Cultura
Maria Soucheiron Grau
L’escriptor, assagista i biògraf Mauricio Wiesenthal –nascut, com ell mateix diu al seu últim assaig, El derecho a disentir, a una casa modernista situada a la Gran Via, al cor de Barcelona, l’any 1943- es presentava aquest dijous amb modèstia com a humanista i professor, remarcant la paraula respecte abans d’iniciar una xerrada a la Llibreria Garbí, a la Via Augusta nombre 9. En un ambient agradable i acollidor, i amb un gran nombre d’assistents a l’anomenada Festa de la lectura d’hivern de la llibreria, Wiesenthal hi estava convidat per parlar de l’obra autobiogràfica del reconegut escriptor austríac Stefan Zweig, El mundo de ayer.
Al parlar sobre Zweig, s’encén de passió i admiració per un dels que van ser els seus mestres, del qual parla com un home que va heretar els coneixements de la cultura alemanya de les llums, prèvia a la I Guerra Mundial. En ell existia el que Wiesenthal anomena set de l’esperit, una curiositat feta de tota aquella il·lusió que va trobar l’autor en el món de la Il·lustració alemanya que el va precedir, el bressol de gran part de la filosofia, música i literatura europea. Al parlar de Zweig, Wiesenthal explica als assistents “la necessitat de transportar aquella carta lacrada”, de passar i traspassar els coneixements heretats de qui va ser el seu gran mestre, igual que els coneixements i obra de tots aquells artistes, escriptors, filòsofs i, en definitiva, savis, que ja no viuen entre nosaltres, però sí que ho poden fer a través de la seva obra.
Wiesenthal enllaça l’obra de Zweig amb experiències personals, i com a professor explica la necessitat d’ensenyar des de la tendresa, “amb modèstia de llapis abans que amb pretensió de ploma”. La peregrinació, la paraula escrita i, per tant, viva, i les cites a diversos autors i espais, van acompanyats de lliçons vitals. L’autor fa de la divagació i el no romandre un estil de retòrica, coherent amb la seva obra i estil d’escriptura, malgrat que no parla d’ell mateix en cap moment, sinó que projecta la seva vitalitat i força a l’hora de parlar dels autors que més l’han colpit.
Travessant el seu discurs, que se centra en altres autors, apareixen esmenes al seu últim assaig, puix que és un home que creu fermament en el dret a la llibertat i en totes “les raons que tenim per anar a contracorrent”, autoproclamant-se com un rebel al llarg de la seva vida: en la seva formació i en la seva professió, fent especial crítica al sistema i programes educatius. Parla, llavors, de la “curació a través de l’esperit”, la qual significa el trobar un sentit al món -al viure- en l’art i les obres d’aquells autors que heretem a través de l’esmentada, carta lacrada.
“La xerrada es perllonga, però cap dels presents s’aixeca per marxar”
La xerrada es perllonga de manera inesperada, gràcies a la naturalitat i organicitat amb la qual Wiesenthal va trenant el seu discurs, però cap dels presents s’aixeca per marxar, captivats pel parlar des de la saviesa de l’escriptor germanocatalà. Wiesenthal personifica una de les mateixes expressions que empra i gesta al llarg de la xerrada, “quan es pot donar, no es pot matar”.
