Gent del Barri
Sergi Alemany
Roser Giner Bruñó (Barcelona, maig del 1945) ha complert tres quarts de segle en confinament. Declarada activista, amant dels viatges i la cultura, actualment viu sola al seu pis del barri Farró, on, a l’entrar, escoltem sonar cançons com el Killing Me Softly o Monday Monday. Li agrada sobretot la música anglosaxona. Té molt clar que l’Escola Suïssa, on va estudiar, la va marcar en molts aspectes, un d’ells, la coneixença del barri. Enmig de l’entrevista ens sorprèn amb una capsa plena de fotografies i documents antics de la seva família. És filla de mare camisera i pare estibador. “A veure d’aquest poti-poti de conversa quina entrevista en surt”, deixa anar abans d’acomiadar-nos.
Ets filla del Farró.
Sí i no. De tant en tant ara dic que visc al Farró, però per mi ha estat Sant Gervasi tota la vida. Aquí el que teníem era popularment el carrer Farró, ara Santjoanistes.
Què recordes de Sant Gervasi?
Recordo molt l’ajuntament de la plaça Joaquim Folguera, on hi havia taules plenes de papers i pols. Era el nostre ajuntament.
“Quan dius que vius a Sant Gervasi sembla que tinguis molts diners”
I ara?
Des que som Sarrià-Sant Gervasi és tot més incòmode. Sarrià no té res a veure amb aquest barri i al final sempre hem tirat més cap a Gràcia, que ens queda al costat.
Vens d’una família benestant?
Quan dius que vius a Sant Gervasi sembla que tinguis molts diners. Això també era una barri de gent treballadora. El meu pare va estudiar a la Salle Bonanova, a la part d’escola habilitada per als pobres.
I tu, on estudies?
Gràcies a la feina dels pares, i recomanats per una veïna francesa i professora, vaig poder estudiar a l’Escola Suïssa. La mare es va fer un tip de fer camises blaves per falangistes i el pare es passava hores al port.
Quin record guardes de l’escola?
Fantàstic. Era el paradís, un oasi. A l’estar fora de la llei d’aquí, en acabar no vaig rebre cap certificat del ministeri espanyol. Potser figuro com a analfabeta des del 1960.
“A l’escola ens despertaven la curiositat pel barri i la ciutat'”
I a nivell educatiu?
Els coneixements rebuts em van impactar i formar molt. Eren professors suïssos joves en un país exòtic per a ells, però sempre respectant molt la cultura catalana. Es van integrar de seguida a l’Orfeó Gracienc o les associacions.
Què significa Heimatkunde?
Heimat, pàtria, i Kunde, coneixement. Era una de les assignatures que teníem: Coneixement de la pàtria. En aquest cas la pàtria era el barri i l’Escola Suïssa em van ensenyar a viure’l.
Com ho aconseguien?
T’ensenyaven a moure’t pel barri i la ciutat. Et donaven el perfil d’urbanisme i te’l feien dibuixar, sortíem a caminar i ens examinaven sobre el transport públic… T’explicaven el significat de les coses i et despertaven la curiositat.
Cultura i educació.
És aquí on s’han de posar els diners i no en el totxo. La línia que seguien les escoles de Catalunya durant la República era admirada per gent de fora que venien a conèixer-la. Amb la Guerra Civil es va estroncar i no s’ha tornat a reprendre.
“Ni a l’escola ni a casa m’havien parlat mai del franquisme”
Tu vas estudiar fins als 16 anys.
A casa eren de la cultura del treball. Ningú havia fet estudis superiors. Malgrat que escrivia idiomes perfectament gràcies a l’escola, em va costar una mica trobar la primera feina.
Vas començar a treballar amb un militar.
Al lloc més inversemblant que mai hagués imaginat. Passava informes a màquina per al delegado de Auxilio Social, el benestar social del franquisme. Ni a l’escola ni a casa me n’havien parlat mai.
“Desconeixia la realitat de les paraules lesbianisme i homosexualitat”
Et va impactar?
L’experiència va ser positiva: rebia documentació de nens orfes o fills de prostitutes que havien d’ingressar en una residència, llegia expedients que parlaven de lesbianisme i homosexualitat. Desconeixia aquella realitat i aquelles paraules.
Fins que arriben els primers viatges.
L’any 62 entro a treballar en una agència de viatges. Aquí venien els primers pocs turistes anglesos. Per a ells era exòtic, barat, feia sol, etc. El turisme, el que cal és gestionar-lo bé perquè en viu molta gent ━qui fa estovalles, qui fa cadires, els pagesos, etc.━, i no només hotels i restaurants.
Què canviaries del teu barri?
Els edificis horrorosos que s’han construït i que han trencat amb tota l’estètica. L’especulació ha desvirtuat l’essència d’aquest barri destrossant-ne totes les torres. Quantitat de coses s’han perdut per culpa de les administracions que han arribat tard.
“No sabria viure en un lloc on no coneixes els teus veïns de carrer”
Has viscut sempre entre dos carrers: Francolí i Vallirana.
Aquest barri forma part de les vides de la meva família. D’aquí no em traureu. El Farró és una altra Barcelona, un barri que la gent no s’espera: trenca amb el tòpic de soroll, trànsit i gent desconeguda. No sabria viure en un lloc on no coneixes els teus veïns de carrer.
Com es van conèixer els teus pares?
Al carrer! Abans era on es feia vida: la Festa Major a la placeta, la foguera de Sant Joan, Sant Medir, anar a comprar el vi, la matança del porc, el carboner, la vaqueria… i els nens que jugaven a futbol en un racó.
Et consideres una revolucionària?
M’agrada el canvi des de baix, sempre. He anat a moltes manifestacions, però no he militat mai a cap partit. En aquest aspecte soc bastant anàrquica. També soc molt crítica amb els centres cívics on està tot programat i condicionat: no deixen llibertat.
“Soc molt crítica amb els centres cívics: no deixen llibertat”
Parles per la gent gran?
També pels joves. Amb tot el meu respecte per a les persones que hi van, no costa gens deixar un local per donar ales a la creativitat juvenil. La gent gran també necessitem llocs on estar tranquils al carrer.
El problema dels joves es resol amb espais?
Aquest ha estat un dels problemes més greus: l’Ajuntament ha estat incapaç de posar equipaments en aquest districte i les possibilitats de trobar espais de grans finques antigues han estat molt grans. No es fa el pas endavant quan es té l’oportunitat.
“Crec en la gent jove, que no cometin els mateixos errors de la meva generació”
Quin futur veus per a ells?
Crec en la gent jove. Espero que no cometin els mateixos errors de la meva generació, que semblava que anéssim a canviar el món i tot es va acabar amb el confort d’una feina i uns ingressos. Que no caiguin en el parany perquè cal canviar moltes coses, com per exemple els preus abusius del lloguer.
Combatre les injustícies.
Sempre he estat a favor de lluitar contra les injustícies: el racisme, l’homofòbia, les diferències de classe… i procurar que tothom tingui accés a l’educació. També, si us plau, que la gent no s’oblidi ara del canvi climàtic. És un altre virus molt potent i perillós.
Cal assolir amb urgència la igualtat de gènere?
Soc molt feminista. Els homes no accepten mai que tu puguis fer millor una cosa que ells, i tot això ve de baix. El gen masclista sempre existirà i cal lluitar perquè tothom ho acabi d’acceptar. Sense por. No ens hi podem deixar condicionar.
“Els homes no accepten mai que tu puguis fer millor una cosa que ells”
La por et condiciona?
Si et condiciona la por no fas mai res. A casa els pares eren molt oberts de ment. Recordo fer un viatge d’adolescència a Madrid i només anar-hi jo i una companya danesa. Els nois no tenien aquest problema. La dictadura ens ha marcat moltíssim en aquest país.
Amb la democràcia ha faltat visió urbanística al districte?
Així és. Sempre s’han anat rascant espais per la lluita dels veïns. L’últim, Vil·la Urània: feia temps que es reivindicava com una Casa Orlandai amb una zona de bar-cafeteria. No teníem absolutament res. Però tampoc és el bar on un s’hi troba bé.
Han desaparegut els bars amb història?
Necessitaria un Can Benet, un centre neuràlgic. Allà s’hi feien totes les reunions i sortia la colla La Humorística per Sant Medir. Ara, la gent nova que ve, no saps a quin bar enviar-los. No queden bars amb personalitat: només la Bodega Pepeta o la Bodega Pàdua.
“No queden bars amb personalitat. Necessitaria un Can Benet”
Eren temps millors que els d’ara?
Tots els temps són bons. El que no m’agrada de l’època actual és que les autoritats et condicionen i et diuen com has de fer les coses, fins i tot en la celebració de les festes populars. Ens han tallat molt la iniciativa pròpia nascuda amb l’explosió de la democràcia.
El Farró resisteix com pot.
Per sort tenim una Associació de Veïns, un grup de gent, que es mou molt i fa molt bona feina. Tenim una Festa Major del segle passat i una colla de Sant Medir que l’últim any no ha pogut sortir per falta de diners. El barri s’ha revitalitzat a poc a poc perquè el nucli ha estat sempre el carrer Saragossa i para de comptar. Recordo que amb els pares no creuàvem pràcticament mai el carrer Balmes.
“Des de petita sempre tenia tendència als viatges”
Feieu vida familiar a Gràcia?
Érem molt de fer excursions a Collserola, algunes d’aquestes amb l’agrupació Canigó, un centre excursionista que hi havia al carrer Amigó. Aleshores si que creuàvem fins a Galvany. I, si no, sempre cap a Gràcia, que tenia l’oci i la cultura.
Fins que vas sortir a veure món.
Amb 10 anys vaig escriure a totes les oficines de turisme dels Estats Units. Les coneixia de memòria. Em van contestar enviant els fulletons de turisme de Nebraska, Ohio, Washington, Califòrnia, Oklahoma… El carter al·lucinava!
Una primera aventura sense sortir de casa.
Des de petita sempre tenia tendència als viatges. Amb 18 anys vaig volar a Veneçuela amb una tieta i d’allà vaig saltar sola uns dies cap a Nova York. A partir d’aquí vaig viatjar molts anys per feina. Els pocs diners que tinc me’ls he gastat viatjant.
Sempre es recorda el primer viatge?
I tant! Va ser amb l’escola l’any 56. Tenia 11 anys i vam anar a Suïssa. Dalt d’una muntanya de 2.500 metres uns homes em van preguntar si veníem del refugi Pestalozzi, que allotjava nens orfes de la segona Guerra Mundial. Recordo que tota ofesa vaig dir que no, que veníem de Barcelona! No se’n sabien avenir.
“La gent gran hem estat la franja que hem patit més el confinament”
Aquest cop no ha estat una guerra, sinó una pandèmia.
Ha estat una època dura que mai m’hagués imaginat que viuria. Tots hem vist les cues als menjadors socials i la gent gran hem estat la franja que hem patit més i a la qual han donat més pals per totes bandes. En el meu cas vaig tenir problemes amb la tensió i dies en què no ho vaig passar gaire bé.
Com vas aconseguir aixecar l’estat d’ànim?
Primer, amb una magnífica atenció del CAP Adrià, i després deixant d’escoltar la ràdio i de veure el televisor. Trobo frustrant que els mitjans només parlessin d’estadístiques i no de les vides humanes que hi ha al darrere. La música i les sèries m’han salvat en aquest confinament.
Internet?
És l’invent del segle. Et connecta de seguida amb el que passa al món. I Twitter és curiós.
