Gent del barri
Maria Antònia Font Fernández
Aquest mes hem entrevistat Joan Subirats, veí del Farró i que, durant l’any i mig que queda de mandat municipal, s’encarregarà de comissionar la cultura pública de Barcelona.
Vostè és catedràtic en Ciències Polítiques…
Bé, soc doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona: quan vaig fer la carrera encara no hi havia l’opció d’estudiar Ciències Polítiques; que en aquella època es deia Ciències Econòmiques, Polítiques i Comercials, però a la pràctica era economia. I a l’octubre de 1974, quan feia un mes que havia acabat la carrera, vaig entrar de professor de Dret Polític a la Facultat de Dret de la UB. L’any 1980 em vaig doctorar en Ciències Econòmiques i el 1986 vaig anar a la UAB, a la nova Facultat de Ciències Polítiques.
I què el va portar a interessar-se per la política?
No ho sé, suposo que la pròpia dinàmica del moment històric. Jo vaig començar la carrera el 1969, i no recordo cap curs en què tingués més de dos o tres mesos de classes: constantment hi havia vagues, ocupacions i tancaments, de manera que hi havia més activitat antifranquista que acadèmica. Després recordo una assignatura que es deia Teoria de l’Estat: aquí vaig treure les millors notes de la carrera, i això em va animar a dedicar-me a la política.
Ara mateix és comissionat de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona. En què consisteix exactament aquest càrrec?
A la pràctica faig de director de l’Institut de Cultura de Barcelona, que és una institució que es va crear als anys noranta per coordinar les polítiques culturals que es fan a la ciutat. Així mateix, ajuda a finançar les activitats artístiques dels grans equipaments (Liceu, Palau de la Música, Auditori, MACBA, MNAC, Museu Picasso, Fundació Miró…). També organitza actes com arala cavalcada de Reis, les festes de Santa Eulàlia, el Carnestoltes, la Festa de la Ciència, el Festival del GREC, la Mercè… Un munt d’activitats diverses, segur que me’n deixo. És destacable la cultura popular, amb els castells, els diables, els gegants, el Tradicionàrius…
Tanmateix, l’Ajuntament destina el 5 % del seu pressupost en cultura, mentre que la Generalitat només el 0,9 %. És evident que Barcelona no és la capital de cap estat: els grans museus que caracteritzen les capitals d’estat tenen unes col·leccions fruit de la colonització. Per exemple, a París hi ha moltes peces que Napoleó es va emportar de les seves passejades militars. Aquí tenim peces significatives, és cert,però ens manca la tradició històrica, i això vol dir que l’Ajuntament hi ha d’aportar molt. La Generalitat té una història recent, i és per això que l’Ajuntament té més responsabilitat a mantenir les institucions.
Com creu que s’ha de complementar l’oferta pública amb l’oferta privada?
Jo crec que la complementarietat és natural. És a dir, és obvi que l’Ajuntament no fa cultura, sinó que ajuda que es faci cultura a la ciutat, amb independència del promotor que hi hagi al darrere. El que és bàsic és garantir l’accés universal a la cultura.
També insisteixo que cal reforçar els elements de la cultura popular. L’altre dia, per exemple, es va fer un homenatge a la rumba catalana al carrer de la Cera. Podríem considerar que això no és alta cultura, però és obvi que es tracta d’una expressió cultural que la ciutadania ha de conèixer i que pot coexistir amb la que ofereix el Palau de la Música.
L’oferta privada és més elitista…
La diferència no és entre públic i privat, sinó que tot és accés a cultura. Davant les incerteses del món cap on anem, la cultura esdevé un element vital, que configura el bagatge de cadascú molt més que un títol. Fixa’t que tant una escola privada com una de barri donen el títol de Batxillerat: el que varia és la mena d’experiències que els alumnes d’aquests centres podran viure, o sigui, el que els hauran pogut proporcionar les seves famílies.
Això vol dir que hem de rebutjar l’oferta cultural adreçada a sectors de població?
Al revés: el que hem d’aconseguir és que les entitats elitistes tinguin cada vegada més obertura, que facin una tasca social, que les escoles les coneguin. És a dir, es tracta de no estratificar la cultura, sinó de generar i reconèixer cultures diverses.
Parli’ns dels anomenats agents culturals de barri.
En aquest moment, l’estructura dels barris de la ciutat es caracteritza per dos components culturals essencials: els casals i els centres cívics d’una banda i les biblioteques de l’altra. A la ciutat tenim 50 centres cívics i 40 biblioteques, i quasi un milió d’habitants que tenen el carnet de Biblioteques. La Jaume Fuster, que és la que tenim aquí devora de Vil·la Urànica, rep cada any 800.000 visites.
‘És bàsic garantir l’accés
universal a la cultura’
Ara bé, si ens fixem en les activitats que es fan a les biblioteques, resulta que només un 20 % tenen a veure amb el préstec de llibres, que teòricament és la missió que tenen les biblioteques. Què hi sol fer, doncs, la gent? Doncs estudiar, navegar a Internet, refugiar-se de les inclemències del temps i del soroll del carrer, participar en un grup de lectura, assistir a una conferència…
I els centres cívics, semblantment, fan cursos, espectacles… Ara hi ha l’ICUB, el districte cultural, que porta la cultura d’alt nivell en barris en què no hi era habitual). És evident que la cultura se sol centralitzar en uns barris, i per tant una feina de la política cultural de l’ICUB passa per democratitzar l’accés a la cultura, és a dir, per fer que tots els barris puguin disposar d’equipaments de qualitat.
Justament a Sarrià hi falta una biblioteca, i el solar ja el tenim…
És una de les biblioteques que estan previstes, i tant. Ara acabem d’inaugurar la de Les Corts, que és una experiència interessant perquè alhora que biblioteca és ateneu de fabricació digital, on imprimeixen en tres dimensions… Estem en aquesta tendència a generar espais híbrids entre biblioteca i àmbits d’innovació.
Tornem a Sant Gervasi. O millor dit, anem-hi. Aquí hi ha molta oferta formativa, en concret escolar, però majoritàriament concertada i privada. Aleshores, com valora la relació entre cultura i educació al nostre barri?
En general, jo crec que és un element central. És a dir, abans he posat l’èmfasi en la cultura per a la formació de les persones al llarg de la vida. Tradicionalment, la cultura i l’educació han constituït dos àmbits separats: convindria que deixés de ser així. Pensem que a Barcelona ciutat, el 52 % de la gent té estudis secundaris post-obligatoris i universitaris; és a dir. A Finlàndia és el 85 %. Però si ens ho mirem per franges d’edat, la excisió es dona a partir dels 40-45 anys.
Ara bé, a Sarrià – Sant Gervasi, el percentatge de gent que té estudis superiors a la ESO és del 80 %, superior a la mitjana de Finlàndia: som el districte més ben situat educativament de la ciutat. A l’altre extrem tenim Nou Barris, amb el 34 %: és obvi que allà cal treballar-hi més, perquè l’èmfasi l’hem de posar on hi ha més dèficit.
Però molts alumnes que estudien a Sant Gervasi viuen en altres barris de la ciutat…
Aquí hi ha aproximadament un 250 % d’activitat educativa. Com ho diria, hi ha dues vegades i mitja més de places de les que li pertocarien. Per contra, hi ha altres districtes en què aquest percentatge es redueix al 50 %, de manera que només la meitat de nens residents al districte estudien allà mateix. Les conseqüències en la mobilitat a Sarrià – Sant Gervasi són sabudes i notòries.
Quin tipus d’oferta educativa predomina a la ciutat en general i al districte de Sarrià – Sant Gervasi en particular?
Hem aconseguit que l’oferta pública representi el 50 % del total. Fa 10 anys era el 40 %. Per tant, cal mantenir l’esforç que s’està fent des de l’Ajuntament. Recordem que l’Ajuntament no té competències en educació, només en escoles bressol (i els darrers anys se n’han construït bastants). De la resta d’etapes se n’encarrega el Consorci en el 40 % i la Generalitat en el 60 %. En tot cas, tenim un excés d’oferta en relació amb la demanda, i això té avantatge si inconvenients.
De tota manera, pot explicitar com valora l’oferta cultural específica de Sant Gervasi?
L’interès per la cultura en un territori es correlaciona amb el nivell educatiu dels seus habitants. I aquí ha augmentat molt l’oferta en pocs anys…
Què hi troba a faltar?
Bé, jo visc a Sant Gervasi des de fa 30 anys, ja que soc fill del Raval. Abans vaig viure a Gràcia, a Sarrià, i ara al Farró, que m’agrada molt perquè té unes dimensions molt humanes i una centralitat espectacular però sense el desgast de Gràcia.
Vostè també va contribuir perquè la gestió de la Casa Orlandai fos ciutadana…
Tot just havia estat membre de l’AMPA de l’escola, i de fet el meu darrer acte va consistir en el trasllat d’un centre escolar a l’altre. I amb gent com ara el Jesús Mestre, la Carme Trilla i els regidors Carles Martí i Cati Carreras vam fer possible que l’Ajuntament comprés el local. El cas de Vil·la Urània el desconec més: sé que ha costat força i que l’empresa concessionària ha acabat tenint molt més. A l’altre extrem la Casa Elizalde, que no és un equipament de barri sinó de ciutat.
També va crear l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, vinculat a la UAB. Ens en pot parlar una mica?
És un institut universitari de postgrau i recerca del qual vaig ser fundador i director, però que continua endavant.
Anem ara a uns quants projectes pendents a Sant Gervasi. El primer, la Sala Granados.
Està pendent, i no sé encara com es pot concretar. Forma part de la llista per als propers mesos, però és clar, porto aquí quatre setmanes. No tinc informació.
Un altre: la finca del carrer Manacor.
Sé que hi ha conflictes, però en molts casos són assumpte de Districte. Jo estic a l’Ajuntament…
De la Biblioteca Provincial sí que ens en pot parlar.
Sí. En principi s’havia de fer al Born, després a l’Estació del Nord… Les dues opcions han resultat inviables, i ara estem treballant per un tercer emplaçament possible. El Ministeri ens deu aquesta biblioteca, que hem de mirar que sigui un equipament digne del segle XXI, o sigui, digital, experimental. És un projecte llarg i costós, i que cal calcular molt bé perquè no esdevingui obsolet abans del 2030. De moment ja he demanat hora al ministre de Cultura, perquè no ens podem adormir en l’èxit de les biblioteques municipals.
Per acabar i a tall de síntesi, què creu que pot aportar vostè a l’Ajuntament?
Bona pregunta. Puc contribuir a la cultura no tant com a especialista (no vinc de la gestió cultural, sinó de la docència universitària) sinó com a persona amb sentit comú i hàbit de treball organitzat. M’interessa cohesionar la cultura amb l’educació, el pensament, el debat ciutadà… Tot això ho penso impulsar. I el 2019 farem activitats sobre dona i ciència.
