Salut
Edurne Iturmendi
Fa 20 anys que soc educadora social i més de 15 que treballo com a tal en l’àmbit de les malalties neurodegeneratives, concretament en el centre de dia Uszheimer, on l’educació social té un paper molt important. De fet, no soc l’única educadora del centre, sinó que som unes quantes les que acompanyem en el seu dia a dia les persones grans que hi assisteixen. Evidentment, això no és una mera casualitat, sinó un tret característic inherent de l’entitat des de la seva fundació. Actualment, ja hi ha molta gent que defensa el binomi educació i demència, però en el moment que el centre es va crear, aquesta idea era realment pionera.
Avui dia, tots els centres de dia tenen aquesta figura dins del seu equip interdisciplinari, però són molt pocs els que aposten per la seva presència generalitzada. En el nostre centre, les educadores socials són les professionals que més atenció directa fem, ja que des de l’inici es va creure que érem les més ben preparades per dinamitzar el dia a dia de les persones grans i per fer que riguin, es moguin i estiguin estimulades.
Són moltes les nostres funcions i els objectius que perseguim. Rebem amb un somriure d’orella a orella a cada una de les persones quan arriben, busquem notícies interessants perquè es mantinguin connectades amb l’entorn, li posem a la senyora Maria la música que li agrada mentre li agafem la mà a la senyora Lucía i parlem dels seus fills i les seves netes perquè l’estona de després de dinar no els suposi un moment d’estrès i angoixa, ens encarreguem de buscar pel·lícules de la seva època per treballar la memòria, treballem el llenguatge i les relacions personals, els ajudem a fer paperines de paper per la Castanyada, avisem la fisioterapeuta que al senyor Juan li fa mal el genoll dret, ens coordinem amb centres educatius per fer activitats intergeneracionals i escoltem la filla del senyor Miquel que està preocupada perquè el seu pare no dorm bé a la nit.
Totes aquestes funcions, i altres que podríem sumar, ens parlen sobretot de presència. La presència, ser-hi, és fonamental per a l’exercici de tenir cura, ja que resulta impossible tenir cura des de la distància. La persona té la sensació d’estar atesa quan s’és a prop seu, quan se la mira, quan se l’escolta, quan se la toca, quan se li parla, quan se la fa partícip d’una activitat, o d’una conversa. Les educadores sabem ser-hi des del respecte i l’atenció.
Després de tants anys, estic contenta amb la meva feina. A diferència d’altres, els dilluns jo vaig contenta a treballar. M’agrada ser educadora social i en el centre on ho soc. Una entitat on l’educació social juga un lloc tan destacat ens està dient que les persones grans són molt importants. Formar part d’aquesta veritat és preciós i un privilegi!
