Gent Gran
Gemma Mirabet
L’ésser humà per naturalesa és sociable i, per tant, la comunicació és un procés innat, una necessitat bàsica. La comunicació humana ens permet conèixer el món que ens envolta, organitzar els nostres pensaments, expressar els nostres sentiments i idees i comprendre els sentiments i idees dels altres. El llenguatge està plenament lligat a l’expressió dels pensaments. Així doncs, comuniquem els nostres pensaments gràcies al llenguatge. El pensament es nodreix gràcies al coneixement de l’entorn, i el llenguatge es desenvolupa en el marc de les interaccions socials.
Però què passa quan el nostre cervell està malalt? I si pateix alguna malaltia neurodegenerativa, com seria l’Alzheimer? Hem de pensar que un cervell com aquest va perdent connexions neuronals. I la comunicació és una de les àrees del cervell que es veuen alterades. Per tant, el llenguatge es veu afectat progressivament en el transcurs de la malaltia. Lapsus de memòria, dificultat per trobar les paraules que es volen expressar, confusió, repetició de comentaris i preguntes, afàsies (trastorn del llenguatge que impedeix o dificulta la comunicació mitjançant la parla), llenguatge empobrit… són alguns dels símptomes que es poden patir quan hi ha alguna afectació neuronal. A vegades, les persones afectades són conscients d’aquestes pèrdues i dels dèficits cognitius, i això fa que pateixin angoixa, ansietat i malestar. Les dificultats per expressar-se els poden incomodar i irritar.
La comunicació efectiva per part dels que envolten el malalt ajuda que es tingui una millor vivència dels seus dèficits. La comunicació efectiva és la que aconseguim transmetre de forma comprensible i molt clara per al receptor (malalt), sense provocar confusions o possibles interpretacions equivocades. Aquí entra en joc el llenguatge no verbal, una eina clau per interpretar els senyals que ens indiquen l’estat d’ànim, els canvis de conducta o les diferents reaccions. L’expressió del rostre i la mirada ens indica si ens entenen, si estan contents de veure’ns, si ens reconeixen…
La falta de contacte visual ens pot indicar dificultats d’atenció i dificultats per concentrar-se en les activitats o converses. També podem veure si quan parlem amb ells estan confusos, irritables o fins i tot si alguna cosa que fem o diem els ha creat malestar. La mirada ens pot donar moltes pistes del seu estat d’ànim: si estan preocupats, si tenen por, si estan tristos, enfa-dats… És important que posem atenció en l’expressió dels rostres.
En el to de veu podem percebre símptomes d’inquietud i nerviosisme. I també ens pot servir com a eina per calmar la persona (to de veu calmat, relaxat…) que està desorientada i pateix inquietud i malestar per alguna situació que no comprèn. La malaltia de l’Alzheimer provoca pèrdua de comprensió.
El contacte corporal també és una eina rellevant: una abraçada, un aplaudiment, un copet a l’esquena, un somriure, una agafada de mans reforça positivament la comunicació, reforça el vincle afectiu i, per tant, la persona malalta pot tenir un reforç en la socialització.
Aquestes forma de comunicar-se ajuda que la persona amb un dèficit neuronal tingui una millor vivència de les pèrdues, se senti refugiada i acaronada pels cuidadors que tenen el poder de mantenir viva la seva expressió i comunicació, mantenir la socialització i estar connectats en el món que els envolta. Així, li donarà el màxim de temps possible una bona qualitat de vida, tenint en compte que la malaltia neurdegenerativa guanyarà el pols a la comunicació, en el procés de degeneració.
Gemma Mirabet és educadora social de la Fundació Uszheimer
