Entrevista
Ana Rubió
Ens trobem una tarda a la Casa Orlandai; no porten faixa ni camisa grana, però duen posat el somriure d’algú que està a punt d’explicar-te el seu projecte més preuat. Són Eduard Novell, el cap de colla dels Castellers de Sarrià, i Dani Ortiz, el seu president, i tots dos comencen el seu primer mandat al capdavant de la Junta Directiva.
Com descriuríeu la sensació de fer un castell en una diada?
EDUARD: Fer un castell a plaça és una recompensa emocional.
DANI: És molt personal i cadascú té la seva experiència i, així i tot, l’èxit sempre és col·lectiu.
E: És el resultat de moltíssimes hores, visibles i invisibles; una mostra que la feina està ben feta.
D: Per qui no ha fet mai castells, és una pregunta típica: i contra els altres, què? Hi haurà colles que ho veuran diferent, però nosaltres competim contra nosaltres mateixos i els nostres objectius. És una experiència molt genuïna: intentem superar-nos tots junts, amb el físic i les habilitats que tinguem.
D’on neix el vostre interès pel món casteller? I pels Castellers de Sarrià?
D: El meu és un cas típic de família en què qui primer descobreix la colla és la meva filla petita. A casa no érem de tradició castellera, però ella va insistir de tal manera que un dia la vam portar a veure un assaig i li va agradar molt. Tot i això, pensàvem que ja se’n descuidaria, però no va ser així, sinó que va continuar insistint i s’hi va unir el germà; finalment van quedar-se a la colla.
E: Els meus cosins sempre han fet castells i jo des de petit que he anat a plaça. Durant l’adolescència, vaig estar dos anys a una altra colla, però va arribar la universitat i vaig decidir deixar-ho. Ara farà tres anys i mig, un amic de Sarrià em va parlar d’una colla petita al barri i m’hi vaig unir.
D: Jo vaig portar els fills a assaig durant un temps; en un inici, només els acompanyava, però després t’hi vas posant, voltes, ajudes, t’hi quedes una estona… T’hi trobes bé i quan no te n’adones ja duus la faixa posada i ets al mig ajudant a fer pinya.
Dins del món casteller, unió i cooperació són dos valors indispensables i aquesta combinació enriqueix, no només la colla, sinó a tot el seu entorn.
D: Aquest és un dels propòsits explícits de la colla. Nosaltres fem castells, sí, però alhora treballem per construir i potenciar el teixit veïnal. Modestament, donem vida al barri, articulem un projecte inclusiu i per a totes les edats. Això penso que té un gran valor social, malgrat que els nostres amics del districte no sempre ho veuen de la mateixa manera.
En aquest sentit, a més a més de fer castells, com a colla teniu diverses línies d’acció; quines són les iniciatives que voleu potenciar durant el vostre mandat?
D: Per una banda, continuem treballant en la ‘Xarxa empetxinada’, un projecte que busca convidar el comerç de proximitat del districte a ser membre actiu de la colla. No cal que facin castells forçosament, sinó que el nostre desig és generar una mica de capil·laritat de botigues vinculades a la colla. Per l’altra, volem continuar col·laborant amb entitats que treballin en l’àmbit d’immigració per oferir l’espai de la colla a persones nouvingudes.
La colla com a espai de socialització té molt de potencial.
D: Exacte, la colla és un espai privilegiat per poder oferir una acollida a aquelles persones que no tenen família ni amistats a la ciutat, ni coneixen l’idioma.
Què us ha portat a presentar la vostra candidatura?
E: Jo soc una persona que o m’hi foto o no m’hi foto. No sé, les mitges tintes no les porto bé.
O soc cap de colla o no soc casteller.
E: No, tampoc (riures), però vinc a tot o no vaig a res, i des del primer dia vaig anar a tots els assajos i a totes les actuacions. Llavors, segons això, acabes tenint més presència a la colla. Primer, vaig entrar a l’equip de pinyes, on ens encarreguem de col·locar a tothom.
Tothom té un lloc fix en un castell?
E: Sí! Això és una cosa que no se sap, però si en un assaig som 120 persones, totes elles tindran la seva posició exacta.
Quina feinada…
E: No ho negaré pas. Doncs això, jo estava a l’equip de pinyes i abans d’acabar la temporada, quan l’Edu i el Jordi -antics caps de colla- van comentar que ja no seguirien, la gent se’m començava a apropar i em deia: què, tu què? T’hi poses o no t’hi poses? I m’hi vaig posar.
D: Jo vaig ser vicepresident en l’anterior mandat, quan la Bibi presidia la colla, i ella m’ho va proposar. El meu perfil no és tècnic però, en canvi, sí que puc contribuir als grans reptes de la colla: el local, la carpa, l’arrelament al barri… De fet, cal subratllar que som l’única colla de Barcelona que no tenim espai d’assaig, ja no diré només local, sinó que no tenim sostre.
E: Si plou, no podem assajar. Sort n’hem tingut de l’escola Frederic Mistral – Tècnic Eulàlia, que des dels inicis ens cedeix el pavelló, però ara se’ns ha quedat petit. Toquem el sostre en castells que no són límit per a nosaltres.
Per resoldre aquesta problemàtica, fa més d’un any que l’Ajuntament de Barcelona va acceptar ubicar temporalment una carpa, al solar municipal que hi ha a tocar de l’estació dels FGC de Sarrià; en quin estat es troba la instal·lació?
D: Ara per ara, és un dels temes més punyents. La previsió era que començaríem el 2025 assajant a la carpa; amb sostre, menys fred, sense pluja i sense haver de carregar tot el material amunt i avall. De moment, el termini s’està allargant i, tot i que ho hem explicat molt, no sabem si a Districte acaben de ser conscients que, per a nosaltres, cada dia que passa, sobretot a l’hivern, ens costa molt.
Com afecta el desenvolupament de la colla la falta d’un espai digne on assajar?
D: És un sobreesforç en tots els sentits. A més, haver de dir que ets una colla nòmada, molta seriositat no dona. Tot i això, sempre hem dit que no volíem que aquesta precarietat fos excusa de res. Màxima autoexigència. Però és veritat que per continuar evolucionant necessitem imperiosament una seu.
E: També cal dir que igual de precaritzades que estem nosaltres, també ho estan la resta d’entitats de cultura popular i això acaba afectant el tipus de socialització que hi ha al barri.
Quines altres prioritats teniu durant aquest mandat?
D: Per un costat, consolidar el fort creixement dels últims anys en castells, en dinàmiques de la colla i en presència al barri i, per l’altre, incrementar el nombre de castellers i castelleres de la colla per passar dels 160 als 200 membres actius.
E: I amb aquestes 150 o 200 persones, tenir castells nous a plaça.
Actualment, quin és el vostre castell límit?
E: L’any passat vam tancar el nostre castell límit carregant la torre de 7 durant la Festa Major de Sarrià. Carregant-la. El fet de carregar és un èxit, perquè és el camí a aconseguir descarregar aquest castell, però se’ns va quedar l’espineta.
D: És un castell molt difícil, eh.
E: És extraordinàriament difícil. És una torre de 7 i és la porta d’entrada als castells amb folre, que és un altre paradigma dins el món casteller. Més enllà d’això, fer el salt als 8 pisos. És complicat, però s’estan fent bé les passes. Ja des de la candidatura anterior es va fent molta feina per aconseguir-ho.
(…)
Això és un tema, els egos aquí existeixen, però els hem de deixar de banda. La nostra candidatura està treballant per unes coses que no assolirem, això és una cosa que hem de tenir claríssima. No ho estem fent per nosaltres, ho estem fent per la colla. I si d’aquí no sé quants anys, volem veure castells de nou dels Castellers de Sarrià, ara hem de començar a fer feina en aquesta direcció.
Quin diríeu que és el vostre repte personal en aquest mandat?
E: El meu serà mantenir el cap fred, quan el cor em demani insistir. I aprendre a llegir la colla com a conjunt de més de 100 persones, de manera que pugui prendre les decisions correctes pel bé del grup.
D: Tenir l’habilitat de minimitzar els conflictes i intentar resoldre’ls o canalitzar-los perquè les coses vagin fluint de la millor manera possible i amb les mínimes tensions possibles.
E: I de cara al barri, aconseguir que totes aquelles persones de Sarrià, a qui potser algun cop els ha passat pel cap fer castells, es vegin amb la valentia i la tranquil·litat de venir un dia a provar-ho.
I per anar tancant, què li diríeu al vostre jo d’aquí a dos anys?
E: Segurament que ho hagués gaudit més, no?
No, home!
E: (Riures) Més encara, segur que ho gaudeixo moltíssim! Però que no tingui pressa. Per a res. Que el fet de ser cap de colla i tenir un equipàs, amb una sots cap de colla, que és la Judit, i tot un equip tècnic, que no em corri l’ansietat a dins de voler demostrar res fora de temps.
D: Jo també diria saber gaudir, valorar i no perdre la capacitat de meravellar-nos. Una colla és un microcosmos molt complex, que a més a més funciona voluntàriament, on tothom té el seu encaix. Quan penses en les edats que hi ha, en els perfils, i que tots treballem conjuntament, amb una regularitat, amb una disciplina, amb un calendari… tot plegat és un petit miracle.
