Opinió
Carme Rocamora i Seguí
El matí del 7 de juliol salten totes les alarmes. S’obre un esvoranc a Sant Gervasi, a la zona on treballa la tuneladora de l’L9. Comença el recompte, en actualització constant, dels edificis desallotjats i la incertesa s’estén per tot el barri i per tot Barcelona, amb l’ombra de la crisi del Carmel ben present en la memòria col·lectiva.
No sé si va ser l’experiència acumulada arran d’aquell episodi, durant l’etapa de Joan Clos a l’alcaldia, o bé la vocació de servei públic de l’actual equip de govern del districte de Sarrià-Sant Gervasi allò que ha permès actuar amb celeritat i eficàcia. Probablement, una combinació de totes dues coses. El que sí que sé és que aquest diari, amb dotze anys de trajectòria, ha assenyalat moltes vegades les errades i les mancances de l’Administració municipal. Però la resposta davant aquest esvoranc no és un d’aquests casos.
Precisament perquè sovint expliquem les mancances de les institucions, crec que també és necessari reconèixer quan les coses es fan bé. Sense cap voluntat de fer propaganda ni de caure en posicionaments electoralistes, la gestió d’aquesta crisi ha estat, fins ara, exemplar. Aquesta és la percepció de qui escriu aquestes línies després d’haver parlat amb desenes de persones afectades i d’haver comprovat sobre el terreny el desplegament dels serveis municipals, passant pels Bombers de Barcelona, Protecció Civil, la Guàrdia Urbana o tècnics del districte.
També és cert que les característiques socioeconòmiques del barri han condicionat la gestió de la crisi. Des d’aquest diari hem insistit sovint que el districte no es pot entendre des del tòpic homogeni del «barri benestant», perquè no és el mateix el Farró que les Tres Torres, ni Vallvidrera que Galvany. Tot i això, possiblement una situació com aquesta ha estat més fàcil de gestionar en un entorn on moltes de les persones afectades poden recórrer a una segona residència o a una xarxa familiar de suport. Probablement, el panorama hauria estat diferent en barris amb més vulnerabilitat social, com el Raval o la Trinitat Vella.
Ara bé, aquest context favorable no resta mèrit a l’actuació municipal. El més rellevant és que cap de les persones que necessitaven allotjament s’ha quedat sense resposta i que, des del primer moment, l’Ajuntament ha estat capaç d’oferir alternatives i informació. No hi ha hagut sensació de desemparament ni dubtes sobre a qui adreçar-se per obtenir ajuda.
La resposta institucional ha combinat un desplegament tècnic i polític notable. Les compareixences informatives han estat constants i, més enllà d’algunes contradiccions puntuals en la informació feta pública per les dues administracions competents -Ajuntament i Generalitat-, el contacte permanent amb el veïnat ha contribuït a reduir la inquietud. En aquest sentit, ha estat especialment valuosa la presència continuada sobre el terreny de representants coneixedors del territori, com ara el conseller tècnic del PSC Blas Navalón i la consellera, també socialista, Bego Roget. Tot plegat, sota la direcció permanent de la regidora del districte, Maria Eugènia Gay, i del responsable de Seguretat de l’Ajuntament, Albert Batlle.
S’havia alertat, en òrgans de participació, de l’aparició d’esquerdes abans de l’esvoranc? Sí. Hi ha una crisi de l’obra pública a Catalunya després dels episodis de Sant Gervasi, Vallbona o l’incendi de Sants? És una qüestió que caldrà analitzar i investigar amb rigor. Però una cosa no treu l’altra. La resposta de l’Ajuntament davant aquesta emergència ha estat un exemple de gestió pública eficaç: un model que valdria la pena tenir present quan arribin futures crisis.
