Biologia
Cristina Junyent
Encara que a simple vista no els percebem, els fongs estan per tot arreu, dins i fora de nosaltres. Amb els primers homínids; i, probablement, fins que desapareguem. El seu cos és majorment una intricada xarxa de filaments; un sistema interconnectat, que li permet canviar de forma contínuament. El bolet només és el seu cos reproductiu visible i efímer.
Els fongs no són plantes ni animals. Com ells, són organismes eucariotes; a diferència dels bacteris, tenen nucli i sistemes membranosos a l’interior de les cèl·lules. Com les plantes, tenen les cèl·lules envoltades per una paret rígida però feta de quitina, com els esquelets d’insectes i mol·luscs. Com les plantes, no es poden moure i fan arrels. Com els animals, no són capaços de produir el seu propi aliment i absorbeixen energia i matèria orgànica a través del seu cos filamentós. Amb una estratègia de vida diferent, formen un regne propi.
El regne dels fongs és el segon més nombrós després de l’animal; es creu que són més d’un milió i mig, tot i que podrien ser fins a cinc milions d’espècies. Després d’un milió d’anys d’evolució, es poden trobar des de la tundra àrtica fins a boscos tropicals i deserts. Viuen a terra, en aigua dolça i salada, sobre la roca. Aquests organismes resistents representen més del 90 % de la biomassa terrestre. Són fongs els llevats del pa o de la cervesa, que fem servir en cocció i fermentació. Les floridures com Penicillium, que van canviar la història de la humanitat.
Fa mil milions d’anys, la superfície de la Terra sortida d’un període «bola de gel» era pura roca. Es pot replicar com va canviar estudiant les roques aparegudes d’erupcions volcàniques: entre els microorganismes que comencen a colonitzar-les s’hi troben fongs capaços de degradar la pedra. En fer sòl, fa 500 milions d’anys van establir la base per a l’aparició de les plantes. Fins aleshores, els fongs es nodrien de bacteris i algues podrides a la costa; però, a mesura que més algues oceàniques arribaven a terra, van establir una relació mutualista. Els fongs aportaven minerals essencials de les roques, que les algues abans trobaven diluïts en l’oceà; mentre que les algues, fotosintetitzadores, els proporcionaven sucres. La terra es va cobrir de verd.
Amb el desenvolupament dels arbres van aparèixer noves espècies de fongs que cooperaven amb les arrels dels arbres, i van possibilitar el sorgiment de boscos a través de xarxes complexes soterrànies. Encara ara, els fongs formen xarxes quilomètriques que transporten el que el bosc necessita pel sòl. A través dels fongs, les plantes comparteixen nutrients i es poden enviar senyals d’alerta en ser atacades per plagues, prevenen altres plantes, que enforteixen les seves defenses. Aquesta associació és vital per a gairebé el 90 % de les espècies vegetals.
Els filaments dels fongs també s’entrellacen i s’expandeixen sobre la fusta morta, de la qual s’alimenten; amb això fan accessibles minerals essencials com el carboni, el nitrogen i el fòsfor, que tornen al cicle de la vida. En digerir cel·lulosa i la lignina —pocs organismes poden degradar-les— formen i fertilitzen el sòl. En afavorir la vida vegetal, sostenen una gran varietat d’éssers vius. En segrestar carboni en el material vegetal del sòl, mitiguen els efectes del canvi climàtic. Sense fongs, el material sense descomposar obstruiria els ecosistemes, els cicles de nutrients es veurien interromputs, es provocaria un col·lapse de la biodiversitat i el canvi climàtic seria més acusat.
Dins les plantes hi poden viure fongs sense causar danys, ja que produeixen compostos protectors que no només milloren el seu creixement, sinó que també els augmenten la resistència a l’estrès i a les malalties. Dins els sistemes digestius d’animals herbívors, com vaques i tèrmits, altres fongs els ajuden a digerir la cel·lulosa. Un cas curiós és el de les formigues tropicals talladores de fulles, que no consumeixen les fulles directament, sinó que les duen al cau per conrear-hi un fong que les descompon; les formigues s’alimenten del material digerit pel fong i el fong només creix dins el cau de les formigues. Un exemple de simbiosi encara més complexa són els líquens, una associació entre un fong i una alga, capaç de colonitzar entorns hostils com roques i escorça d’arbres. Els líquens són espècies pioneres en la formació de sòl en àrees noves, i indicadors de la qualitat de l’aire, ja que són molt sensibles a la contaminació. Voldríem que el centre de Barcelona deixés de ser un «desert liquènic».
Els fongs patògens infecten plantes, animals i altres fongs. Encara que sembli perjudicial, resulta fonamental per al manteniment de l’equilibri dels ecosistemes; es pot dir que, en evitar que cap espècie esdevingui massa dominant, regulen les poblacions i fomenten la biodiversitat. Els rovells controlen les poblacions de plantes. Altres fongs afecten poblacions d’animals. Un cas crític, però, és el d’uns fongs aquàtics que han provocat davallades d’espècies d’amfibis.
Quan toca la reproducció sexual, apareixen els bolets, amb peu, barret i làmines. Algunes espècies, com el rovelló i el shiitake, són apreciades per ser comestibles, mentre que altres són altament verinoses, com l’Amanita phalloides, o al·lucinògenes, com l’A. muscaria. Les poblacions micòfiles sentim la importància gastronòmica dels bolets; la cacera de bolets és una activitat tradicional arrelada, que participa de la dieta de temporada. En contrast, les poblacions micòfobes mostren una certa aversió o desconfiança envers els fongs, perquè els associen amb verins o malalties. Aquesta dualitat il·lustra la complexa relació cultural que els humans hem desenvolupat envers els fongs al llarg del temps. El paper dels fongs és essencial, complex i profund, afecta gairebé tots els aspectes de la vida i tot just comencem a comprendre’l. Cal investigar; podríem trobar un llevat que fes una nova cervesa o proporcionés un medicament nou.
