El Relat
Mò Bertran
La Cris puja els quatre pisos darrere la dona rossa, que ni esbufega ni deixa de parlar. “Vigila amb els graons, les escales són fosques però el pis és molt lluminós, t’agradarà!” Ella no el recorda gaire lluminós. No va trucar a l’anunci per la llum. Tampoc pel preu.
D’entrada, el replà li sembla més estret. Era immens quan l’àvia la feia esperar amb la motxilla ja posada. “No et moguis, Cris, vinc de seguida!” I corria fins al rebost, i del rebost a la nevera, agafava un parell de caramels i embolicava tres llengües de xocolata amb paper de plata i tornava pel passadís com si estigués a punt de perdre l’autobús. A la Cris li agradava esperar el regal tan conegut al replà, cada dimecres, la tarda que li tocava a ella anar a casa l’àvia.
Les cames li tremolen malgrat que ningú no li portarà res. La dona rossa obre un pany molt més robust amb unes claus molt més petites. Un cop dins, la Cris troba el pis més lluminós, sí. Probablement pels mobles de fusta clara, el sofà blanc i les cortines quasi transparents. Un toc suec que hauria agradat a l’àvia, que sempre mirava cap al nord. La Cris hi busca les catifes vermelloses i hi troba un parquet de làmines amples. La dona la condueix fins a la cuina. “Ja ho veus, tota reformada!” Oh, per què? Ella encara hi vol veure el rètol fet a mà a la porta del rebost, convertit ara en un armari amb porta corredissa que la dona empeny per mostrar-li l’espai buit i net. I les melmelades? I els pots de llegums? I les galetes maria? I l’olor de sofregit? La dona la guia fins al bany, també renovat. “La dutxa és pràctica, oi? La banyera ocupa espai i s’usa poc.” Si la senyora callés. Si es pogués desvestir, entrar a la banyera de l’àvia plena a vessar d’aigua calenta i tancar els ulls. Embolcallar-se amb la veu greu de l’àvia, obrir els ulls i trobar-la allà, amb els cabells deixats anar, tan espessos i tan pèl-rojos com els seus, i els braços acollidors amb la tovallola i la història a punt.
Un matí de setembre de l’any 1908, la besàvia de la Cris, la Candelària, va plantar-se davant del seu marit: “Carles, estic avorrida, m’emporto els dos petits, les grans es quedaran amb tu”. I va marxar. La gent —qui és la gent?— pensava que era una dona dura, capaç de deixar dues nenes de sis i set anys amb el pare i la tieta. L’àvia de la Cris era la nena de set anys, la gran, que va intentar tenir una infantesa normal —què és normal?—, a casa i a l’escola. I no li va ser fàcil. “No juguis amb la Cristina, la seva mare l’ha abandonat.” Com si ella pogués encomanar desgràcia o pena. “No, a casa seva no hi pots anar. Els seus pares s’han separat i elles s’han hagut de quedar amb el pare.”
La Cris s’acomiada amb pressa de la dona del pis, ha vist el nom de la seva filla a la pantalla vibrant; no vol parlar amb ella, encara no, però es força a agafar-li la trucada. “Maria, preciosa, només seran uns dies i amb el pare estaràs bé. Ens veurem molt aviat, amb una sorpresa.” S’adona que sorpresa no és la paraula adequada i li ve al cap en Roc, sense permís. Per què, Cris, temps per a què? Quant temps necessites? Quinze anys abans, només va caldre un Erasmus intens a Àmsterdam i l’alegria compartida va aterrar sense escala al pis de Gràcia. En Roc i ella. Sap que avorriment no és tampoc la paraula correcta. Hem de canviar la nevera. Demà reculls tu la Maria? Dissabte dinem a casa els meus pares. Fer, fer i fer. Per què vols el temps, Cris? En Roc necessita entendre-ho i no serà un camí planer, mai no han parlat del que senten ni del que els cal. La seva besàvia tampoc, la seva besàvia era d’acció.
La Candelària va deixar el marit i les filles i va estudiar a França. Volia ser mestra, des de molt jove. Quan va tornar va trobar feina a l’escola d’un poblet i s’hi va instal·lar amb els fills petits. La Cristina i la seva germana enyoraven la mare, és clar, i els germans. Quan les visitava, massa tard, massa poc i massa curt, els feia dos petons, els preguntava si havien fet els deures i comprovava que havien crescut, que no estaven massa primes, que anaven polides. Les deixava, de nou, amb una abraçada també massa breu. No es girava mai a fer los adeu amb la mà. Les dues germanes es quedaven amb la mà aixecada i la mirada trista enfocant la cabellera pèl-roja, l’abric llarg, les sabates de taló.
La Cris sap que el que fuig ha d’acabar tornant, més tard, per poder marxar. Truca a l’amiga. “Paula, aquest cap de set- mana seràs fora? Et va bé que passi uns dies a casa teva?” “La Maria és amb en Roc, no l’hi he dit, no li vull fer mal.” “Ja ho sé que no serà la primera nena amb els pares separats!” “Sí, sí, aviat ho parlarem amb ella, no m’angoixis més. Quan jo ho tingui clar i, sobretot, quan en Roc ho tingui clar.” Penja amb tots els dubtes embolicats al cos, com una tovallola aspra.
L’àvia Cristina va créixer responsable, desperta i bona estudiant. Amb la neta a la falda, explicava orgullosa aquesta part del relat. Es va convertir també en una bona mestra, com la seva mare, la besàvia Candelària. Potser sí que la va buscar fins i tot en això. La Cristina treballava en una escola catalana, pionera de l’educació, col·laborava en les despeses de casa i sortia amb les amigues pel barri. Va conèixer el seu marit, l’avi de la Cris, com es coneixien abans, passejant. En Josep, discret, callat i fill únic d’una mare dominant. “Altra vegada amb aquesta noia?” Seguida de la frase maliciosa. “No m’agrada, treballa i és filla de pares separats, no vull que us veieu més.” Van passar quatre anys sense veure’s.
En Roc l’estima, en Roc la cuida, en Roc l’endreça, en Roc la controla i en Roc l’enerva. La Cris vol deixar els mitjons a terra, la jaqueta sobre la cadira i el llibre obert al sofà. Vol dinar a les cinc i sopar a les onze, o no sopar. Un pip molest l’impulsa al mòbil, és un missatge d’en Roc: La Maria té hora al dentista aquesta tarda, després t’explico què ens han dit. No cal, Roc, no cal! La Cris mai no va entendre que els seus avis poguessin estar-se quatre anys sense parlar, sense veure’s. Com és que no es van trobar mai? Per què en Josep no va trucar mai a la Cristina? Home discret, callat, fill únic. Ser dona treballadora i filla de pares separats eren motius prou sòlids per no intentar-ho? Comprèn que l’any 1924 el món era un altre. Decideix no respondre el missatge d’en Roc. No seran quatre anys, però intentarà estar quatre dies sense parlar amb ell, quatre dies sense parlar amb ningú.
La insistència callada d’en Josep va convèncer la seva mare: ell i la Cristina es van casar i van tenir quatre fills. Arribades en aquest punt de la història, l’àvia li somreia amb complicitat; sabien que la tercera, la mare de la Cris, era el seu nexe. Llavors l’àvia canviava el to. Va fer classes a l’escola fins al 1936. Maleïda guerra que ho va fer trontollar tot, que tot ho va cremar, al carrer, a casa, a l’escola. “Nenes, nens, silenci, seieu. Agafeu el llibre. Per què plores, Clareta?” I la Clareta, entre sanglots, “Ahir va caure una bomba a casa i va morir la meva germana”. La veu de l’àvia era cada vegada més greu. “Vam perdre la guerra, vam perdre l’escola, vam perdre la llengua. I vam abraçar la por.” La Cris sortia de la banyera, arrugada i enfredorida.
Aquest matí a l’escola, ella i els seus alumnes han fet la classe al bosc, tal com van decidir ahir. La Cris sent el lligam femení de la família, dones mestres, dones fortes. L’àvia va amagar republicans a casa i no va poder donar mai més classes en una escola. “Soc d’esquerres, catalanista, cristiana”, deia amb fermesa. I dona i forta i valenta, pensa la Cris, que voldria que, a més del nom, els gens de l’àvia coratjosa, de l’àvia treballadora, de l’àvia revolucionària li recorreguessin el cos.
Desfà el camí i, com si fos dimecres, arriba de nou davant del pis de l’àvia. La dona rossa encara hi és, parlant per telèfon davant la porteria. Quan veu la Cris, penja i la mira interrogativa. La Cris parla decidida.
—Em quedo el pis.
No regateja el preu. L’àvia s’ho val. I la Candelària
Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, treballa com a correctora per compte propi i actualment participa en un guió de cinema.
