Cultura popular
Jordi Llorach i Cendra
A la imatge destacada, ballada de sardanes de la Trobada de Colles Sardanistes de la plaça Narcisa Freixes, el diumenge 28 de maig.
Fotografia cedida per l’AV i Amics del Putxet
Josep M. Ventura i Casas, més conegut per Pep Ventura o Pep de la Tenora, neix el 2 de febrer de 1817 a Alcalà la Real, província de Jaén, on el seu pare hi era destinat com militar.
De retorn a l’Empordà, aprèn l’ofici de sastre i inicia estudis de música, demostrant gran sentit musical i capacitat organitzativa com a renovador del món sardanista. Considera que la sardana curta té poques possibilitats estructurals amb els tradicionals 96 compassos i proposa allargar-la perquè tingui més llibertat de composició. Donat que la cobla de tres quartans o de ministrils i les primeres reformes del conjunt tenen limitacions interpretatives, en fa evolucionar l’estructura introduint-hi diversos instruments, obtenint una formació amb categoria d’orquestra. Així mateix, promou l’ampliació tonal de la tenora, assolint-ho amb la col·laboració del “lutier” rossellonès Andreu Turón. Com a compositor, és autor d’unes cinc-centes peces, de les quals més de dues-centes són sardanes ballables, corals, revesses, havaneres, de concert, etc., la majoria inspirades en temes populars, melodies de moda i fragments d’òperes i sarsueles. Havent protagonitzat una vida molt activa, mor a Figueres, el 24 de març de 1875.
És notable l’èxit assolit per les reformes i la música de Pep Ventura, tant en la seva època com en la projecció futura de la sardana. A més, una circumstància político-social contribueix a donar-li més volada: el republicanisme federal del segle XIX. Pels republicans, la sardana llarga significa el final de privilegis i distincions de classe propis de la sardana curta, hereva del contrapàs, dansa sovint ballada per representants de les classes socials privilegiades i generalment de temàtica religiosa. Així, la sardana curta és apartada per considerar-la “dansa de l’antic règim”, amb marcat sentit carlí, i arrela la sardana llarga com a símbol popular proper al liberalisme. La Renaixença cultural i el catalanisme polític contribueixen a consolidar la sardana llarga en tot el territori català, una música que tant pot ser interpretada a prop de les ermites i a les places de pobles i ciutats, com en les sales de concert.
Pep Ventura és, doncs, un personatges destacat. Eleva el prestigi de la sardana, fins a ser lloada per musicòlegs d’arreu del món, com Stravinsky, Schömberg o Diàguilev. Malgrat això, sovint és poc difosa i menystinguda per alguns catalans. En aquest sentit, convindria que l’entorn del sardanisme i de la música catalana en general, insistís en proposar que la sardana sigui declarada Dansa Nacional de Catalunya. Una bona manera de recordar l’obra de Pep Ventura en el bicentenari del seu naixement i d’esmenar l’error de fa uns anys quan, en la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya, aquesta mateixa proposició va ser rebutjada per alguns grups polítics, argumentant que existeixen altres músiques que mereixen igual distinció -la jota, la rumba catalana, les interpretacions per a banda, etc. Els catalans som així. Tenim un tresor musical comú -la sardana- i un conjunt instrumental singular -la cobla- que no els sabem reconèixer com es mereixen.
