Societat
Carme Rocamora
És dimarts a la tarda i tres nens juguen al bell mig del carrer Sant Guillem. Els 30 graus d’aquests dies que afronta la ciutat barcelonina són esgotadors, i qualsevol bocanada d’aire fresc és un descans. Als baixos d’un edifici, els familiars dels nens seuen i mengen alguna cosa. Una cortina fa de porta, del que, la família del Gudad i el Douro (noms ficticis a petició dels entrevistats), gitanos romanesos, anomenen casa. Aquí hi viuen dues famílies, força extenses, en condicions d’infrahabitatge: són dos locals que van ocupar per falta d’alternativa habitacional. Els espais estan administrats per Finques Carbonell, que en total en aquest edifici té uns 10 locals i un pis. El pis està llogat, i els 10 locals són buits, excepte els dos que ocupen aquestes dues famílies. El veïnat de l’edifici reclama posar solució a aquesta situació: que s’acabi l’ocupació i que els locals no estiguin buits.
Així doncs, en un portal d’aquest petit carrer del Farró hi ha un mapa complex de descriure: locals buits, veïns que volen una solució, famílies que han d’ocupar per sobreviure i, sobretot, molt poques solucions al gust de tothom. Un problema que deriva de la pobresa d’uns i els privilegis d’altres. I l’estigma, un estigma present a la nostra societat vers les persones que ocupen i sobre les persones d’ètnia gitana. “Sobreviuen. Ocupen per viure. Per no morir-se al carrer. I sobreviuen a base de recollir objectes de les escombraries per després vendre’ls en mercats de segona mà”, explica a aquest diari l’Andreu, membre del Sindicat d’Habitatge de Cassoles. El cas va arribar a aquest sindicat perquè un dels fills de les famílies, el Mihai (també nom fictici), va al mateix col·legi -l’Institut Montserrat- que el germà de l’Andreu. Així va ser com, a partir del novembre, aquestes dues famílies van passar a formar part del sindicat: “Des del principi han mostrat compromís. Quan hi ha un desnonament al barri, intenten venir. Quan es va desallotjar la Casa Buenos Aires, van pujar amb nosaltres i van estar a primera línia. Estar al sindicat implica valors i lluita”.
I l’Andreu ho explica ben clar. Conscient del racisme i la xenofòbia que afecta a la societat, assegura que tot rau en desafortunats tabús: no roben, no són mafiosos, s’impliquen en el dia a dia del sindicat: “El que és majoritari són les famílies que s’organitzen en sindicats. Les màfies són minoritàries. La gent critica molt, i no en tenen absolutament ni idea. No els coneixen, no s’han aturat a jugar amb ells, no han volgut compartir espais. A nosaltres, jugant al parc amb ells un dia, unes veïnes ens van tirar coses des de les finestres”, afegeix.
La solució de viure en un infrahabitatge no és bona per a ningú, però sí millor que el carrer. Segons relaten des del sindicat, les dues famílies reben algunes ajudes per part de l’administració per escolaritzar els fills i per a la seva manutenció, però no hi ha una alternativa habitacional en una ciutat amb uns serveis socials col·lapsats. Per això, l’objectiu principal del sindicat és que aquestes famílies, sobre qui planegen denúncies per l’ocupació, no siguin tirades al carrer. Aposten, per exemple, per intentar negociar amb Finques Carbonell una adequació del local perquè esdevingui un pis i tramitar un lloguer social. Però asseguren que no han obtingut resposta.
El drama dels locals buits
L’Eugenia porta tota la vida vivint en aquest edifici, on també hi viuen germanes i la seva mare. Explica a El Jardí que fa molts anys que els locals estan totalment tancats, i critiquen que els administradors no gestionin els espais. Fa molt temps, més de 15 anys, aquests espais havien acollit fotocopisteries, laboratoris o tallers. Però des que estan tancats, han patit diversos episodis d’ocupacions: “No pensen fer-hi res”, diu sobre Finques Carbonell. I ara hi viuen “diverses persones en un espai petit i el carrer està molt brut”, lamenta. Per això, la petició del veïnat de l’edifici és que la propietat hi faci alguna cosa, que no estiguin abandonats, que es lloguin o que s’hi faci un canvi d’ús.
I la resposta de Finques Carbonell, que també ha parlat amb aquest diari, és que si hi ha ocupacions, es fa molt difícil de llogar la resta dels espais: “Quan ensenyem els locals i veuen que n’hi ha d’ocupats per persones estrangeres, la gent tira cap enrere”, relata una de les representants. Asseguren que han interposat denúncies i que estan obertes les vies penals, però que el procés es dilata en el temps: “Ens sap greu pels veïns de l’edifici però no sabem què fer. Entenem que els que tenen ocupes a casa són ells i que és una situació complicada”. És per això que assegura que la situació és “desesperant”, i que esperen que quan s’acabi la moratòria que atura els desnonaments, els facin un llançament: “Els ocupes s’ho saben tot: teníem una sentència positiva al llançament, i als tres dies ens van dir que havien demanat justícia gratuïta i que el llançament s’havia paralitzat. A veure si aconseguim que marxin. Ens sap molt greu per les famílies de l’edifici”, insisteixen. Al mateix temps, preguntats per la possibilitat de negociar amb el Sindicat d’Habitatge de Cassoles un lloguer social, descarten haver rebut cap comunicació per part d’ells, i insisteixen que són locals i no habitatges.
L’Ajuntament en fa “seguiment”
La versió de l’administració en aquests casos sempre acostuma a ser la mateixa: que no hi poden fer gaire res. Com sempre, insisteixen que la responsabilitat és de la propietat, i que aquesta és l’única que pot impulsar una intervenció judicial. Des del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, han assegurat a aquest diari que es fa seguiment de l’ocupació des de Serveis Socials, així com atenció “als possibles conflictes que es puguin produir”.
La situació d’aquests locals buits fa temps que és coneguda pels representants del districte i pel veïnat. De fet, la primera proposició que va portar al Consell Plenari del districte d’aquest mandat el grup municipal d’ERC, va ser una proposta que consistia en què, en el termini de tres mesos, el Govern havia d’elaborar un pla de dinamització de locals, començant pel barri del Farró, enfront a la presència dels locals buits. Aquesta proposta s’ha aplicat a altres barris de la ciutat, però no al nostre districte.
Així és que el conflicte d’interessos no albira una solució clara i tothom en pateix les conseqüències: veïns amb molèsties, una administradora que assegura que no pot fer més, un Ajuntament que no passa a l’acció i, sobretot, famílies que han d’ocupar perquè no tenen una altra opció per sobreviure.
