Cultura
Jesús Mestre Campi
El febrer d’enguany s’ha iniciat l’Any Cubeles, una celebració que aplegarà un seguit d’activitats. Va començar amb la gala el 6 de febrer a l’Aliança del Poblenou. Manuel Cubeles i Solé (Barcelona 1920 – La Garriga 2017) va ser un coreògraf i un destacat promotor de la llengua i la cultura popular catalana. La seva afició a la dansa va quedar ben aviat entredita quan, durant la Guerra Civil, va ser ferit en una cama en un enfrontament al Turonet del Merengue durant la batalla de Balaguer, el 1938. Tenia, doncs, 17 anys i formava part de la Quinta del Biberó. En plena campanya militar el doctor Josep Trueta el va operar, el va salvar, però va quedar coix, tot i que posteriorment li van fer 14 operacions més.
“Sou un signe de contradicció, un coix que ensenya a ballar”, abat Escarré
Els primers anys de postguerra Cubeles va passar gana, però va conèixer en Josep Benet i Morell, l’escriptor i activista que li va mostrar la importància que la dansa podia tenir en aquest moment: “no podem cantar en la nostra llengua, però sí que podem ballar en català”. Aleshores comença a col·laborar amb el Casal Catòlic de Sant Andreu, on segueix el seu interès per la dansa popular del país seguint la via oberta per Joan Amadas i Joan Tomàs, però també la d’Aureli Capmany, Joan Rigall i de Joan Bial, el seu mestre i director de l’Esbart Folklore de Catalunya. I això el porta, també amb Benet i altres, a fundar l’Esbart Verdaguer el 1946, una aventura que va durar nou anys. El president era Salvador Millet i en la primera Junta hi havia Josep Benet, Alexandre Cirici, Jaume Picas o el mateix Cubeles, que va ser el primer director. La direcció musical es confià a Lluís Moreno i Pallí. L’Esbart Verdaguer va tenir un gran èxit, aportant color i moviment en uns anys molt grisos. Cal destacar també la fundació de l’Obra del Ballet Popular, des d’on Cubeles continuà la tasca de recuperar danses populars catalanes.
A principis dels anys 50 hi ha desavinences dins de l’Esbart Verdaguer, cosa que acaba provocant la divisió de l’entitat. El grup de Cubeles —a l’assemblea havia proposat una candidatura encapçalada per Maurici Serrahima Bofill i entre els vocals hi havia Benet, J. A. Parpal, Josep Vallverdú o Joan Quera— va perdre i van deixar l’Esbart. Aleshores comença la relació amb el Centre Parroquial de Sarrià. Cubeles ja havia portat diverses vegades l’Esbart Verdaguer al Teatre de Sarrià i coneixia a la gent del centre. Va tenir una bona entesa amb Frederic Amat, el pare de l’artista, aleshores president i principal avalador del centre. Cubeles també tenia molta amistat amb el caputxí Rafel de Sarrià i li van demanar que dinamitzés el grup de bastoners dels Caputxins. I Amat insistia que calia renovar L’Estel de Natzaret, a punt de fer el cinquantenari, que havia quedat com fossilitzat. Cubeles proposa canvis i introdueix la dansa a l’Estel, sobretot uns balls de diables que va fer amb els bastoners dels Caputxins. La sacsejada a l’Estel va ser un èxit i va enfortir els lligams del coreògraf amb Amat i la gent del Centre. Poc després, Cubeles dirigia una representació del El somni d’una nit d’estiu —en castellà— al Teatre de Sarrià el 1954, “Mai s’havia vist una cosa semblant a la vila!”, recorda Joan Ribas.
L’Esbart Sarrià
Manuel Cubeles va arribar a Sarrià amb Núria Cubas, una jove dansaire de17 anys que havia destacat a l’Esbart Verdaguer. I amb l’Estel va iniciar-se una estreta col·laboració amb gent com en Santiago Tornei i el seu pare Josep, i en Quicu Piquet, en Pere Queraltó i mossèn Àngels Obiols, el director de l’Orfeó Sarrianenc. Aquesta bona entesa amb la gent del Centre va ser decisiva en la fundació de l’Esbart Sarrià, el 1955. Cubeles va animar els bastoners dels Caputxins perquè entressin al nou esbart i, amb els nois col·locats, va ser fàcil atreure un bon grup de noies per completar la companyia, la qual, en poc temps, va comptar amb uns 40 components, uns 20 homes i 20 dones. La majoria eren molt joves, com l’Ernest
Serrahima o la Montse Piquet, als quals la participació en l’Esbart va obrir noves perspectives, va ser una entrada d’aire fresc i de modernitat a un ambient resclosit que va transformar el Centre Parroquial, aleshores la principal entitat cultural del barri. A partir de l’Esbart es van formar moltes parelles i alguns matrimonis, com el de Santiago Torner i la Núria Cubas. En Santiago era, per a Cubeles, l’home de referència en el teatre i la Núria eren els seus peus en la dansa, sempre que calia mostrar com interpretar una dansa, la Núria materialitzava les instruccions del mestre.
Durant els anys que Manuel Cubeles va dirigir l’Esbart, la companyia va voltar arreu, fins i tot van anar al Palau i una vegada al Liceu. També havia establert residència al barri amb la mare i percebia un sou regular per les col·laboracions amb el Centre i com a secretari i conseller d’Amat. Tanmateix, Cubeles era un home d’un caràcter fort i també es produïen petits conflictes. Quan a principis dels anys 60 la mare va patir una embòlia, Cubeles es va anar apartant del centre i, a poc a poc, de Sarrià. El 1962 va deixar la direcció de l’Esbart que va assumir el dansaire Jordi Torres. Segons diu la Núria, Cubeles va tornar a tenir problemes econòmics durant un temps, fins a conèixer la Mariona Bonet, la filla de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí. Es van casar i el matrimoni va anar a viure a la casa de la família Bonet, al carrer Vallmajor. Aleshores Cubeles ja estava a Ràdio Nacional a Catalunya, on va treballar de productor i va ser el promotor de les primeres emissions en català tant a la ràdio com a la televisió, en programes com Mare Nostrum o Teatre Català.
Els anys 80 Cubeles, que sempre havia mantingut contactes amb Sarrià i amb l’Esbart —sovint reclamava dansaires per fer actuacions a la televisió—, torna a acceptar un projecte del Centre Parroquial, ara vinculat amb el naixent Elenc Teatral J.V. Foix. Era el 1986 i es van muntar grans obres de teatre clàssic, es va recuperar El somni d’una nit d’estiu —aquest cop en català— i es fan noves produccions com Les alegres comares de Windsor o El castell dels tres dragons. També, l’any 1989, el Centre ofereix un càlid homenatge a Cubeles, en motiu dels seus 50 anys d’activitat artística, en la que participa Josep Benet entre altres. La preparació de Pigmalió, el 1991, va ser el final de l’Elenc (que posteriorment va tenir una segona vida) i de la relació de Cubeles amb el Centre. L’Esbart tampoc passava pel millor moment. Entre el 1995 i el 1996 està a punt de plegar, però finalment en Jordi Torres aconsegueix revifar-lo fent una crida als exdansaires. Els joves dels anys 50 en aquell moment eren veterans i no hi va haver relleu generacional. El 2007 Lluís Fabregat assumeix la direcció de l’Esbart, i posteriorment van ser directors Manel Carpi i Alfons Ballejo, que ho és actualment. Cap al 2010, de la mà de Montserrat Farreras, es crea l’escola de dansa amb grups infantil i juvenil.
Cada any, l’Esbart Sarrià convoca al desembre una trobada d’esbarts. Aquest any la trobada serà el 12 de desembre i es dedicarà a Manuel Cubeles. Es representarà una de les seves coreografies més conegudes, El retaule berguedà, amb instrumentació de Rafael Ferrer, basat en els balls i danses de la Patum. Serà el darrer reconeixement que Sarrià farà a una persona que va tenir una visió màgica com a coreògraf i que tant va donar al barri.
Nota: Per fer aquest article, s’ha entrevistat Núria Cubas i s’ha fet tertúlia amb Joan Ribas, Ricard Bonfill i Llorenç Codern. També ha estat molt útil la llarga entrevista a Manuel Cubeles de la revista L’Empremta del Centre, números 10 i 11, i agraïm la col·laboració de Pilar López Arcos i Roser Díaz.
