruita i petites llavors. Viu en petits grups i en parella durant el període reproductor, després esdevé gregari, i es desplaça en grup fora de les zones de cria utilitzant els corredors biològics. Nidifica en zones forestals i ubica el niu en esbarzers o arbusts densos, a poca altura del terra, on fa una posta de tres o quatre ous cap al maig.
Fins ara se l’anomenava rossinyol del Japó, però ni és un rossinyol, ni és del Japó, originalment és de l’Himàlaia i la Xina. Recentment, el Termcat, l’organisme responsable de la terminologia en català, que depèn del Consorci per a la Normalització Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat, ha completat la llista d’ocells en català. Ha estat una feina de més de deu anys i amb l’ajuda d’un consell científic s’han elaborat normes per al gran nombre de denominacions de nova creació. Ara es poden consultar en línia al Diccionari dels ocells del món, que conté 11.166 entrades, algunes il·lustrades, en català, castellà, francès, anglès, alemany, i també amb el nom científic.
Dites: Ocell que muda, per tot on passa deixa una ploma.
