Gent Gran
Montserrat Cornet Planells
Vaig néixer a la Vila de Gràcia, al carrer Salmerón, número 4, tercer pis. Era l’any 34. En acabar la guerra vàrem anar al carrer Laureano Figuerola. Cap d’aquests noms hi són: Salmerón ara és el carrer Gran i Laureano Figuerola és Nil Fabra, tocant a Lesseps. El meu pare, tot i que jo era petita, em va dir que no oblidés mai a Salmerón, un polític que va dimitir per no firmar una pena de mort. I que Laureano Figuerola havia inventat la pesseta.
Allà vaig rebre, per Pasqua, la meva primera i última “mona”. El meu padrí va morir uns mesos després. Poc abans havia mort l’avi matern que està enterrat al petit cementiri de Sarrià. De soltera, la mare vivia, amb la família, a una torre preciosa, carrer Vergós cantonada Dr. Roux amb una gran porta de ferro i una Verge de Montserrat, de ceràmica, que omplia la paret.
Jo tenia uns cinc anys quan vaig descobrir Sant Gervasi: Balmes, 301 cantonada Sant Elies. No feia molts anys que havia acabat la guerra i els meus pares recordaven les tortures i la mort de dos bons amics a la txeca de Sant Elies. Els dos primers anys vaig anar al col·legi Santa Elisabet, de les monges alemanyes, al carrer Laforja i Alfons XII. Ara, juny 2018, prop d’allà s’ha inaugurat un jardí per als veïns.
Vivíem en un entresol immens. Allà van néixer cinc germans. Un estiu, per la badada d’un metge, va morir el petit. Tenia un any. El pis es va omplir de flors blanques i els pares van trigar molt a consolar-se. Tenia 15 anys quan vàrem anar a viure a Sarrià. Anglí cantonada Pau Alcover. Era una torre gran (érem molts de família) que el pare va fer construir on havia un camp d’enciams.
1949. Aquell va ser l’any més feliç de la meva vida. Vàrem estiuejar a Gualba, al peu del Montseny i allà, jo tenia 15 anys, i com la cançó de Joan Manuel Serrat, vaig saber el que era el primer amor. En tornar de Gualba, la Festa Major de Sarrià: uns vint o trenta metres més amunt de casa, al mateix carrer Anglí, hi havia un camp que servia per tot: futbol, fer volar avions, l’envelat… Tinc records meravellosos d’aquell tros de terra. Aquella primera setmana d’octubre era fantàstica.
Més tard, el cine de les tardes dels diumenges als Jesuïtes de Sarrià on feien pel·lícules de l’oest i on alguna mà innocent “tapava” els petons. El meu amor i jo, sovint, no arribàvem a entrar al cine i ens quedàvem passejant per Dolors Monserdà, el carrer de sota. D’Anglí vaig sortir per casar-me. Per uns anys vaig tornar a Gràcia però, poc després Balmes-General Mitre. Tornava a ser a Sant Gervasi. I continuo. Ara a Madrazo-Aribau. Davant del meu balcó, on em venen a menjar, cada dia, dues tórtores turques, veig els sis jardins dels edificis de Madrazo, que estan davant de la parròquia de Sant Ildefons.
Fa més de 30 anys que hi sóc i m’hi trobo molt bé. Junt amb una amiga vàrem obrir un despatx, com a corredores d ́assegurances, al carrer Calaf, prop del Mercat de Galvany. Aquí vaig començar a escriure llibres i teatre. Fins i tot, al Teatre de Sarrià es va estrenar una obra meva. I aquí he conegut l’amor de la maduresa i he sigut immensament feliç. Fins i tot, fa uns anys, em varen anomenar “La dona del barri” i em sento orgullosa d’aquest títol. Segons em va dir la Roser Ponsatí, era perquè a totes les meves obres de teatre la protagonista era una dona gran.
Aviat faré 84 anys i, si no em treuen, només “me n’aniré a l’altre barri” quan em mori.
