Retrat de l’escriptora els anys seixanta. La fotografia l'ha proporcionada l'Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans.

arts i lletres

Maria Barraso

El barri de Sant Gervasi forma part inqüestionable del paisatge literari barceloní. Ha estat font d’inspiració i escenari de reconegudes novel·les, poemes i dietaris. Mercè Rodoreda, Manuel Vázquez-Montalbán, Montserrat Roig, Juan Marsé o Eduardo Mendoza han fet passejar els seus protagonistes pels carrers impassibles d’aquest trosset de ciutat prodigiosa, creant un privilegiat cosmos de ficció i una ubicació urbana literaturitzada al nostre abast.

En aquesta secció s’hi aniran colant ressenyes, frases, passatges i reflexions d’alguns dels escriptors que han fet del barri de Sant Gervasi un testimoni de les seves millors històries.

De tots els jardins
(Mirall trencat. Mercè Rodoreda, 1974)

Si Sant Gervasi pertany a un univers literari, aquest és el de Mercè Rodoreda. Les seves torres, carrers i, sobretot, aquells jardins “esmeradament entretinguts” 1 configuren l’escenari de la vida de Teresa Goday, la bella peixatera del Mercat de la Boqueria que esdevindrà la poderosa Senyora Valldaura a Mirall trencat.

“A la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, i voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc”1, Mercè Rodoreda hi situa la casa abandonada del Marquès de Castelljussà, que serà la residència i marc de la història dels Valldaura.

El bosc era un parc abandonat que l’escriptora, de petita, contemplava “frondós d’arbres centenaris” 1 des del menjador de casa seva, al carrer de Manuel Angelon, i curiosament, també des del pis que va comprar anys més tard al carrer de Balmes. S’hi alçava imponent una torre de tres pisos que tenia l’entrada principal pel carrer de Ríos Rosas i al darrere un jardí extens que, com endevina la Teresa en observar-lo per primera vegada, “devia haver estat un parc” 1, el del Marquès de Can Brusi.

Aquell jardí, “on les acàcies d’escorça arrugada, encara tenien un desig cansat de florir a la primavera” 1, ple de moreres, roures i til·lers, constitueix un personatge imprescindible en la novel·la, que evoluciona i se sumeix en la decrepitud alhora que ho fan també els seus protagonistes.

L’oasi lluminós i bucòlic de rosers bords i lilàs dolorosos, que havia estat “el niu de la lluna i el cau de rossinyols” 2 de les nits d’estiu de la família Valldaura, va donant pas a zones d’ombra i fulles seques on l’heura, que abans s’enfilava, acaba escanyant. I el verger esplendorós i idealitzat que tot ho veia contempla finalment, emmalaltit i sense ocells, la decadència fosca d’aquella vida encegadora.

En aquests dòcils matins de març, no és difícil advertir que el sol d’hivern que daurava la pell de la Teresa, a través de la galeria de vidres de colors del capdamunt de la Torre, destil·la encara els seus reflexos irisats sobre els plataners impertorbables que dominen el que avui és el Parc de Monterols, potser amb certa nostàlgia de temps radiants “on tot eren flors i arbres”2.

I és que Sant Gervasi era, ben bé, el “jardí de tots els Jardins” 1.

 

Apunt biogràfic 

Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores més importants i rellevants de la narrativa catalana contemporània. Va néixer el 10 d’octubre de 1908 al barri de Sant Gervasi de Cassoles, en una casa amb jardí, propietat del seu avi, qui va batejar-la amb el nom de “Casal Gurguí” i on sovint s’hi celebraven festes i actes poètics. Es trobava “

en un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon que encara conserva ”1

”1. La vida personal i literària de Mercè Rodoreda està íntimament lligada al barri. Tot i que durant la seva infantesa va ser educada principalment per la família i, sobretot, pel seu avi, Rodoreda va assistir, fins als nou anys, a una de les escoles que es trobaven al carrer Pàdua. Als vint anys, va casar-se amb el seu tiet, catorze anys més gran que ella, i van instal·lar-se en una casa del carrer Saragossa. Després del seu exili a París i a Ginebra, des de 1939 a 1972, va tornar a viure a Sant Gervasi, al carrer de Balmes, on va comprar un pis al número 341. Rodoreda va passar els seus últims anys a Romanyà de la Selva, però les cases amb jardins, la vida a Sant Gervasi, l’exili a París o l’enyor i el retorn a Barcelona són elements comuns que evidencien nombrosos paral·lelismes entre la vida de l’escriptora i la dels seus personatges.

 

Citacions:

1 Rodoreda, Mercè: Mirall trencat. Club Editor Jove-Club Editor, 2006. Any de publicació 1974 Pròleg de Mercè Rodoreda

2 Rodoreda, Mercè: Escrits biogràfics Imatges d’infantesa, d’Un Cafè i altres narracions, Fundació Mercè Rodoreda, Barcelona 1999

 

Presència de Rodoreda al barri

Itinerari de Mercè Rodoreda a sant Gervasi. Infografia de Mestre&Farràs scp.
Itinerari de Mercè Rodoreda a sant Gervasi. Infografia de Mestre&Farràs scp.

1 Carrer de Manuel Angelon

2 Parc de Monterols

3 Torre Farriols

4 Col·legi

5 Casa del carrer Saragossa

6 Escola N. S. de Lourdes

7 Pis carrer Balmes

8 Jardins M. Rodoreda

 

Lectura: 

Una torre a Sant Gervasi

Valldaura li digué: “M’enduc la dona a París, però com que és molt barcelonina tinc por que s’enyori. Voldria que vostè, amb el temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust.” “Justament —li contestà Fontanills— en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el Marquès de Castelljussà. Però està molt abandonada.” Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se’n enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, es convertia en bosc. Pocs dies abans d’anar a París, Valldaura portà la Teresa a veure la torre. Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: “Déu meu, sembla un castell!”. Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta d’heura amb les fulles que ja s’anaven tornant vermelles, la casa es retallava sobre un cel de tardor. Al costat dels testos amb les plantes, Valldaura preguntà a la seva dona “T’agrada?”
La Teresa, sense dir res, l’abraçà fort.

Fragment adaptat del capítol IV de Mirall trencat, pàgines 70-72, Club Editor Jove-Club Editor, 2006

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here