19.2 C
Sant Gervasi
| Dimecres 03 de juny de 2020 |

No et facis el valent, Sasplugues

Sang a Sant Gervasi (9)

Jordi Quer

No sé quan de temps vaig estar en aquell estat deplorable, però un cop recobrada la consciència no fou fàcil adonar-me on em trobava. Els meus atacants m’havien arrossegat fins a un espai estret i obscur que quedava entre un mur i un cotxe, de manera que era difícilment visible per algú que accedís al pàrquing. Un gat pelut i gras llepava parsimoniosament les restes d’una llauna de tonyina. Ho continuà fent quan vaig maldar per aixecar-me i els efectes de la pallissa se’m feren presents dolorosament. La mare que els va parir, estava cruixit per tot arreu. El cap m’estava a punt d’explotar. Com vaig poder, vaig posar-me a caminar. Ara caic ara m’aixeco, vaig arribar a Balmes. L’opció bona era agafar un taxi, però, com no podia esperar-ne menys, els paios m’havien regirat les butxaques i s’havien endut els quatre duros que portava. Em vaig resignar a anar-hi a peu. A empentes i rodolons vaig rodejar el turó de Monterols per la banda sud. Ningú parà esment en la meva incerta travessia nocturna per aquells carrers solitaris i costeruts, esquitxats d’edificis elegants i clíniques silents. Uns joves amb aspecte de hippies de casa bona, que estaven asseguts en un banc xerrant animosament, m’ignoraren bellament. Vinga, que ja hi sóc, carrer Sant Elies, carrer Muntaner avall. Un agent de la Guàrdia Urbana aturat en una cruïlla m’observà. Tanmateix, quan anava a passar per la seva vora, arrencà la moto a tota velocitat i desaparegué.

El vessant sud del turó de Monterols.

Arribar al despatx fou salvífic per a la meva ànima. El primer que vaig fer fou anar al lavabo i esguardar-me al mirall. Estava fet un desastre. Reguerons de sang resseca solcaven el meu rostre. Els braços i les cames els tenia tots clapejats de blaus. M’havien ben partit una cella. Després de netejar-me i curar-me les ferides, vaig buidar el contingut d’un sobre d’iboprufè en un got d’aigua. Mentre l’engolia, vaig estirar-me al divan. Tot i que la meva voluntat era posar la ment en blanc i relaxar-me, fou impossible no repassar la pel·lícula dels fets que m’havien dut a aquella situació lamentable. El que em feia més ràbia és que s’havien carregat les correccions en les quals havia treballat tot el dia. Això volia dir que havia de trucar un altre cop a l’editor perquè em tornés a passar l’original, començar de bell nou, esforçar-me a recordar les decisions lingüístiques per les quals havia optat. La mandra que això em provocava era còsmica. Vaig tancar els ulls amb l’esperança que l’antiinflamatori fes el seu fet i el mal de cap minvés.

Quan, fruit del cansament, estava a punt d’agafar el son, el timbre del despatx sonà. Vaig fitar les dues portes d’entrada. No era a la d’editor, sinó a la detectiu, que havien picat. El timbre retrunyí un altre cop, amb insistència. Vaig aixecar-me a poc a poc (els blaus em feien un mal de mil dimonis) i vaig apropar-me a la porta. Una ombra s’intuïa al replà. Just quan premia el timbre per tercer cop, vaig obrir.

Publicitat

—Sasplugues, on eres? Concentrat en les teves correccionetes?

El comissari Porxas, un vell conegut el qual feia dies que no tenia el gust de veure, entrà d’una revolada al despatx amb un somriure murri als llavis. El seu rictus esdevingué seriós quan reparà que duia un esparadrap i una gassa a la cella.

—A què es deu aquesta il·lustre visita? —vaig dir-li—. En aquestes hores intempestives, comissari, hauries d’estar mirant la tele amb la dona i les fills davant la llar de foc…

—No et facis el valent, Sasplugues. Avui t’he vist al carrer Vallmajor, posant el nas a l’escenari del crim. Què hi foties allí?

—Ho he vist per la tele, era a prop i m’hi he arribat.

El comissari Porxas s’assegué en la cadira on treballava i, encreuant les cames, posà els peus sobre la taula del despatx.

—Seré benevolent. Explica’m el que saps i jo t’explicaré el que sé.

—Accepto, comissari, si dispares primer.

Porxas agafà un diccionari que tenia a la taula i es posà a fullejar-lo.

—La noia assassinada —afirmà— no és una persona qualsevol. Es tracta d’Ona Puigdellívol, activista social i conegudíssima regidora de la CUP al Districte de Gràcia.

(continuarà)

Pots trobar les entregues anteriors al següent enllaç: https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/

Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.