“No tinc res en contra però…”

Opinió

Espai Gos BCN

Com a resposta a l’article d’opinió “Els regalims de la micció dels gossos en moltes voreres dels nostres carrers” que obre el problema dels pipís de gos a Barcelona i altres temes tractats.

Començarem pel final del seu escrit, i començarem donant-li la raó: EDUCACIÓ I FORMACIÓ!

Però educació i formació per a totes les veïnes, no només per les que conviuen amb un gos. I per què per a totes les veïnes es preguntarà, pensant que vostè no té cap obligació de formar-se en allò que no li interessa com pot ser la convivència amb un gos.

Doncs és senzill, perquè vostè també pot perjudicar la convivència i ni tan sols n’és conscient, ja que no sap quines són les necessitats ni dels gossos, ni de les veïnes amb gos. I només sabent quines són aquestes necessitats i si estan cobertes o no, pot fer propostes realistes que no tinguin a veure amb el però i sí amb l’estima per aquests animals.

I ara sí, comencem a discrepar del seu escrit, però no tingui por, les veïnes amb gos podem discrepar des de l’educació i amb arguments, tot i que el seu primer paràgraf ja deixa en entredit aquesta condició de persones educades pel fet de conviure amb un gos.

Primer però… Miri no, no hem estat uns «suertudos» ni hem tingut cap comodí pel fet de conviure amb un gos durant la pandèmia. Simplement hem seguit les indicacions de les autoritats pertinents, que per cert ens han comportat infinitat de mals de cap i contratemps. Com a totes, és evident, però així com nosaltres coneixem les de totes, perquè tenim gos, però també tenim fills, germans, pares, avis, ERTOs, negocis, etcètera. Vostè  segurament no sap que el gos té necessitat d’assegurar l’entorn i explorar, que té necessitat de tenir relació amb altres de la seva espècie i que pateix els canvis i els provoquen estrès. Tot això, evidentment, no podia ser cobert amb les indicacions de sortir el mínim temps possible i el més a prop de casa, el que ens ha comportat un sobreesforç per mantenir els nostres gossos el menys estressats possible i evitar molèsties a la resta de les veïnes. I no passa res, és la nostra obligació i la situació de la pandèmia no ha estat culpa de ningú, per tant totes (amb o sense gos) havíem de col·laborar al màxim per mantenir la convivència. Convivència trencada moltes vegades pels policies de balcó que cada vegada que veien un gos sortien a cridar com a posseïts que tornéssim cap a casa i provocant d’aquesta manera un ensurt al gos i els seu lladrucs, lladrucs dels quals érem culpats nosaltres i no l’energumen que crida a ple pulmó. No, no hem tingut un «jòquer».

Segon però….Tenir un gos en una ciutat com Barcelona és fotut, però no pel gos (allò que els gossos han de viure al camp és fals, com que és llarg d’explicar ho deixem per a una altra ocasió), sinó per al seu responsable, ja que és una ciutat no adaptada a la realitat que tenim, que no és un altre que el 25% de les veïnes conviuen amb un gos. Si pot ser o no que hi hagi més gossos que infants, si això a més és alguna cosa que falla o no, no ens pertoca a nosaltres jutjar-ho, Déu ens guard de decidir que no tenir fills és una fallida. Un dels pilars de la convivència és el respecte i la llibertat, per tant, seria bo no haver de patir ser jutjades per decisions personals, siguin en format fill, gos o bicicleta.

Tercer però… Parlem sobre si hem de pagar una taxa o no, però mentre deixi’ns donar-li unes dades: la mitjana anual de despesa que comporta tenir un gos, segons l’últim estudi del 2019, és de 1.282,18€. Això vol dir que a Barcelona hi ha un flux de 192.327.000€ l’any que surt única i exclusivament de les nostres butxaques. Si comptem els impostos directes i indirectes que surten només de les nostres butxaques respecte al flux de diners, la taxa, diria que ja la paguem, i a més col·laborem a mantenir molts llocs de feina que a la vegada contribueixen amb més impostos directes i indirectes.

Quart però… I anem al però més controvertit i que ha generat el seu escrit. Els pipís i les caques. Deixi’ns donar-li més dades: el 98% de les persones que conviuen amb un gos, recull la caca. Aquest 2% que no ho fa emprenya? I tant! Molt més a nosaltres que no pas a vostè. Nosaltres, a part de patir els mateixos inconvenients que vostè, hem de patir generalitzacions i crítiques que, com es pot comprovar amb les dades a la mà, tenen molts de «però» i molt poc de realitat. No ens podrà negar que com a col·lectiu som força responsables. I si no, fixis en altres dades, com la recollida de residus i que ens implica a les que tenim gos i a les que no, com són significativament més baixes.

Pel que té a veure amb els pipís, som igual de responsables, però en aquesta ciutat no tenim les condicions per exercir aquesta responsabilitat.

Veurà, les àrees d’esbarjo no són els llocs on anar a fer pipí i popo. En principi, tot i estar mal concebudes per cobrir les necessitats del gos, són per a l‘esbarjo, com el seu nom indica. El pipí del gos no és només una necessitat fisiològica, és una forma de comunicació entre ells i la comunicació és un eina vital per a la convivència. Explicat de manera molt senzilla, els seus pipís són els nostres whatsapps.

Això vol dir que no podem minimitzar les molèsties que això genera? No, de cap manera. Vol dir que cal buscar solucions que minimitzin les molèsties i alhora cobrir les necessitats comunicatives dels animals. Perquè sí, hi ha una normativa que ens obliga a moltes coses, entre elles a garantir el seu benestar. Vostè ha fet menció que cada cop més persones anem amb ampolla d’aigua (sense desinfectant, ens ho prohibeix les ordenances). Sap què hi ha darrere d’aquesta pràctica? Doncs la responsabilitat del col·lectiu, perquè no, no estem obligades a fer-ho, és iniciativa nostre per minimitzar molèsties a la resta de veïnes.

Les persones amb gos no som éssers bruts i egoistes, som responsables, som veïnes, ens estimem la ciutat i volem millorar-la. Però ai las! Cada proposta que fem a l’Ajuntament per millorar la convivència se’ns és negada o es transforma en una medalla que ells s’atorguen i continuen deixant que la confrontació entre veïnes vagi en augment. És el «divide et impera» que tant els agrada i els dona el control.

Des d’aquesta Plataforma, es va fer proposta a l’Ajuntament d’anar adaptant la ciutat  a la realitat que tenim i situar espais per recollir les miccions i a l’hora permetre la comunicació dels animals, però sembla que no es farà. Coincidirà amb nosaltres que si podem invertir en papereres per facilitar que les veïnes no tirin brossa a terra, o simplement no es guardin l’embolcall o el clínex a la butxaca fins a arribar al contenidor, nosaltres, com a veïnes de la ciutat, també podem tenir espais on cobrir les nostres necessitats, no?

Les persones amb gos d’aquesta ciutat no som les enemigues públiques número 1, som veïnes amb unes necessitats no cobertes per part de l’Ajuntament.

Per què som capaces d’entendre les necessitats d’altres col·lectius i acceptem cobrir-les i per contra, quan parlem de persones amb gos tot ha de ser responsabilitat nostra o pagat com un extra a part dels impostos que ja paguem? Igual aquí està el gran però…

A qui interessa aquesta manera d’entendre una ciutat i una convivència on un col·lectiu pot ser jutjat, fiscalitzat i vilipendiat sense ni tan sols escoltar les seves necessitats per poder millorar aquesta convivència? No, benvolgut, les veïnes amb gos no estem en aquesta ciutat per molestar la resta de veïnes. No som inconscients, ni egoistes, ni mal educades. Però vivim en una ciutat que no atén les nostres necessitats i ens ho posa molt difícil. Una ciutat institucional que no ens vol.

I sí, quedem-nos amb la part positiva i no només en la negativa, no li cal apel·lar a la nostra sensibilitat, aquesta ja la tenim de mena, si no la convivència seria insuportable. Apel·lem juntes a la responsabilitat de qui té la capacitat de facilitar la convivència, l’Ajuntament.

Totes som veïnes, totes som responsables i totes tenim dret a gaudir d’aquesta ciutat amb les nostres individualitats.

Firmat

Una veïna amb gos