Fotoreportatge
Elena Bulet (@elenabulet)
L’apicultura es basa en la cria d’abelles, però cada persona la concep de diferent manera. Algunes ho fan únicament per obtenir mel, d’altres perquè els fascinen les abelles. “Per mi és un repte”, explicava el Jaume Cambra, professor de botànica de la Universitat de Barcelona i apicultor ecològic. Aquest mes, El Jardí ha fet una immersió en el món de l’apicultura a Vallvidrera, més concretament, al Parc Natural de Collserola. Allà hi ha l’apiari experimental de Santa Margarida, que consta de sis ruscs.
A Collserola no hi ha grans productors, “més aviat hi ha diversos aficionats amb petits apiaris”, descrivia el professor. El fet que hi hagi petits apiaris és quelcom favorable per les abelles. Es tracta d’una situació que dificulta l’expansió de malalties i permet un millor aprofitament dels recursos de nèctar i pol·len del parc.
El Francisco García, guarda forestal del Parc de Collserola, ens ha ensenyat l’apiari experimental de Santa Margarida, que pretén funcionar aplicant les tècniques de l’apicultura ecològica. El nom científic de les abelles que es crien és Apis mellifera, l’abella de la mel. Segons el Francisco, a Collserola i els voltants hi ha més de 300 arnes (ruscs).
“Per tenir una arna és imprescindible el codi REGA” explica el Francisco, que es dedica a evitar les irregularitats apícoles al parc. El codi REGA et permet certificar les teves explotacions ramaderes (siguin d’abelles o no). A més, també cal assegurar les arnes. D’acord amb les dades del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, el codi correspon a l’estructura: “ES+2 dígits (província)+3 dígits (municipi)+7 dígits (número d’ordre)”.
Les abelles tenen la capacitat de comunicar-se i prendre decisions de forma individual o col·lectiva per consens, triant la millor opció. Per exemple, “quan decideixen instal·lar-se en un nou lloc, hi ha unes abelles que surten a explorar la zona. Són les anomenades ‘scouts’”, explica el Francisco. “Quan tornen, la que millor convenç les altres dictamina el lloc on aniran. Això ho fan a partir dels seus balls”, descriu el guarda. També informen de la direcció d’on es troben les flors que els proporcionen el seu menjar (nèctar i pol·len) i a quina distància. “Amb les abelles, tu fas un maneig, però són elles les que prenen les seves pròpies decisions. En apicultura has de saber interpretar el que està passant i això només t’ho dona l’experiència”, afegeix el professor Jaume Cambra.
Segons el Francisco García, “un rusc pot tenir al voltant de 50.000 abelles”. Les abelles realitzen diverses funcions al llarg de la seva vida. “Hi ha abelles que són mainaderes, guardianes, hi ha les que surten a buscar aliment i les que surten a explorar”, explica el guarda forestal. Des que neixen fins que moren van passant per totes les funcions: “quan les abelles neixen, les que feien de mainaderes van a fer de guardianes de la porta. Després surten a buscar aliment o aigua i finalment marxen a explorar. És aleshores quan, normalment, moren”.
D’arnes, hi ha de molts tipus. Presenten diverses formes, però també és interessant observar els canvis de material en funció de la geografia. “Segons la zona, les arnes podien ser de suro, fusta o canya, per exemple”, explicava en Jaume Cambra. Principalment, però, existeixen tres tipus d’arnes: la Langstroth, la Dadant i la Layens. Ara bé, “la Layens no permet separar la cria de la producció de mel i aquest fet fa que morin moltes abelles durant la seva extracció”, afirma el Francisco García. El parc procura adquirir només arnes Dadant i Langstroth, ja que tenen càmeres separades per a cada funció.
“Cada arna té diversos quadres, que una vegada col·locats no convé canviar d’ordre ni d’orientació”, explica el Francisco, “si no, les abelles es desorienten”. Per obtenir la mel, s’extreuen els quadres de les arnes i es posen en una centrifugadora. Aleshores, es filtren i s’envasen. La mel serà de mil flors o de romaní, per exemple, en funció del percentatge de nèctar que tingui de cada flor. Quan no hi ha cap nèctar dominant, es diu que la mel és de mil flors.
Les abelles comencen a criar del mig del quadre cap als costats. De mica en mica, van estirant i fabricant elles mateixes més bresca de cera per tal d’estendre-la per la totalitat de l’estructura. La seva cera natural es distingeix de l’artificial per ser d’un color més blanquinós. És la que l’apicultura ecològica pretén fomentar. Un dels principals problemes de les arnes, és quan dins de les cambres de cria entra l’àcar paràsit varroa, perquè afeblirà les futures abelles.
Sobre la manera de criar, “les abelles funcionen per feromones. La reina té una olor especial i, quan comença a dissipar-se, les abelles obreres comencen a construir realeres per criar noves reines. Les larves d’abella s’alimenten amb gelea reial durant uns quants dies. Les que seran abelles reines, però, estaran alimentades fins al seu naixement amb gelea reial”, explicava el guarda forestal. “Quan neix la primera reina, mata les futures reines que encara estan dins les realeres. Aleshores, la reina sortirà a fer un vol per fecundar-se. Serà fecundada per un màxim de 15 mascles i aquestes fecundacions li serviran durant tota la seva vida. Quan estigui fecundada, tornarà al rusc i anirà ponent ous. Els que posi sense fecundar seran abelles mascles, mentre que els ous fecundats seran femelles”, descriu el Francisco.
“Les abelles xuclen nèctar de les flors, el porten al pap i després el regurgiten, vomitant-lo a una altra abella. Així, se’l van passant d’una a una altra”, explica el Jaume Cambra. “Aquest procés s’anomena trofal·laxi. L’última abella posa la substància restant en una cel·la. Amb aquests intercanvis bucals, el nèctar ja no és nèctar. S’ha carregat amb enzims digestius, fet que comporta unes transformacions químiques al nèctar. Al final, queda glucosa i fructosa”, descriu el professor de botànica. És aquesta substància que, deshidratada per les pròpies abelles tot fent ventilació, acabarà convertint-se en mel.
L’objectiu de l’apiari de Santa Margarida no és produir mel, sinó practicar l’apicultura de manera ecològica. A més, també s’obtenen dades de la flora mel·lífera del parc. El Jaume Cambra descriu que “analitzant la mel, es pot detectar quina flora apícola hi ha a la zona, perquè conté una gran quantitat del seu pol·len”. I és que “les abelles t’obren la ment a la natura”, explica el professor, que està fascinat per la seva manera de relacionar-se.
“La societat s’ha allunyat del camp. S’ha concentrat a les ciutats”, descriu el Jaume Cambra. “Hi ha un gran desconeixement de la natura. Cada societat té uns nivells de coneixement de l’entorn i la biodiversitat diferents, d’acord amb la seva tradició. A Viena, per exemple, hi ha una escola d’apicultura que té 300 anys”, segueix l’apicultor ecològic. Però al final, és imprescindible saber-ne, perquè “tenir coneixement del nostre entorn fa que respectem més la natura”.