Societat
Carme Rocamora (@CarmeCRS)
Una de les primeres coses que vaig fer quan va néixer el Casal Popular La Tecla, va ser demanar el perquè del nom, i és que quan els joves van okupar aquesta abandonada seu bancària l’abril del 2016, s’hi van trobar un piano. Què hi feia un piano enmig d’un Banco Santander? Teories, n’hi ha moltes, però l’instrument es va convertir en un objecte emblemàtic que va donar nom al casal i inspiració al seu logotip. I en seguirà donant per molt de temps, ja que els membres del casal, asseguren que seguiran desenvolupant el seu projecte social i de teixit de barri “allà on sigui”.
El matí de l’últim dia de febrer, i sense previ avís, la comitiva judicial del Banco Santander, propietaris del local situat a la cruïlla entre el carrer Balmes i Bertran, acompanyats de Mossos d’Esquadra, va canviar els panys de totes les portes de La Tecla per impedir que els joves puguin tornar a entrar, una acció que s’ha seguit perllongant amb més blindaments i reforçaments de portes aquests primers dies de març.
La resposta va ser immediata: una cinquantena de persones, del barri i de fora, i d’edats diverses, es va acostar al lloc per protestar contra el desallotjament, i també membres del Govern del districte van treure el cap per mediar entre la propietat i els joves, i acordar un dia perquè els segons puguin anar a recollir les seves coses.
Si és més que sabut que les okupacions no causen empatia a una part força considerable de la població – com l’hauria de causar! Si vivim en un món capitalista on l’especulació és una realitat que molts assumeixen amb resignació o amb indiferència!-, el que és inqüestionable és que el que han construït aquests joves en aquest lloc és, en essència, una de les millors maneres d’il·lustrar el que és “fer barri.”
‘No tenim lloc’
L’okupació no es va produir en va. Un temps enrere joves del districte es van organitzar amb la plataforma ‘No tenim lloc’ per reclamar un espai, on poder ser, precisament, joves. Un espai que mai no va arribar i en conseqüència, l’abril de 2016, s’okupava aquest local que ràpidament va esdevenir un aixopluc per caus, esplais, comitès de vaga com la del 8M, per a la Pira Feminista, per l’organització de Festes Majors Alternatives, i també per dur a terme activitats: projecció de pel·lícules, xerrades, tardes de lectura o jocs de taula, mercats solidaris… i, evidentment –són joves!-, per bastir un espai d’oci nocturn alternatiu, farcit de sessions de música reivindicativa, amb jam sessions i nits de reggae i ska.
Potser aquestes últimes coses han pogut ser un dels factors que hagi pogut enfadar algun veí, per sorolls fora d’hores, tot i que la tònica general escoltada als voltants del casal és d’acceptació, indiferència, o bé d’admiració, i els joves, per evitar problemes, van decidir posar un horari màxim d’obertura de les 23 hores.
Durant aquest temps els joves l’han pintat. Li han corregit goteres, han amagat el seu cablejat, i bàsicament, l’han cuidat per fer-lo un lloc més habitable i vivible. No saben ara què passarà. No saben si tornaran a entrar o si la propietat té algun pla o intenció de tornar a tancar aquest espai 20 anys més. El que si saben, i així ho van reivindicar més d’un centenar de persones la mateixa nit en què es va produir el desallotjament en una manifestació que va anar des de plaça Joaquim Folguera fins plaça del Consell de la Vila, és que “Si toquen La Tecla, el barri desperta”, i que sigui en aquest banc o en un altre lloc on només calgui adaptar l’attrezzo, els joves seguiran desenvolupant aquest projecte social, que sense cap dubte, hagi agradat o molestat més o menys, ha estat una lliçó d’autoorganització i de plantar cara a l’especulació salvatge en un barri on molt veïnat està sent expulsat. Ha estat una lliçó de desmuntar un sistema, però sobretot, de construir-ne un de nou.
