Notícies del barri
Jesús Mestre Campi
Hi havia l’expectació d’un dia d’estrena al Teatre de la Gleva, ahir dijous 1 de febrer, per conèixer quina era la proposta de Mario Gas en l’espectacle Amici Miei. Les primeres paraules del gran director teatral, un dels més destacats de l’escena catalana i espanyola actual, van ser per convertir a tota la gent que omplia l’aforament del teatre en “amics seus”, juntament amb molts d’altres que ens aniria presentant al llarg de la nit.
Així, en quatre paraules, Gas va escampar el fred i la pluja gelada de la nit farronenca, i ens va acollir en la calidesa de la seva sala d’estar, molt ben acompanyat per Bárbara Granados al piano, i plena de discos, llibres, papers i un gran rellotge que, tanmateix no li va permetre regular gaire el temps. Va començar fort, amb una mesurada interpretació del Res no és mesquí, de Joan Salvat-Papasseit, i va seguir amb un clàssic, un poema de Lope de Vega. Amb aquestes obres va ser suficient per saber que les seves amistats poden venir de molt lluny, que feia una tria molt personal de poesies catalanes i castellanes i que no es limitaria a recitar sinó també, com a home de teatre, actuaria.
L’espectacle va transcórrer per poetes com José Agustín Goytisolo, Rafael Alberti (fantàstica la versió del poema escènic La condición), Miquel Henández, Rafael de León (La profecía, popularitzada per la versió narrada per Alejandro Ulloa), Cristina Fernández Cubas, Fernando Fernán Gómez… Amb Fernán Gómez es va arribar a un dels clímaxs de l’espectacle amb obres de caràcter satíric com Solo, Tiempo, El viejo i, sobretot, Anuncio del siglo XX. Molts d’ells veritables amics de Gas, a alguns dels quals va voler homenatjar com a Constantino Romero amb qui havia passat moltes estones als estudis de doblatge de La Voz de España, a l’avinguda del Tibidabo, que abans havia estat la Sala Granados, una sala de concerts que el Dr. Andreu va dedicar al compositor Enric Granados, besavi de Bárbara. De Romero va llegir un poema en la línia dels “79 desitjos per a canviar el món”, de Goytisolo.
Gas també es va atrevir amb un poema de Charles Bukowski, Nosotros los dinosaurios, escrit els anys seixanta però que considera segueix sent d’actualitat:
Nacimos así
en medio de esto
en medio de guerras prudentemente enloquecidas
en medio del paisaje de fabricas con ventanas rotas y vacías
en medio de bares en donde la gente ya no habla
en medio de peleas que pasan de los puños a las armas y a las navajas.
I l’espectacle va arribar al punt més alt amb la representació d’un petit esperpento de Ramón de Valle-Inclán, El abanderado de las Hurdes (1922). Gas el va representar amb dos putxinel·lis: l’escena és a la redacció de la revista El abanderado…, al despatx de Don Herculano Cacodoro, l’amo, que estableix un diàleg amb el cap de redacció i redactor únic, don Serenín. El rerefons hi ha la Guerra del Rif… Fantàstica la interpretació de Gas que aquí compta amb l’ajuda necessària de Bàrbara Granados, que també l’acompanya al piano quan es llença a cantar, sense xarxa de salvament, tres abrandats boleros.
L’espectacle continua amb un càlid homenatge a l’actor francès Serge Regianni, que havia actuat en una de les poques aventures de Gas com a director de cinema; la pel·lícula El pianista (1998), basada en una de les millors novel·la de Manuel Vazquez Montalbán, amb música de Calos Santos i producció d’Isona Passola. La crítica barcelonina del moment la va deixar fatal, tot i que una recent projecció al Texas sembla valorar-la molt millor com també ho fa la crítica a internet. De Regianni va llegir una tendre i emotiva carta.
Després de més d’una hora i mitja, l’espectacle anava arribant a la seva fi. Encara es va poder gaudir de poemes com Aquesta remor que se sent, de Miquel Martí i Pol:
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.
I tots els Amici ens van acomiadar compartint una copa de cava. Us espectacle singular i únic… almenys fins al dilluns vinent, 5 de febrer. Mario Gas és un mestre de l’escena i ho demostra de manera directa i natural.
