Gent del barri
Juanjo Compaire
Em trobo amb en Mario en acabar l’espectacle “Amici miei” al Teatre La Gleva. La sala estava plena a vessar i la gent, satisfeta, ha trigat una estona en desallotjar-la. Tot i que en Mario fa que l’espectador se senti com a casa, que els petits entrebancs se superin amb humor, se’l nota cansat. Seiem en un racó i sembla que encara ens sobrevolin els fantasmes dels seus amics poetes que ell ha evocat, recitat i cantat. Avui, a més de la pianista que l’acompanya sempre, la Bàrbara Granados, també hi ha hagut una amiga que li ha fet companyia, la Muntsa Rius (cada dia un amic o amiga diferent puja a l’escenari), que ha cantat amb una veu clara de soprano. Les representacions es faran fins al diumenge 27, de dimecres a dissabte a les 20,30h i diumenge a les 19h.
Què fa un uruguaià aquí, a Barcelona?
Soc uruguaià perquè vaig néixer allà, perquè els meus pares estaven treballant allà. Va ser una “casualitat laboral”, diguem-ne. El meu pare estava estrenant totes les sarsueles de Pablo Sorozábal amb la seva companyia. Però soc fill de gent llevantina, de Castelló i de Barcelona. Això abans passava molt. El Fernando Fernán Gómez havia nascut a l’Argentina. Passava molt sovint quan es feien gires de teatre o de sarsueles. I a mi em va tocar allà.
Però us considereu molt barceloní…
Totalment! Al mateix temps em considero català, espanyol i europeu. Soc bastant “internacionalista”, en aquest sentit. I tinc un punt d’uruguaià també! (riu).
Com es viu dins d’una família “de la faràndula”?
Normal. La meva família era normal (si és que hi ha una família “normal” a la vida). Però el que passa és que l’ofici dels meus pares era el teatre i jo he estat en contacte amb el teatre i la música des que era molt nen. Però es viu amb absoluta normalitat i tranquil·litat. No hi ha cap mena de diferència amb qualsevol altre nen: anava a escola amb els meus companys, després a la Universitat…
Sempre heu mostrat molt interès pels clàssics...
Sí, però també m’interessa molt el teatre del segle XX, del segle XXI… Els clàssics penso que són aquells autors, aquells textos que ens estan parlant de coses que no tenim resoltes i que, per tant, són textos que encara estan “coent”. Llavors hem de projectar una mirada contemporània sobre aquests textos. Un clàssic és una persona que la problemàtica que planteja ha passat pel damunt de les èpoques i encara ens pot semblar actual. La resta és teatre “museístic”, que no m’interessa gens.
“Els clàssics penso que són aquells autors, aquells textos que ens estan parlant de coses que no tenim resoltes”
Tenim necessitat de referents en una època de desconcert?
És una època, aquesta, de molt desconcert, on els referents són fonamentals. Saber d’on vens per caminar és molt important. I aquest és un moment en què manquen referències. Penso que fora bo que la gent tingués més cura a tenir referències.
El teatre és un espai protegit davant de l’hostilitat del món?
Sí, quan estàs sobre un escenari o dirigint et sents molt protegit. Per exemple, aquest és un espectacle que surt d’unes ganes de comunicar-se amb el públic en un ambient relaxant per parlar de l’amor, de la contradicció, de l’amistat, de la societat,… Perquè els grans poetes o textos tenen coses que arriben molt al cervell, però arriben també a la sensibilitat i al cor.
Però en companyia dels amics…
L’amistat -ja ho dic a l’espectacle- és un sentiment superior. És sentir-se acompanyat, és fer camí amb altres, és estimar amb altres. És una manera molt entranyable i tendra d’existir.
“L’amistat és una manera molt entranyable i tendra d’existir”
El vostre barri és el Farró…
Bé, fa alguns anys vaig començar a viure al carrer Saragossa. Després vaig marxar, però més tard vaig estar pel voltant… a la plaça Molina, a Mitre/Vallirana, després a la plaça de Sant Joaquim i ara tinc un pis al carrer Pàdua. Aquest barri m’agrada molt. Abans ja el transitava molt i ara ja fa molt temps que hi soc. És una illa fantàstica, voltada de grans artèries. I té encara el sabor de barri, de poble, de gent que es coneix, de petites botigues i comerços. M’agrada, m’encanta.
“El Farró és una illa fantàstica, que té encara sabor de barri”
Sabeu que hi ha una proposta de l’associació de veïns de peatonalitzar el barri…
Em semblaria fantàstic. Seria encara més poble, sí, sí…
Vau fer una sèrie, “Nit i dia”, ambientada a Monterols…
Bé, ambientada a molts barris. Jo feia un paper negatiu, encara que era molt complex i molt maco d’interpretar, perquè era un home amb contradiccions i semblava una cosa i després n’era una altra. Vaig tenir la sort que em caigués aquest paper i el vaig gaudir molt.
Què us sembla el que ha passat amb la sala Granados?
Em sembla una pena, per moltes raons. Primer, perquè és la sala Granados i estaria molt bé que continués, que fos un auditori de música, una sala de teatre… Després perquè molts anys va ser “La voz de España”, una casa de doblatge on es doblava meravellosament bé. Hi vaig coincidir amb molts amics, companys i mestres que em van ensenyar a doblar i on jo vaig estar doblant durant molts anys. Hi havia el Felipe Peña, pare de la Vicky Peña, gran actor i gran doblador.
“Em sembla una pena el que ha passat amb la sala Granados”
Em sap molt de greu que ja no existeixi. Però, en fi, no sé si era molt car, si el barri no l’ha pogut comprar com a lloc emblemàtic. És una llàstima que es perdi. Perquè tenia una planta primera a peu de carrer molt maca. I era un lloc per fer-hi quelcom: un auditori de música, un teatre petit, un espai cultural que podria haver estat molt interessant.
