L’ocell
Enric Capdevila i Andrés Requejo
El voltor comú (Gyps fulvus) és un rapinyaire diürn, nidificant localitzat i escàs, majoritàriament al Prepirineu i als ports de Beseit. És una de les quatre espècies d’aus necròfagues (la seva alimentació són animals morts) que tenim a Catalunya, juntament amb l’aufrany, el voltor negre i el trencalòs. D’aquestes, només el voltor comú visita la ciutat de Barcelona, particularment Collserola, sobretot a la tardor i durant la dispersió dels joves.
Té el plomatge marró clar, les ales són llargues i amples, vorejades de negre, i la cua, curta; la base del coll està envoltada per filoplomes blanques a manera de gorgera. En vol, es distingeix de la resta de rapinyaires pel seu planeig i la silueta amb ales amples i cua curta i arrodonida. És una de les aus més grans d’Europa (fins a 2,5 metres d’envergadura alar i un pes fins als 12 kg) i també una de les més longeves (fins a 35 anys). El seu pes i la seva lentitud, juntament amb la seva morfologia (dits grossos però febles, urpes curtes i romes, coll llarg i sense plomes), impliquen que no és un ocell caçador sinó carronyaire, i destaca el seu bec ganxut que li permet esquinçar teixits.
És un animal monògam, amb parelles estables tota la vida. Nidifica en colònies rupícoles en penya-segats, cingleres i parets rocalloses assolellades, sota cornises, escollint llocs protegits del vent i la pluja. La seva maduresa reproductiva és entre els quatre i els sis anys; pon un únic ou que incuben ambdós adults durant un parell de mesos, i la cria abandona el niu al cap d’uns dos mesos més.
És un ocell que cerca menjar i s’alimenta en col·lectivitat. Aprofita els corrents tèrmics ascendents per enlairar-se en amplis cercles i abastar el màxim territori, que cobreixen planejant entre altures de 1.800 a 3.500 metres, i poden recórrer des de 50 quilòmetres fins a 300. Quan un voltor localitza menjar inicia un vol de descens característic, que avisa els altres, que es van agrupant. Després, davant de la despulla, mengen per torns, seguint un ordre jeràrquic. És en aquest moment que se’ls pot veure lluitar entre ells, i efectuar saltets a terra, on es mouen amb dificultat.
La situació del voltor a Catalunya i Europa ha variat molt al llarg dels temps. De ser una espècie perseguida com a animal de mal averany, on va quasi desaparèixer d’Europa a començament del segle passat i quedaven poques poblacions reduïdes sobretot a Espanya, el 1990 es va protegir l’espècie, es va prohibir el verí a la natura i es van realitzar programes de reintroducció i alimentació suplementària.
Així, el voltor està fora de perill i, per exemple, a Catalunya la població reproductora ha passat de 38 parelles, l’any 1979, a superar actualment les 1.700, que estan ampliant la seva àrea de distribució. Les principals limitacions i amenaces són el ressorgiment de l’ús del verí il·legal, la col·lisió amb els cables de les línies elèctriques i amb les aspes dels aerogeneradors, la pèrdua de bestiar mort i canyets per l’aplicació de les normatives sanitàries respecte a les despulles de bestiar abandonades al camp, i les molèsties a les colònies de cria per part d’escaladors i excursionistes que provoquen fracassos reproductius.
La dita: Voltors i vilans, cosins germans
