Explorar el Jardí
M. Josep Tort
Conèixer l’hort i els jardins del convent dels caputxins ens apropa a l’essència de la tradició monàstica: la vida contemplativa i la vida de pagès. L’hort ha estat cabdal en l’autosuficiència alimentària de les comunitats, però avui ha perdut importància a conseqüència del seu trànsit cap a la modernitat i a les poques mans que queden als convents. El jardí i el bosquet segueixen sent l’espai idoni per a la contemplació.
La construcció del convent es va iniciar l’any 1887 sobre uns terrenys cedits per la família Ponsic que estaven situats en un dels vessants de la riera Blanca.
Els caputxins pertanyen a la família franciscana que segueix les regles de Sant Francesc d’Assís. En els inicis va ser un important centre de projecció intel·lectual, una casa d’estudis teològics, bíblics i filosòfics, freqüentada per pensadors il·lustres, on els joves caputxins endegaven la seva formació.
L’any 1936, el convent va ser incendiat i saquejat per les milícies anarquistes i molts veïns de Sarrià van ajudar a restablir l’ordre i salvar la biblioteca. Van quedar només les parets mestres. Posteriorment, l’arquitecte Pere Benavent va dirigir la seva restauració.
El convent conté el Museu Etnogràfic Missional Andino Amazònic, la Biblioteca Hispano Caputxina i l’Arxiu Provincial de la comunitat. Actualment hi viuen 14 frares, que es dediquen a l’activitat pastoral i a l’ajuda humanitària.
Un hort amb caràcter rural
L’hort dels caputxins ha perdut la seva missió productiva, però segueix mantenint el caràcter rural malgrat l’escàs aprofitament que s’hi fa. Abans era gairebé el doble de gran, però avui queden quatre bancals separats per una cruïlla de camins guarnits amb boniques pèrgoles on s’emparren lianes com la vinya i la buguenvíl·lia. A la primavera, les flors broten acolorides als marges dels bancals.
Un conjunt de fruiters ens fan pensar en els valors simbòlics d’algunes espècies. L’olivera simbolitza la pau, la saviesa i la fecunditat, i les seves branques i olis s’utilitzen en moltes cerimònies religioses, fet que li atorga un valor sagrat. El llimoner pren el valor de la vida i de la protecció contra l’adversitat i la figuera s’associa a la fertilitat i a l’abundància.
Un caquier (Diospyros kaki), que destaca per la seva longevitat, simbolitza en algunes cultures l’alegria i la victòria.
Al voltant de l’hort, s’albira la gran bassa d’aigua que hi ha per nodrir els conreus i un conjunt d’espècies remarcables, com un ficus de cautxú esponerós (Ficus elàstica), xiprers imponents, un til·ler, iuques, llentiscles, una araucària, etc.
Als inicis del convent, en Fra Damià de Llavaneres va cultivar més de 100 varietats de flors i l’hort era sempre ple d’hortalisses. Li deien el fra artista del Maresme. Va tenir un parell de vaques i els monjos de Montserrat li van encarregar guarnir amb flors l’altar major de la basílica.
El bosquet dels caputxins és un espai singular, apte per a la contemplació. És molt frondós i està solcat per camins flanquejats per xiprers i altres espècies de baix port. Entre les diferents espècies que hi habiten, hi destaquen un conjunt d’arbres que formaven part del paisatge autòcton d’aquest indret, com els pins blancs i els dos colossals pins pinyoners (Pinus pinea), que haurien d’estar catalogats. Altres espècies com el fals pebrer, la xicranda, l’alzina, l’ullastre, el llorer i diverses espècies suculentes sovintegen en aquest bonic bosquet. Al límit amb el col·legi Sagrat Cor s’albira un antic hort a la base d’un tal·lus ple d’atzavares i altres cactàcies. Al final, un lledoner resta empresonat entre dues parets mitgeres.
El jardí del petit claustre
El jardí del petit claustre destaca pel gran nombre d’espècies suculentes que hi habiten. Al voltant d’una glorieta octogonal que aixopluga un pou, se situen un conjunt de testos i jardineres que alberguen grans exemplars de l’espècie Euphorbia candelabrum, una planta suculenta de port columnar que sembla un cactus però no ho és. Les branques, sempre verdes, presenten quatre arestes amb espines i es ramifiquen fins a atènyer grans alçades i poden arribar a adoptar la forma d’un curiós arbre.
A l’entrada al convent, un cedre amb més de 130 anys de vida s’ha constituït com a símbol dels caputxins de Sarrià. És l’element emblemàtic que acompanya totes les trobades i esdeveniments. Per les seves excepcionals propietats, aquest arbre té una fecunda simbologia: la gran longevitat i el caràcter perennifoli de les fulles s’associen amb la vida eterna i amb la fortalesa i fermesa de la fe.
La inalterabilitat de la fusta de cedre i l’excepcional aroma que produeix en cremar-se li han atorgat una significació sagrada palesa en moltes cerimònies religioses de purificació i en la construcció de molts temples, com el de Jerusalem.
El Tord
El tord comú (Turdus philomelos) és un ocell distribuït arreu del territori, de la família dels túrdids, com ara la merla. És un ocell forestal que selecciona paisatges en mosaic dels marges de boscos caducifolis i alzinars humits, per això a Barcelona només cria, amb baixa densitat, a Collserola i àrees d’urbanització laxa de Vallvidrera i Les Planes. Té les parts inferiors de color blanc rossenc i llistades de taques negres en forma de falca, que al coll s’ordenen per formar una fina bigotera; la part superior, és de color terrós. Amida uns 20-23 centímetres de llarg i els dos sexes són similars.
A l’hivern és més abundant i es poden veure diversos individus junts, però són monògams i el mascle estableix un territori clar de cria; construeix el niu a les capçades dels arbres. És un animal omnívor, menja molts invertebrats com les erugues, cucs i caragols (són els seus preferits i sovint deixa les closques sobre la pedra o branca on els trenca); i a l’hivern, menja sobretot fruits i baies, actuant com a dispersor de llavors. És un excel·lent ocell cantaire, amb una melodia captivadora. Té un vol ràpid, és aleshores quan es pot observar la taca axil·lar que facilita la diferenciació amb la resta d’espècies de tords. És un ocell gastronòmicament apreciat i ha patit sempre una gran pressió cinegètica. Per sort, ara està més protegit (la seva cacera està prohibida a Barcelona) i és un ocell adaptable i molt prolífic (fa fins a quatre postes).
Dita: Pel febrer, sort del tord, que en menja el corc.