22.6 C
Sant Gervasi
| Dilluns 21 de setembre de 2020 |

L’entrada de les tropes de Franco a Sarrià i Barcelona

Fa vuitanta anys, el dijous 26 de gener del 1939, les tropes franquistes van entrar a Sarrià i Sant Gervasi baixant per la serra de Collserola

Carme Rocamora
Cadascuna de les coses que passen als barris, per petita que sigui, mereix ser explicada

Història

Jordi Bigues

Fa vuitanta anys, el dijous 26 de gener del 1939, les tropes franquistes van entrar a Sarrià i Sant Gervasi baixant per la serra de Collserola. La gent les va veure entrar i baixar pel carrer Major de Sarrià, l’avinguda de Pedralbes, el carrer Muntaner i Balmes, en direcció al centre de la ciutat. En poques hores van arribar a la plaça Catalunya i van ocupar tots els edificis oficials.

Molta gent sortia al carrer per saludar els ocupants. La guerra, la revolució i l’autonomia de Catalunya s’havien perdut. La gana, els bombardeigs i l’esgotament de dos anys i mig de conflicte havien guanyat la guerra. L’esperada intervenció dels estats democràtics no s’havia produït. Molts testimonis expliquen com van anar els fets. Un d’ells és el dirigent socialista Joan Reventós i Carner (1927-2004):

Publicitat

“Que els franquistes anaven a ocupar Barcelona es veia a venir amb l’evacuació de la ciutat. Centenars de vehicles de tota mena creuaven Sarrià pel passeig de la Reina Elisenda i el passeig de la Bonanova (aleshores passeig Enrico Malatesta), plens de gent carregada amb els atuells domèstics més heterogenis; tenien tot l’aire de qui emprèn un camí molt llarg i del qual, de moment, no pensa pas tornar.

Hi havia cotxes, autocars, carros, tartanes i fins i tot carretons de mà; entre els atuells que s’enduien, predominaven les maletes, les motxilles, els sarrons i els farcells de roba. Tot passant, deixaven abandonats els objectes que els queien. Se’ls veia que només tenien una obsessió: fugir. Poc pensaven que el poc que tenien, en arribar a la frontera, ho haurien d’abandonar per poder passar-la.

A mitjans de gener, els bombardeigs es van interrompre. La sensació que tot s’estava acabant es feia més palesa amb el retorn als seus barris de moltes persones que havien vingut al nostre fugint dels bombardeigs. A darreries del mes, moltes cases tornaven a ser buides com quan va començar la guerra. Un parell de dies o tres abans del 26 es van veure passar soldats de l’exèrcit republicà, que es replegava. No eren pas gaire nombrosos, encara que la gent deia que era sobretot de nit que n’havien passat molts. Marxaven pausadament i, comparats amb els civils presos de pànic que els havien presidit, feien sensació de serenitat i ordre”.

Un gran avalot a Sarrià

“No puc precisar amb certesa el dia. El situo el 23 o el 24 de gener. Es va produir un gran avalot per tot Sarrià, seguit per l’assalt multitudinari a un magatzem de queviures. Durant algunes hores la gent hi entrava sense que ningú els digués res i en sortia carregada amb tot el que podia carretejar. Un xicot d’una família coneguda de casa s’emportà tot un sac de llenties. Altres s’enduien cabassos de mongetes i cigrons. Algú va poder agafar unes quantes rajoles de xocolata.

Com i de quina manera es va saber que existia aquell magatzem secret de queviures i que ningú no el vigilava, és per mi un misteri encara avui. L’afany d’obtenir menjar era tan gran que en poques hores va quedar exhaurit. El magatzem era a la Riera Blanca, a l’actual passeig J. V. Foix; també els quàquers en tenien un al carrer Graus Avió Plus Ultra, i n’hi havia un tercer al passeig Sant Gervasi, quasi a la plaça Bonanova. Tots eren magatzems de l’administració. Els magatzems dels comitès havien estat arramblats pel Govern arran dels fets de Maig del 1937.

El dimecres 25 a la tarda es palpava a l’ambient que alguna cosa havia de succeir. Tot el matí esquadretes d’avions havien sobrevolat la ciutat. Eren avions distints dels que ens venien a bombardejar. Semblaven més petits, volaven molt més baixos i més ràpids. Un silenci feixuc va anar envaint Sarrià i tot Barcelona. Els rumors que sempre ens arribaven del centre de la ciutat van deixar de produir-se. Era una calma estranya, gens tranquil·litzant. Ens ficàvem al llit convençuts que aquella mateixa nit es produiria allò que tothom preveia i que amb el nou dia ja ens ho trobaríem fet.

El dia 26 era dijous. El matí continuava el mateix silenci del vespre abans. Ningú no es va moure de casa. Els transports no funcionaven i les botigues eren tancades. Al migdia el pare va passar una bona estona mirant des del terrat cap el Tibidabo, Vallvidrera i Sant Pere Màrtir per si veia algun moviment a dalt la carena. No es veia res. Com que jo tenia el costum de passar la tarda del dijous a cals germans Martí, vaig començar a rondinar que volia anar-hi. El pare hi accedí després de fer-se pregar una mica, atès que tan sols havia de travessar un carrer.

No feia ni mitja hora que era a aquella casa i estàvem jugant al jardí quan el pare vingué a buscar-me. Explicà als Martí que tractava d’escoltar inútilment alguna ràdio, ja que des del terrat es veia moviment de forces a Vallvidrera. Amb els binocles es distingien colles de soldats i ja no podien trigar a arribar. Fins i tot havia vist passar una tanqueta pel passeig de la Bonanova, que també li havia semblat franquista (per altres observadors era una tanqueta republicana de fabricació russa). Em va cridar molt l’atenció l’alegria amb què els Martí, pares dels meus amics, rebien aquelles notícies, en contrast amb la freda reserva amb què el pare els les donava.

Quan sortíem per tornar a casa nostra -els Raventós vivien al carrer Anglí-, i en anar a acomiadar-nos a la cantonada del carrer Amigant (ara carrer Carrasco i Formiguera) i Dolors Montserdà, segons el nostre costum, el gran dels nois Martí, l’Enrique, es va posar a cridar “Ya llegan, ya llegan”, i arrencà a córrer cap al carrer Major.

Els altres xicots ens posàrem a córrer darrere seu sense que hi valguessin les advertències del meu pare i dels d’ells perquè ens estiguéssim quiets. Pel carrer Major passava un grup de soldats no pas gaire nombrós. Duien uniforme caqui i polaines. Molts d’ells portaven samarres o caçadores; alguns, però no pas tots, boines vermelles. Portaven els fusells penjats a l’esquena i algun el duia a les mans. N’hi havia dos o tres amb fusells-metralladores carregats a l’esquena. Els seguien a certa distància més soldats amb mules que traginaven morters.

Marxaven lentament, sense presses. Passà un sergent amb una petita bandera vermella i groga i alguns dels veïns que havien sortit a badar es posaren a aplaudir. A l’altra banda del carrer hi havia un home, ja gran, que plorava. Mai no he sabut si d’alegria o de tristesa.

Després de rebre un bon regany dels nostres respectius pares per haver-nos escapat, tornarem cap a casa. A la plaça de Sarrià els soldats es reagrupaven per continuar després la marxa dividits en dos grups: un seguí pel carrer Major i l’altre enfilà el passeig de la Bonanova. A la cruïlla del passeig amb el carrer Anglí, s’havia aplegat un grup nombrós de persones que aturaven els soldats per preguntar-los qui eren i d’on venien. Arribà un cotxe amb uns oficials, que també va parar uns moments per atendre les preguntes de la gent. El pare i jo, en silenci, vam arribar a casa. La mare ens hi esperava amb la frisança de tenir-nos tots amb ella i saber el que havíem vist. El 26 de gener ens vam ficar al llit molt aviat.”

La resistència a les tropes franquistes va pretendre barrar la baixada per la carena de Collserola. Per un costat, destacant un canó a la cruïlla entre el passeig Manuel Girona i l’avinguda de Pedralbes, i un altre canó junt la parròquia de Sant Ot. Els dos canons disparaven contra Sant Pere Màrtir, on hi havia una bateria antiaèria ja evacuada. Abandonada la posició, les operacions eren dirigides pel jove comandament Manuel Tagüeña (1913-1971), de l’Exèrcit Popular de la República, que anava reculant el més ordenadament possible. Les tropes franquistes baixaven en lenta riuada pel mateix passeig de Pedralbes. A mitja altura els van sorprendre un conjunt d’explosions. Els treballadors de la fàbrica de guerra ubicada als Salesians havien dinamitat les naus construïdes per fer-hi armament, fet que va provocar un gran terrabastall.

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí. Entre tots garantirem el futur de la publicació!

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.