Opinió
Jaume Clotet
La ciutat de Barcelona viu una degradació lenta però constant del seu patrimoni arquitectònic. No és cap secret i ho llegim als diaris ben sovint. L’altre dia, sense anar més lluny, llegíem que el baluard de Migdia, l’únic dels que van patir el setge del 1714 que s’ha conservat, s’ha convertit en un abocador de deixalla i brutícia davant la passivitat municipal. Més recentment, la piconadora ja ha enderrocat dues cases a l’illa de les Bugaderes d’Horta, un dels indrets més encantadors i que exhibeixen el passat rústic d’aquella part de la ciutat.
Una ciutat com la nostra, coneguda mundialment per la seva arquitectura i els seus arquitectes, no s’hauria de permetre deixar malmetre, o directament enderrocar allò que l’ha convertit en una capital de referència. Barcelona té en la seva arquitectura la seva gran fortalesa, juntament amb una cultura pròpia i una gastronomia extraordinària. No tenim res més. Deixar-ho perdre no només és una irresponsabilitat i una falta de respecte a la història de la ciutat, sinó que és un suïcidi col·lectiu.
Lamentablement, Sarrià i la resta del districte no han escapat a la piconadora. La Casa Jover, situada a la plaça Adrià (on per cert vaig néixer), va ser enderrocada no fa gaire. Era el darrer palauet de la plaça i, per tant, l’únic edifici que ens permetia fer-nos una idea de com era, anys enrere, aquesta plaça tan coneguda. També l’antiga Cooperativa Flor de Maig, al carrer de Marià Cubí, ha estat enderrocada. En aquest cas, el valor de l’edifici era equivalent al seu valor sentimental. No només va acollir un dels focus més importants de l’associacionisme del barri, sinó que posteriorment s’hi va instal·lar el mític bar Universal, que forma part de la memòria col·lectiva de milers de barcelonins. Al seu lloc s’hi aixecarà un edifici nou, segons sembla destinat a serveis hotelers o apartaments turístics. L’Ajuntament, com sempre en aquests casos, va vessar algunes llàgrimes de cocodril però no va moure un dit per protegir la Cooperativa Flor de Maig.
L’estiu del 2016 es va cometre, per mi, un dels majors atemptats patrimonials recents de Sarrià. El Casal Montserrat, aixecat pel mecenes Rafael Patxot al carrer del Bisbe Català per a la seva filla, va ser enderrocat. Aquesta casa era un dels darrers i millors exemples d’arquitectura noucentista, no només a Sarrià sinó a tot Barcelona. Sense cap escrúpol i sense cap protecció municipal, tot i les gestions que es van fer, aquell edifici va ser esfondrat i substituït per un bloc de pisos sense cap personalitat ni transcendència.
La destrucció del patrimoni arquitectònic i artístic és, a vegades, més difícil de veure, però igualment dolorós. Aquestes darreres setmanes hem vist com dos plafons ceràmics d’alt valor artístic, situats a la Via Augusta i al carrer Ganduxer, han estat eliminats. Igualment dolorós és assabentar-nos-en per ciutadans anònims que ho denuncien a les xarxes socials, mentre que l’Ajuntament ni hi és ni se l’espera.
Podríem seguir amb molts més exemples, o altres edificis amenaçats. Però l’objectiu d’aquest article no era fer una lletania de desgràcies, sinó fer un crit d’alerta perquè tots plegats, institucions i ciutadans, ens adonem que el patrimoni arquitectònic està amenaçat, i no és només la Sagrada Família o la Pedrera. El teu voltant és ple de patrimoni arquitectònic i artístic i cal defensar-lo amb ungles i dents.
Jaume Clotet és periodista
