Cultura
El Jardí
El pregó de la Festa Major de Sarrià d’enguany ha viscut diversos canvis. Inicialment, l’havien de protagonitzar Claret Papiol i Núria Solina. Papiol, però va morir el passat 23 de maig. Després l’havia de fer Solina sola, però circumstàncies personals ho van impedir. Va ser en aquest moment que va arribar l’encàrrec, per part dels organitzadors de la festivitat, a Anna Aguilar-Amat, poeta i assagista. A última hora el pregó el van acabar fent les entitats de cultura popular. Però Aguilar-Amat ja el tenia escrit, així que el reproduïm a continuació.
Pregó d’Anna Aguilar-Amat amb motiu de la Festa Major de Sarrià
Benvolguts membres de l’Ajuntament, tècnics, veïns de Sarrià de tota la vida i veïns nouvinguts, així com visitants d’altres barris. Soc filla de Sarrià, vaig néixer al carrer Major número 153, aquí vaig enterrar els meus pares, i és un honor per a mi poder estar avui amb tots vosaltres. Gràcies per la confiança.
Cal fer primer de tot fer esment del teixit associatiu del barri sense el qual res de tot això seria possible: l’Associació Veïnal, l’Espai Gardenyes, la Casa Orlandai, el Casal de Sarrià, l’Antàrtida, El Jardí, l’associació de comerciants, l’esbart de Sarrià, el Movi (Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica o Mijacs), els antics Boines (secció revolucionària del Movi), l’antic centre excursionista Els Blaus, la Parròquia, els tabalers i els geganters, el Teatre de Sarrià, els amics del Parc de l’oreneta i la Plataforma Salvem Can Raventós. I la parella de fet entre Sant Vicenç i Santa Eulàlia amb els seus enviats especials els àngels men in black and women in white. També l’antic Bar de la Plaça, El bar Monterrey, el bar Tomàs, el Marrano i tota la colla de voluntaris que es van passant la bota, aplaudeixen o simplement gaudeixen sense jutjar.
Sarrià va ser un dels darrers pobles en unir-se a la gran Barcelona. Va resistir com la Bretanya d’Astèrix i Obèlix. I quan es va annexionar, mai no va deixar de preservar la seva identitat amb el lema sostingut de “Visca la República de Sarrià!”
Amb la serra de Collserola al clatell, des de la carretera de les Aigües, Sarrià sempre va mirar Barcelona amb perspectiva, i per això tants artistes i creadors d’èxit s’han desenvolupat aquí: L’orquestra Veracruz, l’orquestra Plateria, l’orquestrina La Mundial, el grup d’animació Picatrons, el Tricicle, els Germans Poltrona i el Circ-Cric, La Vella Dixieland Jazz Band…
Aquesta perspectiva ha implicat la conjunció de contraris: cases velles i cases noves, acció catòlica i anarquisme, associacionisme i individualisme, vida pública i vida privada, la placeta del Roser amb la vicaria i alhora els fumetes, el seny i la rauxa, Pedralbes i la Bonanova als flancs i Can Caralleu com a corona, el Castell de l’Oreneta versus el parc de Santa Amèlia, la pietat i la malvolença, l’entossudiment i la flexibilitat…
Records personals i col·lectius
La vida pública, la conxorxa al carrer, ens ha salvat a molts de les crisis generacionals causades pel cisma del franquisme i la guerra dels nostres pares, la del 36. Quan va morir Franco jo tenia 15 anys i, durant els anys que seguiren se’m va permetre retrobar l’alegria en aquella vida de barri i el seu sabor, un sabor que va començar al frontó de l’institut químic, als camps de bàsquet de les monges del Sagrat Cor que deixaven entrar els vailets del barri els caps de setmana, a les baixades en monopatí des de dalt dels jesuïtes… Folgàvem a l’empara del desert de Sarrià, de la Riera i de diversos descampats que ja no existeixen; a la Plaça, amb la seva Biblioteca petita i la bibliotecària rossa que feia shshshshshshsh. Ens sabíem de memòria els telèfons dels amics que ni tan sols tenien el 93 al davant: 2030077, 2038412…
Jugàvem a arrencar cebes, a churro, media manga, mangotero i Mossèn Enric ens mirava i deia “La pila del greix!”, però ens deixava fer.
A través de l’Associació de Veïns es va fer molt activisme veïnal, molta energia destinada a consolidar aquesta llibertat i a preservar l’essència de barri des del 1975 i fins als anys 80. Els joves d’aquells anys vam lluitar per salvar el Mercat, per conquerir espais públics transformant Vil·la Cecília, el Parc del Castell de l’Oreneta, Can Ponsic o les casetes del carrer Canet on s’establiren entitats.
Tot això s’explica al llibre “Viure a l’espai públic. Activisme veïnal i recuperació de la festa al carrer” que han publicat Jesús Mestre, Joan Rosés i Pepa Tort i que podeu adquirir a les llibreries. El 30 d’octubre a les 18 h hi haurà una taula rodona a la nova Biblioteca de Sarrià JV Foix on els historiadors Jesús Mestre, Elisa Recasens, Jordi Gasull i Pepa Tort ens explicaran amb detall aquesta etapa de democràcia.
El cas és que tot aquest sabor de barri es va anar fent potent i “picant” amb les cercaviles els passa carrers de la Festa Major. La llibertat era de nou cuny i la vam agafar sencera, de vegades potser la vam malinterpretar, però és que no teníem informació prèvia, ni internet, ni GPS, ni res… Ens perdíem, caminant o amb la vespino, i alguns van caure i no es van tornar a aixecar. Calia provar totes les begudes espirituoses i totes les substàncies, totes les ànimes, totes les boques.
De tot n’hi havia dos: la ferreteria Valls i la ferreteria Borrull, la llibreria Hernàndez i la llibreria Gelabert, la pastisseria Bolet i la pastisseria Can Foix.
Del fet d’estar junts vam aprendre a relativitzar els anhels, els límits, les paradoxes i els posicionaments. Vam descobrir la perfecció de la imperfecció. Vam exaltar el riure com el més preuat dels béns possibles i vam adorar la faràndula perquè ens el proporcionava.
Del meu orgull de barri
Puc dir que ara, quan miro enrere sento orgull d’haver nascut i crescut en aquest barri. Per la convivència pacífica dins dels contraris, per la solidaritat i per la cultura compartida i les tradicions revisades. El conhort ve de dins, però també ve dels altres, de l’amistat.
Barcelona! Com en el jurament del Consell de Cent et diem:”Nós que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, que junts en l’amistat valem més que vós, i que us acceptem com a capital sempre que respecteu nostres llibertats i l’alegria de la Festa Major, però si no, NO”.
