Arts i lletres
Roser Díaz
El 28 de gener de l’any 2018 es van commemorar els 125 anys del naixement de J.V. Foix (Sarrià, 28-01-1893), que va morir un 29 de gener de 1987. Podíem dir que va complir el seu testament vital. Per recordar aquestes dates, el diumenge 27 de gener, es va celebrar a Vil·la Joana dos actes complementaris i enriquidors en memòria del poeta.
El Foix dels carrers de Sarrià
Conferència a càrrec d’Antoni Martí Monteverde, enamorat des de la seva joventut de Foix, escriptor de novel·la i assaig, finalista del premi Anagrama el 2007, premiat amb el Joaquim Xirau en 1998, professor de Literatura Comparada i Tècniques del Llenguatge, entre moltes altres activitats en el món literari i docent. Ens va presentar un Foix “flâneur”, és a dir un Foix diluït entre la multitud, observador. Un caminant que no té pressa, que a través de la seva percepció, estudia la ciutat, les persones, interioritza la seva interacció i l’expressa en forma de poesia. Aquest flâneur, fa de Foix un escriptor únic, igual que Goma de la Serna ho és pel castellà, Foix seria pel català en si mateix un estil literari.
Per poder transmetre aquestes sensacions Foix també esdevé un “croniquer“, un periodista subliminal que capta la palpitació de l’entorn i expressa la poètica de la ciutat en temps real. Podíem parlar de premsa onírica. En el Diari de 1918 trobem plasmat tot això. Aquesta obra de Foix va néixer com un conjunt de 365 cròniques, una per cada dia de l’any. Va acabar aproximadament amb unes 200. El títol Diari de 1918 es refereix a un moment en què hi ha una inflexió en la literatura i en la idea de país. L’estructura segueix una obra de Ramon Llull, molt admirat per Foix conjuntament amb Dante, Petrarca i els trobadors. En aquesta obra es reflecteix la por a la tecnologia (recordem la Gran Guerra) o les al·lusions a una dona imaginaria (Gertrudis). A poc a poc, el flâneur, es mou d’altres maneres, en Ferrocarril, des de plaça Catalunya a Pedralbes, en tramvia o fins atot atret per la màgia de l’estació de França, on entre la multitud i el fum dels trens, suaument….. es dilueix.
El Foix dels boscos i les platges: “Hereu d’una nissaga morta”
La segona part de l’espectacle tenia una força esfereïdora. La poesia recitada des del cor, amb la veu potent i l’expressió corporal extrema del rapsode Moixic, se sostenia amb la suau visualització dels elements paisatgístics que l’emmarcaven. Per això la Volianna, mitjançant un projector i a través de làmines i objectes, situava, acoloria i envoltava les paraules del rapsode, donant al conjunt la màgia de les ombres i el sentiment de les paraules. L’espectacle es dividia en tres blocs:
El primer, sec i feréstec, ens presentava el Foix de les muntanyes del Solsonès, bressol de la seva família. El poeta enyora aquesta terra i dialoga amb els records de la seva infantesa, envoltats de rocs i de pastors. Les imatges són punxents i el color el negre i vermell.
El segon, més suau, parla de “poesia líquida “d’aquells estius quan Foix anava a Port de la Selva i dialogava amb Josep Maria de Segarra. Les imatges són més tendres, el sol s’emmarca en la finestra interior, darrere seu es vigilen les platges, les persones, els sentiments. Ens presenten aquell Foix més eròtic, però sempre delicat.
El tercer bloc reprèn els escenaris del primer però plens de prosa poètica, una versió més intima d’aquells pastors, centrat en un personatge, El Melic dels Torrents. Les imatges s’enteranyinen i se superposen, és el món de les il·lusions, el que s’enyora. Perquè ell es va trobar vivint a la ciutat, quan la seva nissaga, va morir un dia a les terres del Solsonès.
En cada bloc, com disseminats per una pluja, estrofes del gran poema:
És quan dormo que hi veig clar,
foll d’una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d’una petxina,
sóc la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
–o la lluna que s’afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d’una dolça metzina.
J.V. Foix
