14.1 C
Sant Gervasi
| Dissabte 26 de setembre de 2020 |

Parc del castell de l’Oreneta (1). Història i passat agrícola

Amb 17 hectàrees de superfície, constitueix un espai forestal únic a Barcelona

Explorar El Jardí

M. Josep Tort

Situat al vessant marítim de la serralada de Collserola, entre el complex esportiu de Can Caralleu i el barri de Pedralbes, el Parc del Castell de l’Oreneta, de 17 hectàrees de superfície, constitueix un espai forestal únic a Barcelona. Un pulmó verd de connexió entre la ciutat i la muntanya que atresora un munt de singularitats de caràcter natural i cultural. Un espai per gaudir de la natura, per contemplar com la ciutat s’estén fins a la mar mediterrània, per explorar racons amagats i descobrir la història de l’ocupació humana, quan la vinya i els fruiters dominaven el paisatge. 

El Castell de l’Oreneta 1880-1936

Situat al capdamunt del turó de Bellavista, el Castell es va construir a la dècada del 1880, per iniciativa d’Ernest Tous, un industrial acabalat, director i accionista de La Maquinista Terrestre i Marítima. Es va inaugurar l’any 1897 com a residència d’estiueig de la família Tous-Sant i al 1905 es va ampliar amb una capella.

Publicitat

El disseny arquitectònic pretenia emular els castells medievals fortificats, amb les torres de defensa coronades amb merlets. La portalada principal lluïa un escut amb quatre símbols, que defineix l’esperit del seu propietari: una abella com a distintiu del treball i l’esforç, un gos que evocava la fidelitat, una roda dentada en referència a La Maquinista i una oreneta que donava nom al Castell.

Durant la Guerra Civil, escamots anarquistes van saquejar la capella i la van incendiar. El foc es va estendre a la resta del castell i el va destruir parcialment. Més tard, les bombes i els morters van deixar l’indret absolutament devastat. Després de molts anys d’abandonament, el 1978 l’Ajuntament de Barcelona va adquirir la finca i la va obrir a la ciutat de Barcelona com a parc públic. Quinze anys després, el 1993, l’arquitecta i paisatgista Patrizia Falcone el va restaurar respectant-ne el caràcter forestal.

Avui dia encara podem veure algunes restes significatives del castell, com un tros de l’antiga muralla, l’era, un pedaç de paviment, un aqüeducte mig enderrocat al bell mig d’una fondalada, conjunts d’escales, safareigs, fonts, taules i bancs de pedra que dibuixaven un jardí farcit de racons sorprenents.

El passat agrícola

El Castell de l’Oreneta va romandre en peu durant quaranta anys. El 1989 es va fer el primer dinar inaugural de la família i el 1936 el darrer casament. La família Tous-Sant hi anaven sovint a passar els caps de setmana i festivitats. Deien que “anaven a la vinya”.

En alguns documents, cartes i escrits notarials recollits en el llibre El carrer dels senyors, de Carlos Romaní, es descriu que al voltant del Castell s’estenia un paisatge de ceps arrenglerats on sovintejaven tota mena d’arbres fruiters, camps de cereals i àrees boscoses que dibuixaven un mosaic en els pendents assolellats de la serralada. L’activitat agrícola coexistia amb l’ús residencial de la finca.

L’avi Fransiscu administrava el Castell i, entre les diferents feines, s’ocupava de la verema, de l’elaboració del vi i de la compra de noves varietats de raïm per millorar-ne la qualitat. Majorment, utilitzava les varietats moscatell i panses valencianes, raïms de penjar i de menjar en fresc. Del conjunt d’arbres fruiters, en queda un representant centenari, com un cirerer de santa Llúcia, catalogat com arbre d’interès local i situat al camí dels Eucaliptus.

Per regar tots els horts i fruiterars, el Castell disposava de com a mínim dues mines: la de San Francisco i la de Sant Pedro Mártir. Un complex sistema de rec nodria tots els camps. A l’estiu, els fruiters, les ginestes i els pins no s’escapaven de les flames. El 1912, el foc va cremar 60 hectàrees de matoll i 300 arbres fruiters de les finques d’Ernesto Tous i d’Eusebio Güell. Els danys causats es van valorar en 1.500 pessetes.

Imatge actual del Parc del Castell de l’Oreneta © M. Josep Tort

Actualment, el Parc del Castell de l’Oreneta, i per extensió la serralada de Collserola, constitueix un espai eminentment forestal, fora d’algunes àrees marginals on perviu l’activitat agrícola. A finals del segle XIX, l’eufòria per plantar vinya va arribar a Collserola a conseqüència dels estralls de la plaga de la fil·loxera a França. La demanda de vi anava en augment i la pagesia de Collserola es va apuntar a aquesta benvinguda oportunitat. Tothom plantava vinya: el paisatge era uniforme, endreçat com un jardí. Infinites extensions de vinya entapissaven els vessants assolellats de la serralada, fins que la fil·loxera va arribar a Catalunya i el bosc es va refer.

El paisatge no és immutable. Des de temps immemorials, l’home ha estat l’artífex de l’afaiçonament de molts paisatges del planeta.

La becada

Enric Capdevila

La becada (Scolopax rusticola) és un ocell de bosc de la família de les limícoles. És un ocell hivernant, que arriba al sud d’Europa cap a l’octubre, i emigra cap a les àrees de cria de Sibèria, més enllà dels Urals, recorrent més de 10.000 quilòmetres cada cop. És a l’hivern quan es pot veure als parcs de la part alta de la ciutat i pels boscos de Collserola. A Catalunya crien algunes parelles al Pirineu i Prepirineu. Mesura uns 35 centímetres i té un característic bec llarg i fi, origen del seu nom científic, scolops-opos (pal punxegut, en llatí). Clava el bec en el sòl humit i pot agafar els cucs i empassar-se’ls sense treure el bec de terra. Té un plomatge molt críptic, de color marró vermellós a la zona dorsal amb àmplies bandes negres darrere el cap, i més clar i amb barres de color marró gris fosc a la zona ventral. Té uns ulls grans i foscos, ubicats als laterals del cap, cosa que li permet tenir una visió de 360 graus. Les becades són aus solitàries i d’activitat crepuscular. Fan el niu a terra, sovint al peu d’arbres, a poca profunditat i recoberts de fullaraca. És un ocell molt preuat pels caçadors, tant per la forma en què es caça (la becada espera quieta, oculta i confosa amb el sotabosc, que l’empaitin els gossos de caça, per iniciar un vol erràtic entre arbres i matolls) i per l’exquisidesa de la seva carn i ossos. No es pot criar en captivitat, per això els caçadors esperen que s’obri la veda de caça menor, que a Collserola és d’octubre a febrer.

Dites: Mare de Déu de març passada, arriba el falcó i se’n va la becada.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.